Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment... Microrelat guanyador del mes de febrer de la IX edició del Concurs de Microrelats “Microconcurs La Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Publicat al blog La bona confitura de Jordi Masó i Rahola.
Torno a clavar els meus ulls en els seus, i la seva gelor m’empeny enrere. Estan ben oberts i observen amb decisió. Però la blavor glacial em passa de llarg. Torno a posar-m’hi al damunt. Aguanto l’aire dins dels pulmons. Tremolo. Però ella no em veu. Com un esperit que travessa els cossos i murs que té al davant, els ulls de la meva mare, a dos pams dels meus, no em veuen, no vacil·len, em traspassen, i creuant les meves ninetes, apunten a l’infinit...
Diu la llegenda, que en un poble molt i molt llunyà hi havia un castell on hi vivia un drac. La gent del poble no en volia saber res d’ell, de tant en tant, desapareixia alguna ovella i sabien que era ell el que se les menjava, els vilatans li tenien por i per postres feia molta pudor.
Des de la finestra de l’habitació del tercer pis de l’hotel Paradís, el gruix de gent formava un gran cercle de caps. Al mig hi destacava una figura grassa i llarga. El cap era el centre d’una gran taca vermella que creixia lentament i el peu de la cama dreta mirava en sentit oposat al de la cama esquerra. Amb el braços en creu i boca terrosa romania immòbil...
Nit trista, freda d´hivern, en Joan i la Maria estan a la vora del foc, a l'abric de muntanya on han viscut tota la vida. Algú truca a la porta. Qui pot deambular per aquestes muntanyes amb tant de fred? Des de fa deu anys, des de la mort del seu fill en una allau, no esperen a ningú...
En una galaxia molt llunyana, hi ha un planeta que es diu Terra. La Terra era (i és) un lloc ideal, on convivien flora, fauna i una especie en especial... la humana. Homes i dones estaven en franca harmonia amb la flora i la fauna. Tot anava bé fins que als humans, literalment, se'ls en va anar l'olla...
La veritat, no sé què va passar, encara... Jo era allà, asseguda, enmig d’una munió de gent esverada que es movia amunt i avall sense parar. Se sentia una sirena que des de la llunyania s’acostava...
En el meus anys de joventut, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em va donar un consell i encara no he parat de donar-hi voltes. “Intenta crear coses bones” em deia. Jo ho intentava, però no sempre tot és compatible amb tot. Vaig començar a crear amb un model ja existent. La part bona d'allò és que no havia de crear materials ni elements bàsics però, per contra, havia de realitzar les formes que volgués a partir d’aquells elements ja fets...
- Feu el que demanen. Sense compassió. Vici i Caprici, dos serafins de currículum excels – ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i bon gust les muntanyes de Montserrat-, reben l’encàrrec amb incredulitat... Finalista mensual de la IX edició del Concurs de Microrelats “Microconcurs La Microbiblioteca" de Barberà del Vallès
Sota els peus d’en Pau, que pengen de les cames sense tocar a terra, una filera de formigues ordenades que va i una altra que ve. En Pau, assegut al seient del primer vagó del tren, al costat de la mare, doblega el cos endavant fins que el cap li queda entre els genolls. Mira sota el seient: la filera de formigues, recta, perfecta i silenciosa, ve de lluny, no en pot veure el final... Aquest conte va guanyar el premi de narrativa curta d'El 9 Nou 2020.
En sortir de l’hospital la Dionísia ja era massa grossa. Poc després de treure el cap i amb els ulls mig clucs havia intuït la decepció de la mare i l’enuig del pare en comprovar que entre les seves cametes, encara ensangonades, no hi penjava la tan cobejada virilitat. Tampoc no havia plorat quan la germana que en edat la precedia, li havia pessigat el braç a mig son. Acabada de néixer, s’havia empassat la decepció, l’enuig i la gelosia i de resultes d’aquella digestió ja sobresortia de les gràf...
Conte infantil. Hi havia una vegada un cranc que vivia d’allò més tranquil en una una petita cala solitària plena de roques i d’aigua salada. Però no era un cranc com tots els altres, no. De fet, s’hi assemblava bastant perquè, com tots els crancs, tenia dues pinces gegantines que espantaven al més valent, una bona colla de potes articulades que inspiraven força respecte i dues antenes tafaneres que no sabien estar-se quietes.
L’àvia havia arrossegat aquell secret més de quaranta anys. Li era tan propi com el monyo, el ganxet o l’obsessió per deixar el plat ben net. «Llançar el menjar fa mal al cor», ens deia sovint. Però una sobretaula massa llarga i els catúfols propis de l’edat van forçar la confessió... Microrelat guanyador del mes d'octubre en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.
Històries iròniques, dures, tendres, còmiques, sorprenents, històries de la vida quotidiana que ens passen per alt, històries per ser escoltades i que potser encara no han estat publicades. Si t'agrada observar, caçar, inventar i escriure contes que sovint es queden al calaix, dóna'ls vida. Envia-me'ls i jo els posaré veu perquè volin, els volem sentir! carmerocavoices@gmail.com
Jo existia abans que la persona que em va parir nasqués. Flipant, no? Sí, jo hi era abans. I si això no us fa ballar el paraigües, afegeixo: Jo existia abans que la meva mare nasqués i potser em moriré molt abans que neixin alguns dels meus germans... Audiohistòria basada en fets reals, inspirada en una notícia publicada el 6-12-20.
