Deu anys fa de la Primavera Valenciana, i la regressió adolescent de l'esquerra està tornant als discursos maniqueus d'aquella època una vigència inesperada: tenim bons sense autocrítica, dolents de pel·lícula i programes concebuts per encabronar als propis.
Amb la soporífera gala dels Goya hem tornat a posar València al mapa, així que dediquem la poca veu que ens han deixat els virus a glorificar este exitós model de grandes eventos i macroobres de Calatrava però sempre des de l'esquerra, amb molts somriures i diputats provincials en la foto.
Si sempre havíeu pensat que el comunisme sonava a vintage i gris, vos portem una actualització pensada per i per a entusiastes dels videojocs d'estratègia i gestió: energia infinita, estètica futurista i gens de faena per fer és la proposta de "Comunismo de lujo totalmente automatizado" (en castellà a Antipersona, 2021) de l'agitador britànic Aaron Bastani.
Arribem ja fastiguejats al culebró de la reforma laboral, després de setmanes de saturació d'escoltar argumentari socialista: ionquis dels pactes d'estat, fantasmes d'ultradreta i zombis de la gestió que han aconseguit que es parle de tot menys dels treballadors.
La caiguda del valor del bitcoin, última panacea dels incels més espavilats de cada quadrilla, peguem un repassonet al que sabem de criptomonedes, inversions miraculoses, blockchain i els problemes ambientals i ètics que totes estes ocurrències generen
La democràcia espanyola passa per la seua pitjor crisi de legitimitat des del 15-M, i els vostres politòlegs de guàrdia no podien faltar a la cita.
Ens cancel·len l'espectacle de comèdia i acabem en un museu d'art contemporani. El que va passar després... és un programa sense guió, ordre ni molt de sentit. Com el sector de l'art contemporani, vaja
Ja hi ha a la venda un AVE rebaixat per viatjar al centre de l'univers a practicar el federalisme a preus assequibles, i torna a sorgir el debat sobre infraestructures i despoblament. A més inversions, carreteres i trens, més o menys gent als pobles? O els de l'España Vaciada són els de l'Espanya de segones residències?
Revisitem "Nanette" de l'australiana Hannah Gadsby -segurament la nostra còmica preferida, a Netflix podeu trobar eixe i altres treballs seus- com a excusa per parlar de comèdia, post-comèdia, cultura crítica i un grapat de coses que a l'Espanya Movistar ni estan ni se les esperen.
A estes alçades ja sabreu que en este programa no som fans del treball, almenys de l'assalariat (sobre la mili i els treballs forçats tenim un debat obert) i hui vos portem l'última tendència en la matèria: el Gran Abandó; als Estats Units, milions de persones estan deixant les seues faenes mal pagades i que no els satisfan, malgrat no tindre alternativa. Que no tot en la vida és faena, etcètera.
Amb el 50% de l'equip infectat amb el virus de moda, tornem a la càrrega i encetem 2022 amb un realiti sobre el món rural. Clarkson's Farm (Amazon Prime Video, 2021) enfronta un periodista britànic conservador, amant dels cotxes i negacionista del canvi climàtic amb la realitat del sector primari, gestionant el dia a dia d'una granja britànica en plena crisi de la covid-19. El resultat és un programa molt més progressista que la mitjana -del format i de la plataforma- que obri preguntes interess...
La segona part de l'especial de final d'any aborda els temes que ens havien quedat penjant del balanç anual, tals com les lectures de 2021 i especialment un kink molt específic d'Andrea: les comèdies nadalenques
S'acaba l'any i repassem quina mena de coses ens ha pegat per consumir durant la llarga pandèmia i per què. Evidentment queda tan llarg que ens toca tornar a partir-ho en dos: hui, pel·lícules, sèries, realitis i varietés
Segona part de la nostra imprescindible reflexió sobre la radiotelevisió pública de les valencianes i els valencians i el seu indiscutible lideratge en audiència i influència social.
Dos politòlegs (ex)tertulians es posen a parlar de què pensen sobre la radiotelevisió pública de les valencianes i els valencians, y lo que pasó después... és que els queda un programa tan llarg que l'han de partir en dos trossos. Ací, la primera.
La vocació de servei públic ens empeny a anar a veure Les Tres Germanes -de Txekhòv-, al Teatre Micalet, i ixim amb algunes preguntes. Té l'avorriment de la classe mitjana russa de províncies a principis del segle XX algun interès en el present? Per què la majoria de gent que veiem al teatre voreja o supera la jubilació? A este País li sobren o li falten artistes?
Hui, aprofitant la final de l'enèssima edició Celebrity, tornem a la càrrega parlant del nostre reality d'ultradreta preferit: Masterchef Espanya. En el menú: explotació laboral, diputacions, superació personal i molta, molta caspa.
A propòsit de "Me cago en Godard" de Pedro Vallín (Arpa, 2019) ens preguntem si podem separar una obra potable d'un autor que ens cau regular, i de la mateixa manera si podem separar el cinema que ens agrada dels seus insuportables i narcissistes directors.
En el principi va ser la llum. I tot seguit, el PP i el PSOE i els seus exministres en consells d'administració van començar a cobrar-nos-la a preu d'or i a explicar-nos que no hi ha alternativa al seu tren de vida. Per a variar, ens permetem ser optimistes sobre la transició energètica i fem alguna proposta constructiva del caràcter gregari dels i les alcaldes.
Abordem la necessària salvació de les pensions del baby boom, que recau sobre les esquenes dels de sempre. Economia o xantatge emocional a punta de decret llei? Nosaltres ho tenim clar, i creiem que es podeu imaginar per on van els tirs.
Visitem l'exposició Cabanyal Portes Obertes 1998-2015, Cultura i Ciutadania. Art, moviments socials, institucions i algunes reflexions sobre el dia després que no ix a l'expo. La podeu trobar al Centre del Carme Cultura Contemporània de València fins al 21 de novembre.
Per a este cap de setmana vos recomanem "Faenes de merda" de David Graeber (editat en castellà per Ariel en 2018): parlem sobre les faenes modernes que que ningú sap ben bé per a què serveixen més enllà de cobrar. Depressions, xefs Michelin i consultores completen el pastís.
Carregats de virus i desganats com mai abordem un dels temes que menys ens interessa, tant a nosaltres com a la societat valenciana: el finançament autonòmic. Ens acompanyen l'anti-boomerisme ja marca de la casa i la demanda d'una demoscòpia lliure, popular i sabrosona.
Hui exercim de politòlegs, amb una aposta full equip: Parlement, una sèrie francesa sobre el Parlament Europeu, i, per si fora poc, està només en Filmin. Tòpics culturals, Brexit, i bones dosis de salseo internacional amb nazis i taurons inclosos.
L'experiència de freqüentar un gimnàs i conseqüent debat sobre la importància social de l'exercici físic ens condueix de forma inesperada (o no) a les nacionalitzacions i al socialisme.
Una pulla trivial entre polítics valencians a propòsit de model urbanístic ens fa pensar en parlar del llibre "Construir i habitar" (Arcàdia/Anagrama, 2019) del sociòleg i urbanista Richard Sennett: hi trobem ciutats obertes, oficines distòpiques, torres de pisos entre jardins, smart cities i altres contes de terror.
L'aparició d'una app que porta la "uberització" al camp de la salut mental ens conduïx a parlar de teràpies, marca personal, famílies, sindicats i en general a qüestionar el model de vida occidental, que és el que realment ens posa.
Voliem parlar de "La última tentación", però se'ns oblida el que voliem dir i acabem per preguntar-nos quin és el propòsit de l'entreteniment en televisió i si existeix o ha existit mai algun reality d'esquerres. Si sabeu d'algun, aviseu-nos
Algoritmes màgics, rendistes units i cooperatives de progres junts per (no) resoldre el problema com accedir a un habitatge decent sense que ens obliguen a ser massa amics del veïnat.
Parlem de tacos, identitat mexicana, gentrificació i art contemporani a propòsit de la sèrie Gentified. En resum: acabem recomanant un producte de catàleg mainstream sense gens d'ironia, i evidentment ni tan sols ens paguen per fer-ho.
