Però vull fer el que podem. Com sempre. Clar home. Bueno, sempre podríem fer més, sempre podríem fer més. El que passa és que, almenys jo eh, però jo m'està bé fent una miqueta menys del que toca. Visc bé així. Sóc feliç. Es viu bé, es viu bé. He una persona molt sàvia que sempre em deia que qui fa tot el que pot no està obligat a més. Llavors, no ho sé. No sé si és com complessència o realment és verídic i és factualment real aquesta afirmació. No ho sé.
Ni idea. Jo estic content amb fer una miqueta menys del que puc i també em va bé eh. O sigui, per tant convido la gent també que passi una miqueta menys del que poden a veure què passa. Perquè a vegades no passa res i millores bastant. I doncs millor. Vius menys estressat. Mentre no afecti a la resta de coses que fas o la gent que t'envolta. Fes una miqueta menys. Sempre és un bon exercici. Un bon consell. Puc donar una opinió que és una mica polèmica sobre el no fer res? Endavant.
Fixa't eh. És que clar, és que això em presenta al món com una persona poc desitjable laboralment. Però he après amb el temps que no fer res en si mateix és alguna cosa. És a dir, la major part de vegades si a un tema no li dones acció seguiment o simplement l'ignores altogether, per ell mateix s'arregla. És a dir, moltes vegades el fet que et crea acció tu està generant un problema que no tenies al principi. En canvi, no action és en si mateix una manera de tirar endavant.
I moltes vegades no fer res les coses s'acaben resolent per elles mateixes. No ho sé per què eh. No sé per què. És casualitat però justament jo ahir vaig posar un fil a Twitter relacionat amb una cosa molt similar que és aquesta. Que és la de... Hosti, estic una miqueta cansat.
D'un fet que tu has comentat més d'un cop, que és molt intrusiu, molt invasiu que la gent et pugui contactar per 15 canals diferents, que et pugui posar... posi emails i que et demani coses i que si no li contestes un email et truquin o que et passi un WhatsApp o t'escrivint per LinkedIn per veure quan els contestes. És com... Trobo com bastant perjudicial per la nostra salut mental pensar que quan tu li envies un missatge a algú aquesta persona està obligada a respondre.
Des d'aleshores jo he començat a fer servir el que li dic jo la metodologia del telèfon de casa. Com es traduiria? Tenim telèfon mòbil o telèfon fixe? Em sortia l'online, la metodologia del telèfon fixe. Que era que abans quan et trucaven, si no et trobaven, doncs ja tornaran a trucar. I si no era important, potser no et tornaran a trucar. I si era molt important, et trucaven 15 cops fins que agafaves el telèfon. Aleshores estic fent una miqueta això.
Sona arrogant. Per més detalls, tinc un fil a Twitter, ja el posarem a les notes de l'episodi, però és que com a persona un no escala. Arriba un punt en què cada dia de mitjana rebo uns 15-20 peticions de connexió a LinkedIn. No sé quants emails de gent no desitjada també... dic gent no desitjada, no correus no desitjats. Gent no desitjada, els correus no desitjats són uns altres. Hi ha altres peticions per altres canals, WhatsApp, altres xarxes socials... I tothom està esperant una resposta.
I la mateixa aplicació et diu que no has contestat aquest missatge, et posa la rodoneta vermella a l'iPhone. Amb algunes es pot desactivar, amb altres no. Aquí exactament el mateix. He descobert que en moltes d'aquestes, si no fas res, no passa absolutament res. Per tant, petit incís. A veure, no que hagi vist el teu fil de Twitter, perquè com saps el meu compte de Twitter està tancat des de fa anys. Aquell sí que té inacció des de fa anys.
Va haver-hi un moment a la vida que vaig dir que aquest és un canal menys. A mi si em vols contactar només em pots contactar d'una manera que és trucant per telèfon o enviar-me un WhatsApp. I ja. Bueno, ja enviem un correu, però que el veurem més tard. Però, per exemple, el màxim exponent del que tu estàs dient per mi és el següent i és una cosa que fa molt temps que tinc claríssim. O sigui, jo en un únic moment on estic pendent dels meus afers digitals és quan estic davant de l'ordinador.
A mi l'ordinador no té absolutament cap aplicació de missatgeria. Cap ni una. Per mi Slack és una pestanya al navegador que a sobre quan he de dir alguna cosa a algú. Quan no li he de dir es tanca, però és sabut. Jo tinc el punt negre. Si m'escrius a més Slack... Jo flipo amb aquesta gent i en conec molts d'aquests. Molts, però molts. Que jo sé que els veig amb el punt negre. O, potser a WhatsApp, com que no estan connectats o que no estan online o el que sigui.
I que tu els escrius i que ja saps que en menys de tres segons estan en online. Però puc estar parlant amb molta gent. Jo conec molts d'aquests. I els podria llistar sense problema i sense vergonya. I de fet els dic que això no és sa, això no està bé. Això és factualment incorrecte. No t'estàs fent bé el cervell. De quina manera estàs moldejant el teu cervell que s'estigui acostumant a que qualsevol persona pugui... capitalitzar la teva atenció sigui el que sigui el que estàs fent.
És un tio que jo sé, o una tia, que en tres segons estarà en línia o tindrà el punt verd Slack i em contestarà. Però això és perquè o a tenir el mòbil molt a prop, amb les notificacions engegades, ja malament, zero. O que realment el que li ha arribat, que és la majoria dels casos, és una notificació al rellotge. Aquest tema em sembla criminal, però ja ho he parlat altres vegades i no vull tornar a fer com Lleia de l'Havre Caigut.
Però el que anava a dir és que on em sembla el màxim exponent d'aquest concepte és... I això jo, de veritat, heu d'on com a consell a l'audiència i recomanació a tothom. El problema és que aquest és un tema que com a humans no es calem. El tip que et vaig adonar no es cala, i ara veuràs per què. Una de les coses que jo veig que passa és que Slack és molt momentani, va molt a ràfegues. Anava a dir burst, però no em sortia com el concepte en català. Ràfega és bo, sí.
No ho sé si ràfega és correcte en català, em sona... Però bueno, ho acceptem. Sí, seria com... És que tampoc és a trompicones, però té moments de molta intensitat i moments de molta calma. Imagina't que hi ha com un petit foc... A veure, petit foc. Aquest foc és absolutament irrellevant. En l'arc històric de la humanitat ningú se'n recordarà d'aquest petit foc.
Però dit això, hi ha un moment com de molta pressió on tothom parla i jo penso, hòstia, Marc, si t'hagués notificat, t'hauries passat mitja hora enganxat aquí contestant una conversa impossible de seguir on 22 dius estan intentant escriure en el mateix fil, però el que et dones compte és que tu ets absolutament innecessari
en aquesta conversa. Mentre aquestes 22 persones segueixin parlant, arriba un moment que arriben a una conclusió, s'acaba i tu ja no pots entrar en aquella conversa perquè s'ha acabat, però és fantàstic perquè entres, segueixes tirant avall i dius, hòstia, ho han resolt sense mi, és fantàstic. Llavors això és el meu pa de cada dia. Llavors dius, hòstia, Marc, és que tu no fots res. No és que no facis res, és que no fer res és una opció també.
Jo intento pensar què és important el dia d'avui, llavors jo intento apuntar-me com tres cosetes que em semblen rellevants. Llavors jo, a veure, amb la meva màxima bona intenció, intento, intento dir que res et distregui d'això, això és el que tu vols fer i tot el que aparegui al mig serà absolutament secundari, perquè és el que tu dius. Llavors, d'alguna manera, la poca preparació o, no ho sé, com la mala agenda d'altra gent es converteix en la teva prioritat i no gràcies.
O sigui, tio, si no t'has planificat bé i ara tots són presses i em vens aquí a perseguir i, d'alguna manera, com la teva mala planificació ara són les meves urgències, no tio, no, així no funcionen les coses.
Llavors, a veure, sé que està sonant extremadament prepotent, però penso que si tots ho féssim una mica millor, igual, no ho sé, és que anava a dir que seríem més feliços, però no, igual estaríem més tranquils, igual viuríem més anys, tindríem menys gossos, estaríem menys estressats, no ho sé. Fixa't que això és com quan entres en una sala i s'estava discutint alguna cosa.
Això ha passat, jo ho he vist en oficina, quan he estat treballant en oficina les meves empreses anteriors, i s'estava debatint de coses. Tu entres i què passa? Que t'han de fer el resum... Ei, què està passant aquí? No, estan parlant d'això. Ah, val, i com és el tema? Ells han de tornar a començar la conversa. Diuen, bueno, doncs estan parlant d'això i havíem dit què tal.
I en el mateix explicar-te, si portaven 5 o 10 minuts debatint, que potser havien arribat i algun consens o no en algun dels punts, com que tu entres, han de tornar enrere una mica, recapitular, tornar-te a explicar, de vegades s'adonaran que, ostres, això no és el que havien dit, i tornaran a debatre i a discutir sobre algunes de les coses que s'havien dit. Si aquesta història que tu estàs veient en l'online, jo l'havia viscut en l'offline, en oficina, no?
I aquest és un dels grans arguments pel treball asíncron. I em va molt bé que hagi sortit aquesta tangent, que potser es converteix en l'episodi sencer, que estic veient, que és el tema aquest de deixar que les coses passin i flueixin.
Perquè ja hem comentat molts cops que aquesta cultura de la immediatesa, que si l'assumes a l'escassedat d'atenció, els problemes d'atenció que tenim, doncs fa que realment estem constantment en aquest tipus de discussions frenètiques, aquests estires i arronses que no porten enlloc, i per voler intervenir en el moment i voler-ho resoldre en el moment.
El que diu la doctrina del treball asíncron, que és una cosa que nosaltres hem adoptat a nivell d'empresa fa un any, més o menys, és la de com a prioritat, per defecte, has d'establir tots els canals de comunicació que siguin per escrit i asíncruns. Què vol dir això? Doncs en comptes de xerrar les coses en videoconferència, en una reunió, en una trucada o inclús per xat, on de manera coordinada i asíncruna, perdó, es poden comunicar dues o més persones, es deixa de forma escrita. Per què?
I aquí arriba més o menys la connexió amb el punt que tu estaves fent, perquè ja fas un primer filtrat de dir, eh, això val la pena o no val la pena? Ostres, he d'escriure un missatge sobre això. Val la pena o era només una collonada que hauria tingut sentit en una discussió de cinc minuts, en presencial, parlant pel passadís o el que fos, no? Aleshores tu ja fas un primer filtratge.
El segon filtratge es fa quan escrius el missatge, perquè es prioritza la comunicació, doncs això lenta, pausada, detallada. Tu deixes un missatge a la teva eina de comunicació, en el nostre cas és Basecamp, tot i que ara estem migrant cap a Linear. I allà ja tu penses molt bé, esculls millor les paraules, poses els emojis que facin falta per treure la importància del tema, perquè la comunicació escrita pot ser molt passiva, agressiva.
Tens en compte potser altres punts de vista, tens en compte altres consideracions. Si ho fas bé, tu relleixes dos o tres cops abans d'enviar-ho, no? I aleshores després ho envies. I també hi ha un altre filtratge de la part del receptor. El receptor ho llegeix al moment i potser no contesta al moment, sinó que fa aquest mateix exercici de m'ho llegeixo, ho digereixo, m'ho repenso i vinga, potser li contesto o li contesto demà.
I això fa que es redueix molt el nombre de interrupcions, per tant el nombre de friccions, es permet exposar de manera molt més detallada, clara i d'una forma més educativa, si tu vols, als punts de vista. És un discurs més endreçat, és més lògic, tot plegat, si saps escriure bé, si ets un bon comunicador. I aleshores això fa que hi hagi menys malentesos. I una cosa molt important també, deixa constància escrita.
Aquí no és exactament el punt aquest de no fer res, però entre el fer molt i el no fer res tens aquest punt de pausa que et dona la comunicació escrita, la metodologia assíncrona que fa que puguis evitar molts d'aquests problemes.
I la veritat, jo ho trobo com un gran avantatge a nivell personal, a nivell mental, a nivell d'estrès, i jo soc una persona que ja venia de no tenir notificacions, no les tinc al mòbil, definitivament no les tinc al rellotge, no tinc ni una notificació, el rellotge només el fa servir per mirar l'hora i per fer esport. Per tant, he guanyat molt en qualitat de vida quan he explicat aquestes coses. Tu dius, és arrogància, no, no és arrogància.
O sigui, sona arrogància des del punt de vista de... O sigui, si és una persona que realment treballa, si és una persona que està dedicada a aquest món, ho entendrà. El que probablement ho percebrà com arrogant és la persona que no et coneix de res o que no té res millor a fotre a la vida i dirà, collons, el Marc que ocupat està, no? Que no té temps ni per contestar-me un missatge.
Si sabessis la de coses que tinc a la meva llista, clar, si és el que, com es diu en castellà, aquí en el mucho abarca, poc aprieta, si has de respondre a tots els missatges, dedicar-li una miqueta a cadascú, no tens suficient per a la gent que t'importa, que és el que dèiem a l'episodi aquell de The subtle art of not giving a fuck. Aquí el mateix, el que dèiem, els tokens aquells d'atenció.
I ostres, en perds moltíssims, però moltíssims, intervenint en aquestes discussions síncrones que veus tu pel xat i les coses tendeixen a millorar-se. Sé que m'estic extenent molt, eh? Però una altra variant d'això, tu ho has vist amb problemes, o tu has dit que passen problemes, passen discussions, però també passa amb tasques.
M'estic adonant cada cop més que acumulo backlogs de tasques de fa moltíssims anys, i així com a la pandèmia vaig ser amb molta neteja, vaig fer coses que tenia acumulades de fer a 15 anys, és veritat que estic començant a eliminar tasques de la meva llista que potser han perdut sentit i que tendia a acumular només per una mena de molt subtil síndrome de diògenes de les tasques. No puc acceptar que aquesta tasca no la puc completar.
Jo soc un completionista, un completacionista, no sé si es diu així, però una persona que tu li dones acumulant tasques a la llista i les veig com missions dels videojocs i les he de fer, no puc no fer-les.
Però és veritat que algunes d'aquestes t'ocupen cost d'oportunitat de fer coses millors o poden arribar a generar un cert estrès, una certa angoixa de dir hòstia, no l'estic completant, l'estic arrossegant des de fa massa temps i estic veient que algunes d'aquestes tasques, potser si les deixes, la inacció fa que desapareguin i no passa res. Aquesta és la paraula que buscava, inacció, això. Gràcies, Àlex. És que parlant d'inexió, ja aquí som.
Aquest episodi havia d'anar de dues coses, que és, home, comentar una mica que m'ha escrit molta gent de fora d'Espanya, ai, de fora d'Espanya, fill meu, de fora de Catalunya, dient-me, Marc, tio, és aquest podcast? Perquè apareix com en els shows d'Apple, de Featured, saps? Sí. Només per veure com la...
M'agrada el concepte d'impreparat, de l'Àlex, de la espontanietat que té aquest podcast, perquè havíem de comentar aquest tema, i l'altre, que això havia d'anar de temes de xat gpt, però que, per cert, ahir, Google va presentar els seus, i m'he mirat, òbviament, el vídeo de deu minuts de tot el que va presentar Google en deu minuts, i això ho comentarem en el proper episodi, que gravarem en breu, perquè ara seguim d'això, perquè jo tinc tres punts per acabar,
i, mira, o sigui, bàsicament, Àlex, he introduït l'episodi que ve, bàsicament, de res. Gràcies, Marc. Creu que ho pagui amb pocs fills i molts intents. Doncs mira que et digui que m'agradaria que m'ho pagués amb un o dos fills i si pogués ser cap intent, eh? Hòstia, Marc, és la millor part, la fotem. És que, tio, mira, a mi, una persona que no ens escolta i que fa temps que no sé res d'ella, em va dir algo com... que m'he emportat sempre amb mi i he pensat, hòstia, és veritat.
Em va dir, és que tu, Marc, ets asexual. Hòstia, és veritat, tu. És interessantíssim, aquest concepte. No l'havia sentit mai, però vaig pensar, hòstia, és com el concepte d'impreparat. Em va dir, Marc, tio, és que... tu podries ser un bon jugudista. És veritat, i a vegades m'he plantejat com... és que la vida de monjo és apíl·lingua. És igual, és un altre tema, aquest, però... Aquesta sí que és una tangent important, vull dir. Digues els tres punts, aquests, tio.
Sí, sí, és que estem obrint una tangent molt delicada, llavors. Anem als punts. El primer és que... i jo crec que la gent s'haurà oblidat de tot el que has comentat tu, que era superinteressant, no?, però venies una mica per la línia aquesta de les tasques de síncrones. Llavors, què és el que et anava a dir? T'anava a dir... en realitat... és impressionant... les poques coses que fem?
Si tu agafes, com en una setmana, mires enrere... i et preguntes què he fet aquesta setmana, jo estic segur que hi ha molta gent que arriba el divendres per la tarda i la seva resposta és... He contestat molts correus. O he fet moltes reunions, moltes trucades. Sí, tio. I jo he estat aquesta persona durant molt de temps, encara ho soc una mica, però... I dius, vale, vale, vale, però... o sigui, això està molt bé.
Escolta, a vegades ens hem de reunir per acordar coses i poder tirar projectes endavant. I està molt bé. Però crec que això hauria de ser una tasca complementària al teu outcome per la societat. Si tu el que vols és crear alguna cosa i posar alguna bona cosa al món, jo entenc que hi ha el concepte del facilitador i la persona que fa això possible. Però, home, fes alguna cosa, també, que vull dir... fes alguna cosa tangible i posa-la en aquest planeta i fes-la una mica millor.
Que jo crec que és una mica del motiu per al qual estem aquí. Però em sembla surreal que hi hagi molta gent que estigui treballant en alguna cosa i no ho pugui perquè algú li envia un correu i la prioritat d'aquella persona ha de passar a ser la seva. Quan dius, escolta, és que jo potser estic enfocat en una trajectòria diferent o estic fent una cosa diferent.
A mi això sempre em recorda i sé que tal trek 30.000 vegades és el concepte aquest de l'Lindy effect, que mires enrere i que el 90% de les coses són absolutament rellevants i que no tenen cap tipus de rellevància quan al final dius que ha sigut lo valuós. Tres o quatre cosetes sense més. És que, no ho sé, és interessant. I després l'altre és...
Jo crec que el màxim exponent de sincronia, i crec que el món seria millor si funcionés així, és que tu només poguessis mirar el correu o l'eina de comunicació quan vagis a escriure alguna cosa. És a dir, tu vas a escriure alguna cosa, vas a enviar alguna cosa cap a fora i dius, ara miraré què tinc que m'ha entrat cap a dins. Perquè llavors saps que segur no estàs entrant simplement per un acte reflexa.
Perquè jo veig molt de gent que fa scroll en aquestes xarxes socials o correus o que sigui per pura inèrcia. És a dir, va a veure què hi ha. Que dius, em sembla... És que, com hem pogut arribar a aquest tipus de realitat? Però què collons ens hem fet? Estem agafant un amatiu de pixels de 5 polgades, a part que anem pel carrer com som normals mirant aquesta merda... I a sobre, l'únic que fem és que no hi hagi res de valor.
Entrem al WhatsApp o al correu a fer dump scrolling a veure si hi ha alguna cosa nova. I dius, ja tu, però mira cap a dalt que el món és meravellós. Havies dit 3 coses i ara has dit 2. Ah, interessant. Jo penso en punts com bullet points. Ara ja estic fent un paper. En el paper posava concepte de no fem res, mirant enrere i aquestes tasques que no fan res. Després estava el concepte de síncron, de només hi entro quan he d'escriure. Després estava que havia apuntat l'Lindy effect.
Aquests eren els 3 punts, cheка'mami rezo'n tump amb el col внутри i Nemes fa el reto i al красив La Dadírida乊坐 a exactly above her. Amb aquest twists d'això,