Ara, ara. Ara ho tenim, això. Tornem a no veure 'ns les cares, eh? O sigui, en persona. Ai, sí, ho trobo a faltar. Això passa bé, eh? Vull dir... Jo ho vaig disfrutar. Em va costar una miqueta al principi per... Tu imposes cara a cara, tio. Déu meu, no et diguis això. Per què? No ho sé, però me 'n recordo que quan vam gravar... No sé si te 'n recordes, que vam gravar un molt
al principi a les oficines d 'algú. I ja va ser una miqueta estrany, perquè estàvem a la mateixa habitació i no sé si els micros els van agafar entre ells i va ser una miqueta caòtic. Hòstia, no tinc les dinàmiques aquestes. I gravar una cosa és gravar esdeveniments en què hi ha un públic i tal, però gravar -se dues persones a la mateixa sala parlant entre elles, després que ho puguis escoltar altra gent, és molt artificial
per mi, saps? Vull dir, és molt raro. I aleshores, no ho sé, ho trobava molt ortopèdic tot plegat. I un malson d 'edició, tot sigui dit. Això sí, però en el directe com que ja... Teníem l'Streaming, que de fet m 'havia de tornar a començar perquè no li vaig donar el botó i després teníem públic. No, no ho sé, l 'experiència és xula i res. O sigui, ara quan surti aquest podcast vol dir que la setmana que ve ja tenim el següent, no?
De directe. És que torna... aquells vells temps en els que teníem com dos o tres acumulats i ja no saps mai què va sortir la setmana que ve. I et torna a passar això. Ah, és veritat, és veritat. Començarem a dir coses tipus, no ho sé, ah sí, perquè ahir, ah sí, perquè la setmana que ve i no tindrà res a veure en el moment actual i en el context. Per tant, hem d 'advocar pel
contingut atemporal. No ho sabem, sí, perquè clar, aquesta setmana vam gravar en directe, vam dir, és igual, mantenim la gravació de la setmana i així tenim una miqueta de buffer que sempre va bé. Fantàstic! De fet, venen diverses setmanes en què potser tenim dos episodis per setmana que també ens preparem així per l 'estiu. Fer una crida a l 'audiència també per enviar
-nos més preguntes. Vam resoldre 'n una, només va donar temps de resoldre 'n una a l 'episodi en directe, però això, passeu -nos tant feedback com... com preguntes que puguem, perquè de tant en quant anirem fent algun especial d 'aquests de preguntes de l 'audiència, que ara fa molt
temps que no en fem cap. Tenim preguntes i fa molt temps que no fem especial de l 'audiència, però és que avui has tingut una idea d 'aquestes boges i m 'agradaria veure com funciona això del triple mortal, del filtre de distorsió de la realitat. Per donar context, explica primer a la gent què és el... Com se li deia al Reality Distortion Field, si no recordo malament, de Steve Jobs, que el que et feia era crear -te
una realitat alterada. O sigui, entraves en una zona en què la realitat s 'alterava perquè estava ell. I jo crec que tu, com a més fanboy d 'Apple, pots explicar -ho molt millor que jo. Sí, a veure, no vull ser dolent, però això, quan ho feia Stalin... Es deia totalitarisme, i quan ho feia Steve Jobs es deia avidesa en els negocis, persona brillant, que passarà la història... No t 'avancis, aquí és on vull arribar jo. Ah, val, val, val, val. Ah, no sabia que volies arribar aquí, però vull
dir que la línia... Aquesta és la gràcia. Vale, vale, vull dir que... Va, vale. Potser tu no volies posar l 'exemple de Stalin, però és que realment la línia... A veure, evidentment, aquest home no va matar ningú, almenys directament, val? Bueno, sí va ter... Bueno, és igual, és igual, és igual, sí. Però la idea darrere de les seves accions no estava gaire lluny, val? O sigui, quina era la idea? I posarem diversos
exemples. El concepte aquest de distorsió de la realitat és un equip de, anem a dir, enginyers, marketers de producte que volen crear alguna cosa. arriben a la conclusió que calcom és impossible
o no es pot fer. Llavors, a base de força i d 'intentar torçar una olivera per convèncer -te que, si és possible, es crea una espècie d 'àurea i per això es necessita un carisma, una personalitat i un art de persuasió tan gran que aconsegueixes convèncer aquell equip que allò que ells pensaven que era impossible resulta que... es pot arribar a fer. Hi ha diversos exemples. Un molt conegut
és el del temps d 'arrencada del Macintosh. És que quan l 'equip li va ensenyar Jobs, el primer prototip, un dels enginyers que ara diria que era Larry Kenyon, però no estic segur, va poder fer un cel en 28 segons o alguna cosa així i li va dir no, això és massa, i li va posar aquell exemple mític de si això pogués salvar una vida, et trobaries la manera de reduir aquests 10 segons o no. I llavors, doncs, bueno, el tio va fer com la suma de quanta gent faria l 'arrencada
al Macintosh i va dir que quantes vides hauria salvat, bla, bla, bla, no sé. Tinc altres, exemple, el del vidre de... De fet, Corning, el del Gorilla Glass, va crear el primer vidre de smartphone ad hoc per l 'iPhone. Ells es dedicaven a una altra cosa. Aquell noi li va dir, escolta, és que no ho farem, això, el seu de Corning, de llavors. I el que es reia, ell li va dir, no et preocupis. Que ho fareu. Intentar com convèncer
que allò era possible. Després hi ha un que m 'agrada molt, però no se sap si és del tot veritat o no. Aquest està com navegant entre la fàbula i la realitat. I és aquell que, quan li van ensenyar el primer prototip de l 'iPod, va dir, no és prou fi. I l 'equip d 'enginyers li diu, no, no, no, és que literalment no hi ha ni un mil·límetre a dins per poder posar -hi res més. I va agafar el prototip i el va tirar a dintre d 'una peixera. Van sortir bombolles i jo li vaig dir, veus?
Això vol dir que hi havia espai dintre. Hòstia, que fill de puta. Aquest no està del tot corroborat, però que hi ha molta narrativa sobre això. Hauríem de veure si realment és fals o no. A mi només hi ha un punt de la narrativa que no em quadra, i és, a veure, en una oficina... d 'Apple a Cupertino
perquè hi havia una peixera. Aquest punt és el que no m 'acaba de quadrar, però bueno, t 'ho pots arribar a creure o no. Llavors, a veure, podem entrar en mil més, et podria posar diverses històries d 'aquestes, però es veu la idea, no? És a dir, una persona amb la qual se li presenta un repte que pensa que és impossible, ell d 'alguna manera, a base de posar pressió, persuasió, aconsegueix torçar aquesta realitat i fer -ho possible en el que ells inicialment pensaven que no ho era.
Llavors, a veure, i és aquí on entrem una mica en on està la línia del que és possible i el que no és possible, no? És a dir, perquè tu pots torçar la realitat fins on tu vulguis, però si el que estàs dient és físicament impossible o realment no hi ha una opció de fer -ho perquè no hi ha un espai tan pur al real, a veure, per molt que torcis, doncs, possiblement no funcionarà. Llavors, clar, a mi també m 'agrada veure com l 'altra cara de la història, no? És a dir, totes
aquestes històries estan molt bé. Però quantes vegades va posar aquesta pressió i la cosa no va sortir? Aquesta part de la història ningú l 'explica. I per mi és com la més interessant, perquè, clar, només surten les vegades que li va sortir bé, però possiblement també va posar pressió, molta pressió, estúpida, en molts llocs on possiblement no van arribar al lloc. D 'això no en parla ningú i no està documentat, però
bueno, en fi. Hi havia un altre que va sortir no recentment, sinó que, diguem, el periodista que li va comentar recentment. que era amb no sé quin escàndol d 'Apple, d 'alguna... O sigui, ara seré completament difús, perquè és que no ho he sabut trobar, ho vaig veure per Twitter i va quedar com una anècdota d 'algú que ho explicava. Ara que ja fa molts anys d 'això, diguem que
ja prescrit ho explico, no? I que era d 'alguna cosa que havia dit Steve Jobs sobre les primeres edicions de l 'iPhone i famosament deia que passaria... algo, diguem. passaria cal com per tenir un català més correcte, més normatiu. I això no va acabar passant mai. I aleshores, en una roda de premsa, van començar a preguntar -li, o en una entrevista li van dir, Steve, tu vas dir que l 'iPhone 4 faria no sé quants o quantos. I li va dir, jo no vaig dir mai això. I hi havia vídeos d 'ell
dient -ho. I era ell, jo no vaig dir mai això. Jo no ho he dit. I va posar -se en aquella cara que tenia de pòquer, de... No he dit mai això, i si continues insistint per aquí ja trobaràs un cap de cavall mort al teu llit demà quan et llevis, i que no van aconseguir treure -li la confirmació que s 'hi havia dit, tot i que hi havia evidència videogràfica d 'aquella declaració. Era com jugava el seu Reality Distortion Field, era el de dir, no, no, jo no he dit això, i el
tio s 'havia autoconvençut. Perquè clar, suposo que una de les maneres de poder imprimir aquesta convicció és primer t 'has de convèncer a tu mateix i si tu t 'autoconvences a tu mateix pots tenir una convicció fèrrea i una mirada convincent i una determinació que no tindries d 'una altra
manera, no? I aleshores aquell periodista deia és que al final no vam poder publicar res, no vam poder dir res perquè és que ell... estava jugant la seva carta del Reality Destruction Field i jo ho vaig poder experimentar en primera persona, saps? I va ser així. I clarament Steve Jobs estava mentint. Però és que no podies dir -ho. No podies dir -ho, saps? I és un concepte que trobava molt interessant. No sé si tu coneixes.
Jo crec que l 'exemple que poses... A veure, els seguifans d 'Apple entre l 'audiència em corregiran, eh? Però crec que l 'exemple que poses va ser... que durant la keynote de l 'iPhone 4 es va presentar FaceTime, també. I en aquella keynote va ensenyar FaceTime el que era, no?, per fer videotrucades directament des de l 'iPhone, bla, bla, bla, i va soltar. I a sobre... Ho farem open source, va dir. Crec que sí, crec que és
aquesta, crec que és aquesta. Llavors es veu que com que tot l 'equip va començar, hòstia, hòstia, hòstia, això no ho hem dit mai, això no s 'ha parlat mai, i clar, tot l 'equip va entrar com en modo pànic, no? Al mig de la quina es va venir amunt i va dir, això ja ho farem open source. Evidentment, això no va passar.
I es va retreure de tot, malgrat, clar, estava gravat, que ho va dir, en la keynote, doncs, apareix i la vas a veure en el seu dia, que fa molta gràcia, perquè, a més, saps que tenia aquelles keynotes que, com no ara que es fan gravades, sinó que es fan en directe, la gent aplaudia i es tornava boja l 'audiència, no era com veure un partit de futbol. I, quan ho va dir, potser tot va començar, oh, i ho fareu ben sords, i, al final, no ho va fer, així que, una bona història,
també. En primer, és exactament això que dius, era el tema de FaceTime. Per què volia treure el tema de Steve Jobs. Crec que dona un bon un bon... dona peu a poder parlar de com els founders i les founders s 'acaben distorsionant la seva pròpia realitat i qui ho fa millor per mi crec que tenen més números de poder arribar més lluny.
Per bé i per mal. Tenim exemples. Molt bons, tenim exemples molt dolents, com tu ja has dit, i alguns dels exemples bons segurament només són aquells en què hi ha un viatge de supervivència o de confirmació en què dius, sí, aquí ha funcionat, per tant, mira, oh, que bé, el que va aconseguir Steve Jobs amb això, però els altres 732 cops on ho va fer i li va sortir malament la jugada,
doncs no ho sabrem mai, no? Recentment... I no voldria entrar tampoc en les coses tan negatives, però ja vam començar el tema de HelloApp, segurament el cas d 'aquesta persona que tampoc ha arribat llunyíssim, vull dir, on arribarà més lluny probablement serà als corredors d 'alguna presó si s 'acaba d 'estafant tot el tema de l 'estafa, però jo crec que és un cas d 'estudi també el de gent que es creu la seva pròpia mentida. per veure
fins on pot arribar. Vull dir que no sé fins a quin punt hi ha un component patològic en això, però tampoc era la idea d 'aquest episodi, d 'acord? Aquest és un cas, després hem tingut altres, no? Hem comentat abastament de nanos, hem comentat FTX, hem comentat WeWork, vull dir que en el fons són gent que està convençuda d 'això. Tu pots dir que estan fent frau, que estan estafant, però en el fons hi ha una part que ells i elles estan convençuts que això és la
seva realitat, d 'acord? I per mi és un exemple paradigmàtic de portar -ho massa lluny, perquè l 'autoconvicció, aquesta fe quasi religiosa del founder amb la seva visió i missió, per mi són eines que ben jugades et poden fer arribar més lluny. Un altre exemple dolent d 'això, o dolent, podríem parlar -ne, és Donald Trump també juga molt. el tema del Reality Destruction Field. No és tan conegut per això, però és una persona que, si t 'hi fixes, va jugar als extrems. Què
ha fet amb el tema dels arancels? Ell veia que Estats Units tenia una posició deficitària amb molts intercanvis dels tàrits dels arancels amb les polítiques d 'importació -exportació. I el tio... segurament la seva estratègia, si és que n 'hi ha, segurament la seva estratègia és la de vaig a portar -ho a un punt absurd de l 'extrem
per anclar la negociació. Perquè com que sabem que en una negociació el primer que diu un preu senta un precedent i ancla la posició de negociació, doncs segurament ha dit qualsevol cosa que entregui, que ja estigui més endavant o més favorable que la postura inicial, ja he guanyat. Per posar un exemple molt més senzill, és a dir, si tu vas a... Si jo vaig a vendre un projecte, o sigui, vaig a veure un client per Mars Based, i generalment no faig mai la pregunta de quanta pasta tens
pel projecte. Per què? Perquè jo sé que si jo dic quanta pasta tens pel projecte i em diuen 20 .000 i el meu cap era un projecte de 100 .000, aquell projecte ja està perdut. perquè aquella persona ja ha dit 20 .000 i ha anclat la negociació en aquell número. I jo, aleshores, clar, si jo li dic no, no, és que és un projecte de 100 .000, li estic dient que ha de pagar 80 .000 euros més perquè ell ja s 'ha fet la idea inicial,
o sigui, ha anclat. Mentre que, si jo ho faig al revés, i tampoc és la meva posició preferida, però a mi ja, diguem, em trobo molt més còmode dient, ui, espera, el projecte del que m 'estàs
parlant m 'ensumo que va pels... 100 .000 euros, jo sé que probablement no tingui 100 .000 euros perquè és un número d 'escavallat, no és un número d 'escavallat, però probablement pel tipus d 'empresa que ets, o perquè no vols fer una inversió inicial tan forta, perquè probablement ho vulguis passejar, doncs ho passejarem, farem una fase de prototip, mirarem com reduir -ho, etcètera,
etcètera. Però d 'alguna manera s 'ha de precedent de dir, escolta, realísticament aquest projecte seria de 100 .000, fes -te la idea... que una altra empresa et cobrarà això, segurament si et cobréssim tot el preu sencer seria això i tal, però anem a mirar com podem baixar aquest preu. I llavors jo estic rebaixant el preu i dient, mira, probablement podríem mirar i potser es podria fer per 80. Llavors ja, d 'alguna manera, li estàs dient a la persona que, ei, ja has deixat
de perdre o ja t 'has estalviat. 20 .000 euros, ja estàs tenint un guany. Per això que en els llibres de negociació, que de fet jo només m 'he llegit un i sempre el dic, el de Never Split the Difference, de Chris Voss, explica tots aquests
conceptes. I aleshores, em fa molta gràcia que amb tot el tema de Trump, en realitat, hi ha gent que ho ha volgut sobresimplificar amb això, no sé si sabrem mai com ha estat l 'estratègia, però hi havia un meme, de fet, que posava, diu, vaig a posar els arancels a Xina, el 85%, i diuen, i sortia un d 'aquests pro -maga, els Amic America Great Against, el típic redneck i tal, i deia, sí, així guanyarem més creació d 'oportunitats a Amèrica. I llavors, China contestava i deia,
no faig res. I aleshores diu, oh, art of the deal. O sigui, que en qualsevol cas sortia guanyant Trump. Si guanyava Trump perquè... Si guanyava la negociació era perquè és molt bo negociant i tal, i ja és benefici pel país. I si perdia, d 'alguna manera era un art of the deal perquè has sabut negociar i has trobat... Ja has guanyat alguna coseta, has guanyat... com en el rugby,
que diuen han guanyat 10 llardes, no? Doncs has guanyat aquelles 10 llardes, amb aquella merda de jugada, però almenys has tingut algun benefici. Tot això és un preàmbul bastant llarg per parlar del founder -led marketing, que és... una manera de fer marketing que a mi m 'agrada bastant i que trobo, per exemple, molt personificada en la gent de Basecamp, ja ho sabeu, que soc una miqueta seguifant d 'aquesta gent, però hi ha altres empreses que també ho fan molt bé, com
per exemple Buffer o Ghost. De fet, són empreses amb la mateixa filosofia, però n 'hi ha moltes altres. També soc fan de Territori Espanyol a Cumbamail, per exemple, com ho fa l 'Iñaki Arriaga, com ho fa el de Gràfex del Victoriano Izquierdo, etcètera. Hi ha gent que Bàsicament la seva estratègia de màrqueting té un rol pivotal que és el fundador o la fundadora de l 'empresa i que és qui fa
com els grans anuncis. Segurament els científics solen tenir més seguidors l 'equip fundador de l 'empresa o els equips comunicadors de l 'empresa que solen ser fundadors que... la mateixa newsletter que tinguin, que les comptes corporatives de LinkedIn i de Twitter, etcètera, etcètera, i fan contingut molt orientat a transparència, a veure productes, està molt, molt, molt, molt
ben pensat, d 'acord? Però hi ha un cas paradigmàtic que m 'agrada molt, que dic, hòstia, no m 'ho havia adonat, i també estan fent una mena de reality distortion field, d 'acord? Tu més o menys estàs al tant, tu, de com és Basecamp. Sí, més o menys, sí. Has anat seguint i saps que és una empresa que és bootstrapejada i que sempre han fet cert... Bé, han estat molt vocals en certes coses. I algunes els han sortit millor,
algunes els han sortit pitjor. La campanya aquella sobre una empresa d 'un trilió de dòlars els va sortir molt bé, el llançament de Hey! els va sortir molt bé, la campanya contra Apple, també la lluita que van tenir amb Epic contra Apple pel tema del 30 % dels developers i totes aquestes històries. Els hi ha sortit molt bé, però a algunes els hi han sortit francament malament.
Però jo sí que veig una evolució en aquests més o menys 15 anys que fa que els segueixo, que m 'agrada molt, que és com dir, què cabrons han estat fent això, han estat fent Reality Distortion Film tota la malaïda vida i no m 'havia adonat. Per què? Jo admeto que m 'he llegit... La majoria dels seus blogs. M 'escolto el seu podcast i veig el seu contingut i realment m 'agrada. Però hi ha hagut temps en els que dic, hòstia, això és molt contradictori. Fa cinc anys no deien
això. Per exemple, ells sempre havien estat de no fitxis fins que no sigui dolorós. Never hire until it's painful. I aleshores el que deien és, no, no, no, arriba tan lluny com puguis, amb l 'equip que tens, i quan ja portis una temporada que allò t 'està sent molt dolorós, t 'està sent costós, etcètera, etcètera, llavors fitxa. Però mai ho facis diferent. Jo m 'havia quedat amb aquesta part del discurs. No tinc el take contradictori. Ara, recentment és com un... No, no, no, no.
Sempre fitxa a dues o tres persones de més. Per què? Perquè si no hi ha un cost d 'oportunitat, perquè si no tens l 'equip post -overstaffed, o el tens amb massa feina i tu estàs understaffed, perquè si no pots fer joc de rotacions entre la gent i si hi ha algun tema, per exemple, alguna baixa de maternitat o paternitat o algun extended leave, etcètera, doncs no ho pots fer i t 'acaba perjudicant. I si t 'ho pots permetre... Fixa
gent de més. I dic, espera, un moment. I em vaig quedar magret i vaig dir, quants cops haurà passat això a la història de Batescamp? I déu -n 'hi -do, n 'hi ha uns quants. No porto una llista, però simplement m 'adono que, clar, la seva estratègia és la de crear aquest reality distortion field en el que tot el que venen... És com un, no, no, si tu no necessites Venture Capital, tu,
la majoria de negocis són així. O sigui, és com, et fan una explicació molt condescendent de la realitat, perquè, clar, el que t 'estan venent una miqueta és el seu llibre, eh? I a mi, ja et diré, en part m 'agrada, però és veritat que ja miro el seu contingut des de fa un temps amb un cert angle de dubte, no? De dir, anem a rascar això una miqueta, per què és això? I vas veient
que amb el temps, doncs, han... Van canviant i van evolucionant les seves maneres de veure, que també és molt natural, vull dir, en realitat és una cosa que entenc molt, però acabo trobant que dic, hòstia, ahir donde dije Diego, no sé, donde dije Diego, digo Diego, no? I em fa molta gràcia perquè, clar, generalment són molt vehaments, són molt aseparatius, són gent que, hòstia, això
és així i és així, no? I de cop i volta veus que en dos anys, doncs, t 'ho han canviat, no radicalment, però van adaptant postures I tampoc acaben de dir que allò d 'abans era incorrecte, però sí que és com un... Nosaltres no hem dit mai això. I llavors crec que el founder -led marketing es basa bastant en això. I llavors com distorsionar la realitat de la gent que et segueix és un art que hauríem d 'incorporar una miqueta més fins a un cert punt, fins al punt
que sigui moralment i èticament acceptable. dins del món dels negocis, però no sé si tu havies vist altres exemples així, i jo crec que aquest és bastant paradigmàtic. Malgrat, en l 'exemple que has posat abans, el de FaceTime, és clar el motiu pel qual es va fer enrere, perquè possiblement va dir una cosa que era factualment incorrecta, és un cas paradigmàtic d 'un camp de distorsió fallit on l 'equip li va dir, no, no, és que això és físicament impossible, i es fa enrere,
però... No veig molt bé el motiu en aquest, en el de Basecamp, per exemple. És a dir, si ells tenien la tesi inicial que aguanta fins tant com puguis per fitxar la següent persona, què és el que motiva el canvi d 'opinió en aquest cas? No, aquest no era el millor exemple, és el que tinc més recent. Hi havia un altre, per
exemple, que és el de Basecamp. formar part d 'un ecosistema de productes, que hi havia Campfire, hi havia High Rise, hi havia no sé què, i tal, tal, tal, i de cop i volta durant una sèrie d
'anys ho van anar xapant, no? Alguns projectes els van deixar en Keeping the Lights On, una miqueta en modo zombie, alguns els van acabar xapant, alguns es van integrar dintre de Basecamp, i la seva narrativa durant els anys, jo et diria que aquest sistema, jo me 'n recordo que quan vam començar Mars Base i ara és Xira, 2014, cap als volts del 2019, més o menys, ja pràcticament no en quedava cap, d 'aquests productes, i cap a 2018 -2019 van tenir molt la narrativa de...
Tot és massa complex, en realitat la gent no necessita això, i van fer una recentralització, ara només veis que amb això tu solucionem tot, i en realitat necessitem menys, i per una empresa de productes és molt millor ser single product que multiproduct, per aquestes raons, per focus, perquè si no, doncs, el típic, no?, aquí amb mucha barca, poca prieta, i ens van estar venent durant molt de temps que el millor era tenir
un sol producte, d 'acord? I ara, de cop i volta, llencen, comencen amb Hey!, no?, el 2020 llencen Hey!, 2020, 2021, i després ja llancen Writebook, llancen la plataforma aquesta del WANs, i ara Google diu, no, no, és que estem treballant amb 4 o 5 productes a la vegada, i aquest any intentarem llançar, sentia al podcast que aquest any ja tenen dos productes a punt de llançar i segurament
llançaran dos més. I jo els dic, espera, espera, un moment, un moment, o sigui, estem tornant, i jo crec que d 'alguna manera el que van fent és com, està bé, està bé, no dic que sigui incorrecte, segurament el que els està passant és una miqueta... el que també passa a mi, en menor mesura, que és com de dir, o sigui, estàs molt convençut d 'una cosa fins que arribes a un punt en què estàs, la revisites i dius, això ja no té sentit
deu anys després, no? O sigui, nosaltres a Mars Base també ens ha passat que sempre havíem estat una empresa que volíem fer només especialitzar -nos només en un o dos llenguatges de programació i ja està. I després, clar, quan ja tens un equip de 30 persones com estem ara, que portem uns anys, que hem fet més de 150 projectes, dius... Ens hem adonat que hem fet projectes amb molts altres llenguatges de programació que no oferim pel simple fet que ha vingut clients i ens ha
dit, podíeu fer això? I hem dit, va, doncs sí, anem a provar. I hem fet Go, i hem fet C++, i hem fet Python, i hem fet no sé què, i PHP, i Unity. I dius, hòstia, al final dius, aquell fundamentalisme de només farem Ruby de fa 11 anys, igual ja no té sentit. Però és veritat que a mi m 'agrada ser molt més, no sé si més transparent o més explicatiu amb aquest tema de dir... argumentar més el canvi, no? I ells potser no ho argumenten tant, ells més com no,
no, ara això és així. I fan la seva bombulla, no? Com si fos el... Com si fos... no sé, m 'ho imagino com si fos el món d 'en Kaito, a bola de drac, saps? Vull dir que és aquell planeta que tenia una gravetat diferent i una realitat completament diferent i tal, i quan estaves allà, com, hòstia, canviaven molt les coses, canviaven molt les normes, però només passava allà. O la sala de l 'esperit del temps, per posar un exemple potser una miqueta més fidel a l 'explicació.
Doncs, jo ara, quan explico els canvis que tenim els veïns, com dic, bueno, clar... té una evolució, ha tingut això, ha canviat l 'equip, ha anat evolucionant l 'empresa, ha canviat el mercat i tal. Potser dono massa explicacions, però ells no en donen cap. I tinc la impressió que també és perquè són més grans i porten més temps i s 'han convertit en uns gurús d 'aquest tipus de coses i dius, hòstia, són uns putos genis de la narrativa. En el fons també és un tema
de màrqueting, això. Però mira, deixem que et rescati una cosa que has mencionat al principi quan estaves comparant exemples d 'aquests de filtre de distorsió, tipus FTX, estriceranos, també n 'has comentat diversos. Primer volia posar una línia entre els que... Els que són fraus i els que no. No, perdó, no. Els que són fraus flagrants i els que s 'han convertit en fraus. Per exemple, FTX era un frau flagrant
i Madoff i coses d 'aquestes també. Vull dir, eren estafetes piramidals, coses que no podien sostenir -se. Per exemple, Ferranos, no sé per què, no ho sé, jo a l 'Elisabeth Holmes aquesta, no és que li tingui cap tipus de deferència ni empatia, però el que volia fer un frau no era. És a dir, aquesta noia volia aconseguir una cosa que... físicament no era possible amb la tecnologia
de la que disposava. Possiblement, dintre de 20 anys, tornar a sortir una Elisabeth Holmes que aconseguirà fer anàlisis de sang amb una punxeta, amb una gota. Possiblement ho aconseguiran dintre de 20 anys. Igualment, era una noia que estava una mica... es va avançar massa el seu temps i el seu filtre de realitat va xocar contra la física i l 'art del possible de l 'època.
Llavors, què passa? Ella va cometre el frau no de base, o sigui, la seva idea no era frau dolenta, és a dir, ella va dir, jo vull aconseguir això, i va haver -hi molts inversors que li van posar diners i ho va intentar, val? Es va convertir en frau en el moment en què va veure que allò no era possible, va estirar una mica massa la corda per voler seguir recreant aquest filtre de distorsió, val? Llavors, a partir d 'aquí sí que va cometre un frau, doncs, falsejant demos
i fent coses d 'aquestes, val? On vaig? Quan tens una personalitat tan forta al voltant d 'una idea que vol veure la llum, és a dir, digue -li a Elizabeth Holmes, intentant crear aquesta tecnologia, digue -li tu, Trump, l 'exemple que has mencionat de voler jugar aquesta guerra de posició molt dominant, molt forta per controlar
els aranzels, digue 'l que vulguis. El que es fa difícil en el moment és Al descartar aquest comportament, perquè sempre hi haurà qui et traurà l 'argument aquest de no, no, no, no, és que no entens el que està fent, és que està jugant a escacs quatridimensionals i no veus la profunditat del seu coneixement sobre això i bàsicament està jugant a un joc que és que no pots pretendre ni entendre. Llavors, clar, aquesta línia a vegades, argumental, es fa difícil de trencar. Per què
et volia posar aquest exemple en concret? Perquè una de les coses que està bé mirar quan tens una situació d 'aquestes és quines persones hi ha al seu voltant, no? I no tinc clara evidència sobre qui tenia Elizabeth Holmes al costat, o sigui, no sé qui era el seu pipí de producte, ni sé qui era el seu CTO, val? Però, en canvi, una de les coses que a mi em sopta és que jo
miro, per exemple, jo què sé, doncs... En el cas de Trump, que tampoc em conec el seu gabinet de govern de la Baix, però, ostres, s 'ha rodejat de molta gent que no tenen una personalitat molt submisa, que diguem. No ho sé, o sigui, a mi em ve al cap, i sé que no forma part del seu govern, però la persona menys submisa del planeta personificada és Elon Musk, i és una persona
que l 'està recolzant. Després, no ho sé, jo abans, Scott Bessin, abans que fos secretari del Tresor, era una persona a la qual a mi em semblava que deia coses bastant sensates a nivell d 'economia. I, no ho sé, vull dir, s 'ha rodejat de gent que, cony, sembla que més o menys sap el que està fent. El que no entenc és com... donen com una mica el... No sé com es diu beneplàcido en català. El vistiplau, no? Sí, li donen el vistiplau o el xec correcte sobre totes aquestes
accions. I aquest és el punt on no entenc si aquest home té aquest carisma, que no l 'hi veig, de Steve Jobs com per distorsionar aquesta realitat i fer creure a tothom que està jugant... escacs quadridimensionals, o si no, no entenc com tota aquesta gent tan bona que té al voltant diu una letxa grama i li diu, escolta, aquest no és el camí correcte. A mi això és el que em té una
mica confós. A mi el que em té una miqueta confós, per exemple, en el cas de Trump, és com generalment en primers mandats de certes personalitats o de certes iniciatives que s 'ajunta gent molt potent i que van sortint més o menys bé i després pel que sigui hi ha una reelecció. Mira, hi ha un cas que explica força bé en quant El reality distortion field aquest pot funcionar si tu tens la gent adequada al teu cantó. El primer mandat de Joan Laporta. Podem aportar això al món del
futbol. Molt bé, endavant. No només futbolísticament va ser molt bo, pel club també va ser -ho. Joan Laporta té les seves llums de gas i les seves ombres, si tu em permets. O sigui, moltes més ombres que llums, probablement. Gràcies. No es pot veure l 'aplaudiment, veus? Per això hauríem de fer vídeo cada setmana. Aquest mereixia aplaudiment,
eh? No, el que vull dir, si tu et fiques a la gent que tenia a la Junta, al Consell Assessor, etcètera, etcètera, al primer mandat de la Porta, hi ha gent molt potent, que després han anat a fer coses molt grans. Alguns han fet... coses bastant dolentes, també. Però bueno, per no entrar en detalls, mires la reelecció de Joan Laporta i ara pràcticament no reconeixes a ningú de la gent que està al seu gabinet, al seu board i
tal. Per què? Perquè d 'alguna manera, així com ell es va palancar en gent molt potent per poder arribar al primer mandat, el segon ja va tirar més de marca personal. I ja tenia aquest reality distortion field de dir, ei, no, no, jo soc Laporta,
el Real Madrid. és igual, no anem a jugar a victimisme, anem a jugar a l 'atac, anem a jugar també la nostra carta que jo soc un tio independentista, que soc outspoken, que fa com un primer filtratge de les coses que passen al club i una de les coses que feia bé Laporta i que, per exemple, també feia molt bé Mourinho en els moments, no, no, tota la pressió cap a mi... I així els jugadors estan tranquils. La porta absorbia tota la pressió perquè els jugadors i l 'equip tècnic poguessin
treballar. Ell s 'enduia a totes les polèmiques. I Mourinho feia exactament el mateix. Feia com una miqueta de barrera. En aquest segon mandat s 'ajunta amb gent que bàsicament el que li diuen és sí. I que són menys intel·ligents que ell.
Molt entre cometes. gent propera al club també m 'ha dit que és així, és a dir, abans s 'ajuntava amb gent molt més intel·ligent que ell per poder arribar i ara aquest cop el que ha fet és ajuntar -se amb gent que li confirma en tot allò que diu ell i que el que han fet és fer més gran encara aquesta bombolla i que en realitat són gent que no està tan preparada i per això probablement serà més inestable aquest segon mandat que el primer, perquè ja s 'està jugant molt més amb
aquesta figura de jo sóc Déu i vinc a explicar -vos com són les coses. I si surt bé, bé, però si surt malament és catastròfic. I petar -se un d 'aquests li costarà menys que petar -se un dels que havia tingut a la primera junta perquè eren gent molt més potent i hauria creat molt més terrabastall. Ara pot petar -se gent de la seva junta que pràcticament no transcendirà ni a premsa perquè molta gent no és ni coneguda
i ja està. I aleshores el que fan és crear com aquesta aura de... d 'aquest és el líder i tots els que estan al voltant seu són gent que li diuen que sí a tot. Per això no les acabo de tenir totes amb Trump, perquè al final és una reelecció que ha passat al revés. Primer, no era un govern tan potent el que tenia quan va sortir el 2016, però per mil coses va guanyar.
I ara ha estat realitzat amb una proposta molt més potent, sobretot amb el tema aquest que té el recolzament de totes les elits tecnològiques del país, però és veritat que hi ha molts sentiments trobats aquí. Vull dir, ja hi ha veus que el qüestionen, tot el tema dels anzels no està sent
tan bé, inclús el mateix Elon Musk. està tenint molts problemes, bueno, el seu net worth ha caigut en picat i molts altres d 'aquests que estan al seu Consell d 'Assessor i etcètera, etcètera, que es veu que, bueno, no sé si algú n 'ha sortit ja, eh? Tampoc ho sabeixo tant, tant, tant, ho sabeixo més a través de podcast de negocis i tal, que ja diuen, una tal persona ha plegat, l 'altra aquest que està amenaçant de plegar, aquest que ja ha començat a dir coses en públic.
contra Trump. El mateix Elon Musk ja ha estat cagant -se públicament amb els aranzels perquè està fent mal a Tesla i a les seves empreses, no? Però vull dir, hòstia, és una miqueta el cas del revés, no? Aquest cop s 'ha ajuntat amb gent forta quan en realitat el que hauria d 'haver fet és obrar el paper, no perquè sigui el correcte, sinó perquè és el que dicta una miqueta de tradició.
És, tu ja tens suficient força per anar sol, fica gent que només et diguéssia tot i comença a ser la persona que es converteix en un líder autoritari perquè ja ningú qüestionarà la teva autoritat. És una miqueta el playbook i per això em xoca que el cas de Trump sigui aquest. Però bueno, tornant al tema del founder growth o marketing.
Sí que volia preguntar -te tu, que has estat bastant més en equips inicials, perquè jo ho veig com a inversor, aquesta convicció quasi bíblica del founder, que és com vaig aconseguir -ho, fins a quin punt la gent amb la qual tu has treballat realment es creia o s 'havia tatuat a la front el que anaven a fer i estaven convençuts que aquella era la seva missió sagrada a la vida?
És una bona pregunta en quant no et pots posar com dins de les teves ments i no ho pots saber, però el que sí que et pots preguntar és quin és el grau de veracitat d 'aquella convicció, en el sentit de dir aquesta és la meva crida vital i és el que he vingut a fer i sense això la meva vida no té sentit o és que simplement he vist una oportunitat de negoci que... té més o menys sentit, i ara em posaré el barret de dir, escolta, vaig a tokenitzar això, els músics,
o no ho sé, vull dir, per portar un exemple d 'empreses en les que he participat, i després resulta que la idea no era tan brillant com semblava, no? O sigui, a mi el que em dona la sensació, i per tornar amb això de l 'altra cara de la moneda aquesta que dèiem, de les vegades que algú posa aquesta convicció i després no surt, és que... A veure si això va a algun lloc, d 'acord? Això és honest. A veure si va a algun
lloc. Penso que la gent que triomfa en aquest nou paradigma o contracte social que tenim és la que està evolutivament mal feta. Déu -n 'hi -do, eh? No, però mal feta per bé. O sigui, mal feta per bé. Mira, abans tu estaves cablejat internament per ser pessimista. Per què? Perquè tu derivaves... pitjors experiències de les coses que et sortien malament, és a dir, del fracàs,
de l 'upside que tenien les coses bones. Per exemple, imagina't que tu estàs allà al mig del bosc i sents un soroll a darrere d 'unes branques. El pessimista diu, uau, aquí hi ha un os, no m 'hi poso perquè segurament si hi entro s 'ha acabat el joc. En canvi, l 'optimista diu... Ah, ostres, potser és que ha caigut una poma de l 'arbre, me la quedo i me la menjo. Aquest seria el mindset optimista. La segona persona,
evolutivament, no hauria avançat gaire. És a dir, l 'any 34 aquella persona estava morta. A dia d 'avui és al revés, és totalment al revés. A dia d 'avui... El fracàs té molt poc downside, és a dir, tens molt poc a perdre per fracassar. El que passa és que tu encara tens com aquesta por de manifestar alguna cosa d 'una manera molt oberta perquè tens por al ridícul. Mira, a dia d 'avui el fracàs s 'equipara al ridícul. El que passa és que al ridícul ningú mora de ridícul.
Tu pots fer el ridícul tantes vegades com vulguis. De fet, quantes més vegades el facis, més possibilitat tens que una sola vegada funcioni bé i quan funciona bé és l 'hòstia. Per tant, crec que... Per això et dic que és gent que està evolutivament mal feta, perquè la teva manera de pensar està invertida. Abans eres molt pessimista perquè sabies que una mala decisió t 'apartava del joc, en canvi una bona decisió et feia seguir, però tampoc gaire més. És a dir, tenies un downside infinit
i un upside limitat. Ara crec que és al revés. pots jugar tantes vegades com vulguis, o sigui, el fracàs és gratuït, per tant, tu pots distorsionar la realitat tant com t 'agradi, perquè el màxim que et passarà serà que es riuran de tu a Twitter, ja està, o sigui, res més, a la gent li fa molta por, però en realitat no importa absolutament
a ningú. En canvi, l 'upside és molt elevat, perquè si tu ets capaç de distorsionar aquesta realitat, i per això sempre diem que la línia entre... la brillantor, la lucidesa, i la bogeria és tan fina, perquè, a veure, al final, quan parlem de bogeria, quan diem aquest tio està boig, simplement el que estem fent és rient -nos d 'aquella persona, no sabem que no està boja, simplement pensem que les seves idees són estúpides, però és el que la modernitat t 'ha portat, que
el fracàs no es veu com... una mort del teu cos, sinó que es veu això, com un ridícul a escala mundial. Llavors penso que aquesta gent que ha sabut jugar iteradament en aquest joc moltes vegades del de, escolta, m 'exposo i si arriben de mi ho torno a provar, saps? O si fracaso, ho torno a provar. Poso fracàs i ridícul en el mateix plano perquè crec que a dia d 'avui el fracàs s 'equipara al ridícul i és això el que
a la gent li fa por. O sigui, a la gent no li fa por fracassar, a la gent li fa por fer el ridícul. I la gent que està curada d 'aquests espants i que li és igual i que el ridícul li toca un peu és aquella que pot provar més vegades i segurament si proves més vegades tens més probabilitats que aquest filtre de distorsió de realitat acabi distorsionant alguna realitat i sigui exitosa. No sé si t 'he contestat la pregunta. Sí, i m 'has donat dos molt bons punts. Un és el de que
hi ha hagut un canvi evolutiu. I això ja és entrar a filosofar molt, però vull dir, fixa't que a nivell de... Una de les coses que ens va portar a la revolució científica o al pensament científic és el de dir, ei, i si? O sigui, el default de... Anem a veure que... Passaria que fins aleshores sempre havia estat una societat construïda on el coneixement estava construït en tradició i en sentir parlar els altres i el que deien d 'això. I això és el que deies tu, si segurament
l 'Església t 'omplia el cap amb moguda. Si fas això et quedaràs sec, si fas això se't morirà la família, si fas això aniràs a l 'infern, tal, tal, tal. Però no podies comprovar -ho tu perquè les poques vegades que comprovaves alguna cosa et sortia malament i deies, merda, tenen raó, saps? I ja està, i aniria a l 'infern. I ja està. I aleshores, en el que es va començar a experimentar, a veure que, ui, espera, però això és diferent del que m 'havien explicat. I aleshores ja canvies
i penses diferent. Però, però, això és un canvi en societat i inclús a nivell evolutiu, però no afecta a tothom. Vull dir, segurament la gent que va anar a parar en aquests indrets més aventurosos i tal, van ser gent que no era precisament neurotípica.
I aleshores aquí és on volia arribar una miqueta amb l 'episodi, que és el de dir, ostres, la neurotipicitat no ajuda a ser un... emprenedor o emprenedora, o inclús el CEO, perquè aquest optimisme desmesurat, aquest autoconvences, aquest autoenganyar -se per poder arribar més lluny, per posar els límits més lluny, per convèncer altra gent, no solen sortir de perfils neurotípics i cada cop, que porto 11 anys emprenent, però molts més relacionats amb el sector i tal, me
n 'acabo donant que dic, hòstia, és que no... hem de sobresimplificar i fer una miqueta de broma amb aquest tema i jo estic inclòs en aquest d 'això no girem del tot rodó la gent que som emprenedors i emprenedores i precisament per això ho sou ens ho hem fet o és que realment som emprenedors perquè no venim d 'un quadre
mental més neurotípic, no? Perquè jo també penso que dic, hòstia, doncs potser per això no he encaixat en empreses anteriors i, tot i que no estic en l 'optimisme aquest desmesurat, sí que soc, per exemple, un optimista cautelós, perquè si no, no ho faria. Si jo no cregués que puc viure millor creant la meva pròpia empresa, no
ho hauria fet. Vull dir, a la vida, per general, faig default al... al pessimisme, però al món dels negocis, o sigui, no pots fer això, perquè com a emprenedor o emprenedora tu has de creure que les coses aniran bé, el que passa que segurament hi ha gent que no calibra tan bé. pel seu quadre mental, pel que sigui, o perquè arriba un punt que ja estan fent la fugida d 'endavant, no?
O sigui, que ha de ser molt difícil calibrar aquest tipus de coses, és a dir, hòstia, és quan entro ja en modo pànic i vaig a jugar -m 'ho tot, faig a fer un olín i surt malament i mira, i al final acabes entre reixes, saps? Vull dir, és que la línia és molt fina, però sí que veig que aquest tipus de risc, que és emprendre o
aixecar capital, ja és. un altre nivell, suposo que hi ha diferents tipus de risc que pots prendre a dins de l 'emprenedoria, encaixen amb uns perfils molt específics de personalitats o, no sé, la... la terminologia específica, de neurodivergències,
de perfils neurodivergents particulars. Ja suposo que el Bootstrap Founder en té un, que és com, bueno, una miqueta més conservador, però a la vegada també és optimista, però no suficient, no és un psicòpata, bueno, coses aquestes, però d 'alguna manera ets una miqueta més paranoic, perquè, clar, al final no vols estar depenent de 50 .000 coses, busques més independència, i alguns perfils que els és igual tant la independència, el que volen és córrer, sumar més risc, convence
més gent i transformar -se en uns messies, segurament són més més egocèntrics i egòlatres i tot això, doncs aquesta gent ja va pel Venture Capital, que al final acaben creant una miqueta la seva tribu i convencen les masses, perquè si no convences les masses, no estàs creant els, diguem, els fidels de la teva religió, que al final acabin retroalimentant la màquina, no? I suposo que en algun punt, si això es trenca, fa que tot
se 'n vagi a no res. No ho sé, això és el que m 'ha portat a pensar que... els emprenedors i emprenedores estem una miqueta, com has dit tu, cablejats diferents. És que hi ha una cosa, i jo crec que això és la... Perquè la manifestació del problema és aquesta, no? És a dir, és que hi ha aquests perfils neurodivergents que al final són els que tenen aquestes idees, no? I gràcies a ells, doncs, també derivem molt valor
de la societat, no? Però com acaben aquí? I a mi això el que em fa pensar, i és que aquí hi ha com una espècie de contracte empresarial que hem tots donat més o menys per acceptar... acceptat, però donat per acceptat o no sé si és com no hi ha una millor alternativa al principi i és que hi ha dos camins que inicialment són pràcticament cosins germans paral·lels però que divergeixen molt en el moment que escala la teva empresa, la teva startup, la teva aventura i és el del
CEO i el fundador. Són coses diferents però al principi estan com entrelligats, no? És a dir, perquè, bueno, o sigui, no saps si no hi ha cap altre tarat que vulgui ser CEO de la teva idea, llavors com que no hi ha més disponibilitat et toca a tu i ets tu el CEO, o perquè possiblement al principi és bo que el fundador i el CEO d 'una cosa que bàsicament té moltíssima entropia i s 'ha de formar i has de tenir com idees extremadament, el que tu dius, neurodivergents, doncs... té
sentit que sigui la mateixa persona. El que passa és que jo penso que aquests camins es van separant a mesura que l 'empresa va creixent. I el concepte de fundador està el més allunyat possible d 'un CEO en una, m 'ho invento, en una empresa de l 'Ibex. És a dir, l 'última persona que vols posar com a CEO del banc Santander és, no sé, és founder mode, si no vols això, no vols founder mode allà. Llavors... Molts Peter Lebels com a CEO del Santander. Sí, hauria de sortir el
founder mode en algun moment. A mi això és el que em dóna a pensar que tota aquesta creativitat que s 'apalanca en el moment que el founder es converteix en la figura del CEO, no sé fins a quin punt, i estirant l 'analogia, a mesura que va Creixent l 'empresa, arriba un punt que aquesta persona hauria de capitular i dir, bueno, escolta, jo fins aquí he aportat moltíssim i ara una persona possiblement amb una mentalitat una mica més cartesiana i menys neurodivergent hauria d 'agafar
les rendes i seguir. Però clar, la línia on està aquest punt és fina i llavors, no ho sé, tenim aquest contracte inicial que clar, que el CEO és el founder o al revés. I a vegades són vites que es fan inseparables, però arriba un punt que potser tota empresa necessita el seu Tim Cook, saps? Bé, jo crec que hi ha hagut força
aprenentatges. Per anar -ho acabant, crec que fer la crida a l 'audiència un altre cop per apuntar -se als episodis que tenim, mirar -se el Patreon, recordem que no cal pagar si ens voleu donar els vostres diners, fantàstic, perquè això anirà... destinat a bones causes, com per exemple esmorzars de forquilla, amb la nostra audiència, no per tu i per mi, ja està, i per seguir fent els episodis en directe, que al final
també costen uns calerons. I l 'altra cosa, animar altres marques que ja hem mencionat últimament, com per exemple Paper Albal o l 'Institut Gutmann, que puguin ser patrocinadors d 'aquest podcast.