La Sotana 164, 2-12-19

Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes, despullat de tot bé, malalt y pobre, de mon no-res perdut dintre l'abisme. Cuch de la terra vil, per una estona he vingut en la cendra á arrocegarme. Fou mon breçol un grá de polcinera, y un altre grá será lo meu sepulcre. Voldría ser quelcom per oferirvos, però Vos me voleu petit é inútil, de gloria despullat y de prestigi. Feu de mi lo que us placia, fulla seca de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua de les que'l sol sobre l'herbey axuga, ó, si ho voleu, baboya del escarni. Jo so un no-res, més mon no-res es vostre; vostre es, Senyor, y us ama y vos estima. Feu de mi lo que us placia; no'n só digne d'anar á vostres peus; com arbre estèril de soca á arrel trayeume de la terra; morfoneume, atuiume, anihilaume.