... Bueno, jo ja estic gravant tu, per si hi ha cas. Cagun l'hòstia. No fos cas que m'agafi contra peu. Per què no fas una miqueta del resum de l'esmorzar de forquilla d'avui i així m'acabo la galeta que m'estic fotent? Hem de menjar més, al podcast. Abans menjàvem més. Tio, me'n recordo d'un primer episodi que tu t'estaves fotent uns macarrons o no sé què, saps? Vull dir... No sé a quina hora gravàvem, però tu estaves realment jalant fent un àpat sencer.
Ara m'estic fotent una cookie amb el cafè, però no un bikini, no, no, era uns macarrons, una que estaves menjant. Doncs estic content, perquè això vol dir que gravàvem a deshora i ara no. O sigui, ara gravem quan toca. I el resum d'avui, simplement, molt fàcil. Una de les coses que et dones compte, saps com les malediccions de saber moldejar productes digitals és un malefici el fet que et persegueix, que vols crear una aplicació per tot.
Simplement aquesta idea que t'empodera, que ets capaç de fer-ho, t'ha de perseguir eternament. És horrible això. Sí, no. És a dir, a mi em para el fet de saber que el cost en temps, en recursos, en pasta, les implicacions estadiales de fer una aplicació. Em para també, també tinc el GPTK que em diu que és la mala idea. Exacte, el que et para és el teu GPT que et diu tota l'estona que no ho facis. Això és el que et para.
Clar, a mi em para més el saber el cost, que per mi no és una incògnita les implicacions de construir una aplicació. I en canvi crec que la gent l'embalantona molt més el fet de no saber-ho. Deuen anar determinats també per com és la teva personalitat. És a dir, una personalitat més aventurosa, no sé si és la paraula tampoc, i va amb totes les conseqüències, sàpiga o no sàpiga el cost d'emprendre, de crear un nou projecte. Una personalitat més conservadora no ho farà.
I després hi ha les personalitats intermediars, que són les que segons com sigui la tipologia de projecte, si no saben on és el límit, hi aniran. Simplement perquè tenen algun tipus de motivació intrínseca que pot ser només el xuteo d'adrenalina, estic aprenent una cosa nova i tal. I per mi, et dic, també és moment vital no començar projectes nous ara?
No, però jo crec que hi ha un punt també que el ciutadà mig, que no es guanya la vida en l'espai digital ni fabricant software, crec que no veu, o per ell la barrera és invisible, les barreres d'entrada de crear producte, però sobretot de mantenir-lo.
És a dir, es trivialitza molt aquesta idea de faré una app per x. I tinc molts amics, per exemple, que treballen en indústria i els hi passen, com et diria, pressupostos, proveïdors de software perquè volen fer les mítiques merdes que es fan a l'indústria de l'automòbil, química, el que sigui. I rebo molts whatsapps com amb pressupostos dient mira, m'han passat això, aquesta aplicació la podria construir jo.
I la podria vendre jo i jo penso no. Crec que no entens les implicacions d'ho crear un software i, dos, comercialitzar-lo. Per exemple, les teves apps són públiques i les has de mantenir o el suport que has de donar als clients. Crec que hi ha un forat molt gran de coneixement entre l'espai de la creació i el manteniment d'aquests productes i sobretot el fet que es trivialitza molt el que es pot fabricar en un ordinador. Aquesta idea que ho pot fer tothom i no necessites maquinària avançada.
És a dir que tothom entén molt bé que és molt difícil fer una torradora perquè segurament necessites una línia de producció, uns motllos per extreure el plàstic, el que sigui. En canvi, amb un software com que sembla que es pugui fer amb un ordinador tothom entén que és, no ho sé. És un sector que no està regulat en el sentit que no necessita ser enginyer amb un títol per publicar una aplicació a l'App Store.
No necessites tenir la carrera per ser director tècnic en una empresa de software de service que facturi més de 100 milions. No, no cal, però sí que has de ser enginyer, titulat i reconegut per construir un pont perquè és una infraestructura pública. O fer una casa o un cotxe, no? Totes les regulacions que hi ha. Sí, el tema del software és d'aquelles coses que és el sector que té més intrusisme i de fet té menys barreres d'entrada.
L'única barrerada d'entrada que té és l'ha de prendre a programar, però ni tan sols aquesta perquè pots contractar algú que t'ho faci i ja està. Que curiós, eh? És molt curiós. O sigui, per fer activitats que toquen al món real, que a vegades poden ser més o menys pernicioses, jo què sé, un psicòleg, estic segur que ha de tenir una llicència.
En canvi, tu pots muntar rèplica AI i ser el psicòleg de milions de persones. Mal exemple, potser, perquè fa poc es va suïcidar aquell noi o una noia, ara no recordo, es va penjar o no sé què va fer perquè... Era una app de noies online, eh? No era psicòlegs. Ah, no era rèplica, eh? Ok. No. Segur que no era rèplica? No, era... Com es diu? Em pensava que es deia... Era un tipus, en anglès, però, pató AI, saps?
No era Kiss AI, però potser era Mouack AI o una cosa d'aquestes, i era per fer amistats online, que amistats és un terme per encobrir tot tipus de fetichos i perversions. No sé per què em sonava rèplica. Igual ho estic mesclant amb l'episodi del Dateleague que va haver-hi, però em sona que el de gent que s'ha... Va haver-hi també una persona que s'havia suïcidat també per una aplicació de... Ah, no, de cites collons, d'això de noies online.
Hi ha molts casos, però bueno, en fi. Pot ser, eh? Pot ser rèplica, l'Odeu. Resoldrem aquest misteri, per no buscar-ho ara, resoldrem aquest misteri a les notes, però jo mai aposto en coses que no estic 100% segur o que no depenen de mi. Estic molt a punt d'apostar, però no ho faré, vale, Àlex? Movem aquest tema endavant, sisplau. És que jo estava concentrat en acabar-me la cookie, que ho estava fotent, per tant... Missió completa? Missió completa, sí. Bé. Ja no tinc més halvo.
Però bueno, això venia a col·lació de l'aplicació del Carlos, no? O què? Ho despatllem, no? Clar, perquè aquest podcast està patrocinat per l'aplicació del Carlos. No, encara no està patrocinat, perquè no vol monetitzar-la. El que ell no sap és que convencerem perquè monetitzi per extreure'l els seus profits i poder patrocinar aquest podcast. La jugada és mestra.
I és una altra demostració més palesa que el món del software està composat per a gent bona que no vol monetitzar bons projectes i gent de merda que sí que els vol monetitzar tots, saps? Per això és un món tan pervers i al final és només una altra volta als caragols que ens apreten al joc de la... Com era del tecnofaudalisme, no? M'encanta el tecnofaudalisme.
Aleshores, clar, la gent bona es dedica a fer open source i projectes de caritat i fer repositoris de GitHub amb eines gratuïtes per tot el món que les pugui fer servir per millorar el món i després els ubercapitalistes que es dediquen a fer software per cobrar-te per l'última misèria, saps? Ui, que el teu fill és diabètic!
Baixa't aquesta app i podràs traquejar això de manera gratuïta mentre es venen les teves dades o et acusen micropagaments perquè puguis veure funcionalitats més amensades d'això i connectar-ho amb no sé quin altre font de dades que et podrà fer models predictius i tot això, si alimentant-se amb la misèria dels altres.
Doncs el Carlos ni una ni l'altra, ni vendrà les teves dades ni et demanarà micropagaments perquè no vol monetitzar-la, desafortunadament, per a tothom que estigui interessat, Metro amb U és l'aplicació del Carlos, una aplicació que et dirà quant de plens van als vagons del teu trajecte habitual. I no només això... I és molt maca, eh? És molt maca, està molt ben parida. Tota el que faci el Carlos, gent que sap el que fa a la vida. S'ho cTO amb bus pel disseny, és únic, eh?
S'ho cTO que li interessa al frontend. No coneixia jo aquest perfil de cTO. I no està buscant feina, eh?
I no perquè t'ho deia, hi ha potencial de monetització tal i com ens ha explicat l'Elite amb fer dating dintre de l'app, però com que de moment no vol vendre les dades ni monetitzar, de moment no... No tenim mercat per aquí, però sí, convidem a tot el Carles Carré i que li deixi molt bones ressenyes i que l'utilitzi perquè val la pena i és infinitament millor que l'aplicació de Tema B, per favor. Hem tingut converses molt bones, sobretot al voltant del tema de...
La intel·ligència artificial ja hi és, eh? Hi ha hagut una miqueta de safareig, que ho trobàvem a faltar, però sí que s'ha comentat molt... Hi ha un tema que m'ha interessat molt i ve a col·lació del que volia comentar, que al final no és un tema principal, no? I m'ha preguntat un episodi sobre... Els diaris marxen de Twitter, no? Que de fet m'agrada molt com la gent es refereix a Twitter com a shitter, saps? Perquè com que té una X, han dit X abans Twitter, shitter, saps? I clar, sí, com...
Com calaix de merda, màgicament. Això només sona bé en català, eh? Sí, perquè clar, amb anglès és com cagador, saps? Vull dir, però és boníssim. O merdastre, que és una paraula que a mi m'agrada fer servir quan no és una merda i és un desastre, saps? Però és d'aquestes paraules inventades que m'agradaria que es popularitzessin més.
No, em vaig jocar força, i sí que volia dedicar-li un parell de minuts a això, després hi ha moltes tangents per les quals ens podem escapar, que és la de diaris donant-se a baixar a Twitter, de Guardian, va ser com la primera gran publicació que ja va dir, bueno, fotem el camp d'aquí, i després la Vanguardia. Després hi ha periodistes, gent famosa, totes aquestes apps que serveixen per migrar-te de Twitter a Bluskay i tal.
I bàsicament, si no ets una persona molt de dretes o persona de centre, que en realitat és una paraula encoberta per dir persona de dretes, que no vol admetre-ho públicament, doncs està passant això, que la gent s'està pirant a Bluskay i per primer cop a l'any i mig que porto allà, tinc més d'una notificació per setmana. Hi ha diverses al dia i dius, fa servir... D'una impression que ja s'està collant alguna cosa allà. Per què és curiós el tema que marxin els diaris els primers?
Perquè, joder, els diaris, tu digue'm... Posem-nos al barret de paper de plata, si tu vols, però són els mestres de desinformació, o sigui, de donar una informació completament esviaixada, completament orientada cap a un sector, diguem, cap a la teva corda política, i no tenen com a KPI el donar la veritat.
Tenen com a KPI si els primers en donen exclusives i després, com a molt, et diré que si hi ha un cert component de retractar-se si les coses han anat malament, pot ser que ho facin, eh?, però que la informació sigui verídica. Sí, tot el periodista et dirà el nostre codi ideontològic, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, però després veus autèntiques merdes, no?
I després veus que els diaris serveixen als seus amos i senyors i contribueixen més al tecnocapitalisme, que són el fonament sobre el qual s'adigeix la informació internet i la desinformació. Per tant, és una miqueta paradoxa. No era tant com un, ah, i sí, mira, marxen els diaris de Twitter, ui, sí, això no és un aeroport, no has d'anunciar la teva sortida. Trobo curiós que hagi començat per aquí.
Hi havia hagut alguns casos sonats com Stephen King, que va ser molt bo, va ser molt sonada la seva sortida, perquè, bé, cagant-se bàsicament als morts d'Iron Mask, perquè va fer una... no sé si... la broma que va fer em sembla que va ser una cosa relacionada amb dir-li que era la First Lady de Donald Trump, no?
No sé si va fer un... no me'n recordo el tuit com anava, però potser era una cosa tipus, ah, sí, bueno, enhorabona al Donald Trump per guanyar, la First Lady, l'Iron Mask, per això, per la victòria, no?
I diria que es va córrer el bolo que l'havia enxutat de Twitter, això no es verificava, vaig arribar i ja no era així, que no era veritat, però va servir molt perquè la gent marxés, i perquè ell va marxar, va dir, doncs ja m'he creat compte a Busca i jo no postejo més aquí i he tancat la meva conta de Twitter, no? I va córrer el bolo que l'havia enxutat. Vull dir que la desinformació corrava per tothom, eh?
I no sé, m'ha fet pensar bastant que així com fa un any o fa dos, quan la compra de Twitter no ho veia, dic, bueno, això no morirà, morirà perquè al final està superestablert, perquè al final està tothom, és un tema de xarxes d'influència, etcètera, etcètera, aquesta espiral d'autodestrucció jo crec que ara ja sí ha iniciat un procés de no retorn, no sé com ho veus tu, perquè tu no entres mai a Twitter. No, és bona, una bona reflexió, eh?
O sigui, et demano l'opinió a tu que fa anys que no el trepitges. Jo tinc una pregunta per tu i és, tu no creus que això és com la mítica profecia que sempre es complirà, el fet que ara tothom està migrant cap a una nova plataforma pensant que és el Nirvana, però arribat a l'escala i amb les tensions que tens una vegada i has posat tanta gent i tens tants interessos que servir, no al final tothom es veu pressionat pels mateixos incentius i com que el seu destí serà acabar sent exactament igual?
I aquesta red social perfecta que tothom estem buscant no existeix simplement per a la naturalesa de la gent, és a dir, que és un problema que no solventarà mai simplement perquè el substrat amb el qual es nutreix són persones humanes que en definitiva, doncs, som com som. És probablement la pregunta més filosòfica i més intel·ligent que s'ha fet en aquest podcast mai i es farà. No em sento capaç de contestar-la.
O sigui, el que estic dient és, no vols dir que això és un problema humà, no un problema tècnic, la pregunta curta era més aquesta. 100%, vull dir, jo tinc, cada cop tinc una filosofia més definida de vida que és molt pragmàtica. Que parteix del pessimisme i té com tres o quatre principis bàsics. I un d'ells és el de si tu no formes part de la solució, formes part del problema. No me l'he inventat jo, cap d'elles m'ho he inventat jo, però sí que és veritat que ho intento aplicar tot el que faig.
Molt religiosament. N'hi ha un altre que diu que la gent és idiota. Si tu parteixes que la gent és idiota, és fantàstic. L'únic que pots adonar és que al final és una miqueta... Com es diu quan tu tens un principi tan bàsic i després hi ha una derivada d'allò? Un curulari, no? Aquest seria un curulari. És que no em sortia la idea bàsica.
La meva idea bàsica és de tu esperant el pitjor escenari possible, o sigui, esperant el pitjor del que et pot portar el futur, perquè qualsevol cosa que sigui positiva només t'aportarà beneficis. Si tu vius en el cinisme i en el negativisme, però no negativisme destructiu, sinó que és com assumir que tot va malament i ja està, i que només pot anar pitjor, qualsevol cosa que et sorprengui sempre et sorprendrà positivament. A mi no m'agraden les sorpreses negatives.
Sóc una persona que les sorpreses negatives les exagera molt. Si he quedat per tu amb dinar, i he quedat amb tu per dinar, perdona, i a última hora em dius que no podré venir, se'm fa una putada i a mi em fa molta bola. El Marc m'ha cancel·lat el d'això, em deus un altre dia, costarà molt, ho exagero molt. És un exemple tonto, però serveix per explicar-ho.
Bàsicament tu el que m'estàs dient és que la teva felicitat vindria a ser com una espècie de resta o suma vaja entre la realitat percebuda menys les expectatives. I si tu ets capaç de minimitzar molt aquestes expectatives, sempre optimitzaràs més la teva felicitat. Sí, esclar, com a corolari del espera't sempre el pitjor de tot i com que la vida només et pot sorprendre positivament, corolari d'això és que la gent és idiota.
Si tu parles que la gent és idiota de tant en tant troba gent que no és idiota i dius, hòstia, estic sorpres positivament, per exemple, la gent amb la qui jo em rodejo generalment no ho és. I aleshores estic molt content, per això m'agrada molt, quan quedem als esmorzars de foc a terra amb la gent que quedo habitualment, els amics, la família, etcètera, dic, hòstia, que bé que no són idiotes. Però són molt excepció. Per què? Perquè nosaltres ens pensem que no, el món és bo, la gent és bona,
hem de pensar que tothom fa el bé. No, la gent no fa el bé. La gent mira per si mateixa i generalment això és una manera molt destructiva de no cooperar, bàsicament, i és posar-nos pals a les rodes. La gent és especialista en posar-se pals a les rodes a elles, a les seves famílies, als seus companys de feina i a l'espècie en general.
I aleshores, bé, això ho veus, clar, tu en el teu cercle immediat no ho veus, en els teus segons cercles no ho veus, perquè generalment la gent té com una certa formalitat, enmascarada, per què? Perquè et coneixen, perquè hi ha uns temes reputacionals, hi ha uns contractes socials, hi ha un això no puc fer un gent que... Ai, potser aquí em coneix algú, no?
Si tu no et posaries a pixar a l'entrada de les oficines i t'estàs compartides de guóin amb altra gent, per bé que no pugui veure algú de guóin perquè saps que ja no hi ha ningú, però bueno, la gent et coneix aquell edifici, no? I dius, hòstia, coneixen els del segon, els del quart, em poden veure, no? Jo vaig per allà cada dia. Però potser sí que un dia, a l'Hona Pretón, pixes a un lloc, hi estàs de viatge a Uzbekistan, i per a algú dius,
mira, pixaré aquí, saps? No hi ha cap altre lloc, i és una emergència i ho faig, perquè allà no et coneix ningú, saps? Estàs més desinhibit en llocs on no et coneix ningú, no?
I on pots estar més desinhibit? En un lloc on navegues en el complet anonimat, com pot ser Twitter i les xarxes socials, on la majoria de gent se'm mascare darrere d'una... de... de... de batards, d'UVD Vendetta o de merdes generades per ella i amb un nom completament fictici com Capitán Liberal i merdes d'aquestes, i en realitat és el forner del teu barri, però poden deixar anar les seves barbaritats, poden propagar bulos i... i...
i poden fer i desfer, i poden acumular unes audiències molt heavies. Aleshores, què passa? Tot això per explicar que Twitter, en realitat, si s'ha convertit en un famer és perquè és un reflex de la societat que ja en sí és un famer, val? El que passa és que la societat t'anima a amagar-nos una miqueta més, no? La gent no va... rarament veuràs una persona amb simbologia feixista a l'autobús, val? O a la cafeteria, com jo l'altre dia vaig veure aquells a Madrid, val?
És molt raro, és l'excepció. En canvi, a Twitter, com que pots crear una conta anònima, pots posar un... arribes panyes i... i posar-te una creu cèltica de matar i posar 1488 i fer... repostejar i... i postejar i donar difusió a propaganda de l'altra dreta, i... i no passa res perquè total no saben que ets tu, saps? És un alter ego, és molt... és molt complicat. Aleshores, això és un reflex que és molt més fidel de la societat que el que veiem en la societat off-line.
Clar, per tant, el problema és que mira, anem a posar això en un exemple al món real, és a dir, perquè ara potser Blue Sky sembla com el... el paradís que tots havíem estat buscant, però potser simplement és una conseqüència que hi ha poca gent, és a dir, que el que tu dius, anem a dir, els... els simples encara no hi han accedit, no?
Llavors, si tu i jo comencem a fer l'esmorzar a Forquilla i comencem a obrir-ho en els nostres cercles més concèntrics, possiblement tota la gent que hi entrarà serà gent que passen el filtre i serà fantàstic, però a mesura que a poc a poc, quan anirem expandint i comenci a entrar els amics dels amics, allò a poc a poc s'anirà convertint en un femei que anirà degenerant, en una cosa que possiblement no és el que hi havia al principi i no ens agradarà,
val? Això podria ser una cosa molt semblant del que pugui passar, és a dir, al final, totes aquestes comptes que ara s'estan creant a Twitter, si Twitter deixa de tenir nivell d'interacció i de rellevància que té ara, totes aquestes es mouren cap a una altra banda, perquè simplement pel fet que canvi una xarxa social, la gent simple no deixarà d'existir, és a dir, aquests no s'extingiran, s'extingirà Twitter, però aquesta gent
necessitarà un lloc on anar a dir les seves ojanades, no sé si veus el meu punt. Clar, abans no eren on-line i alguns van transicionar l'on-line quan va començar a existir als foros, comunitats on-lines, però havies de ser una miqueta equi, perquè no eren tan senzills de fer servir com les xarxes socials, que les xarxes socials han estat dissenyades per gent de producte i de marketing, per tenir molt engagement, per fer fàcil que et registris, per fer fàcil que interactuis
i que passin el màxim de temps a la plataforma. Els foros de antes estaven dissenyats per autèntics psicòpates, vull dir, hi ha tecnologies molt bàsiques i certament complexes de fer servir. No era senzill operar... No havies de ser enginyer aeroespacial per fer-los servir, però sí que és veritat que et requeria entendre més el formatjat d'imatges, no podies pujar imatges en alguns des, havies de fer un hòsting a un altre lloc, linkar-les des d'allà... No era senzill, no?
Era molt més complicat i no era fàcil trobar-los, te'ls havien de recomanar, no n'hi havia un on estava tot el món, sinó que jo estava als foros de Ultimate Metal i un altre es deia Series of Topic i un altre no sé què, o foros PC, o banda del Punt de Net, o Mary Station, però eren molt més reduïts. Què passa? Al final, les accesses socials són reflexes de societat, tant que una accesse social petita és com un poble. Un poble no hi ha crim, no hi ha robatoris, perquè tothom es coneix entre ells.
És allò del tibidor, aquest poble encara dormim amb la porta oberta. Un poble d'allà del Pallars que tenen 12 cases, si no es tor, és un poble bastant segur. I passa això, que tothom es coneix de tu, com a local. Tu no aniràs a robar a la panaderia, saps? No hi ha ni un banc al que puguis anar a robar, perquè probablement el banc de més a prop és el de Tremp,
el del seu urgell. Vull arribar a això, que arriba en punt que un poble que es converteix en un poble més gran, després en una ciutat petita, després en ciutat més gran, ja arriba en punt que comença a arribar gent que és completament anònima a tothom. I comença a crear el seu cercle. I aleshores això ja comença a crear una desconfiança.
I ja se'ns comença a guiar. I aquell nucli de gent aïllada, doncs, també creix perquè creix intrinsicament, entant que és un grup de gent que es reprodueix com a ésser viu, o que atrau altra gent que diu, bueno, jo en aquest poble no vaig bé, he sentit que allà, bueno, doncs tens fentanil, o en diria alguna cosa, o tinc un amic que mira, li va molt bé passant droga i me'n vaig a aquesta altra ciutat. I es comença a crear aquest nucli.
Aleshores creix la ciutat, creixen també aquests nuclis problemàtics i conflictius. És inhadent el model de les societats grans. I no tenim cap exemple de ciutat gran que no tingui bars perilloses. Totes les tenen. Tots tenen el barri xungo, el barri no sé què, el barri dels drogadictes, etc. En canvi, pobles petits, pràcticament és el contrari. No n'hi ha cap un poble de 200 persones, no té el barri xungo. No molt igual té una persona que és al boig del poble, al borratxo, saps?
L'odi sempre hi ha un d'aquests, no? Però no hi ha. Aleshores, és proporcional, és una cosa inhadent a grans nuclis de població i les relacions que tenen entre ells. Estem filosofant a saco, tio, sembla que haguem fumat i no ho hem fet. Aleshores això es tradueix directament a xarxes socials perquè en si són entitats de població, diverses ordres de magnitud més grans que la ciutat més gran
que hi ha al planeta, saps? Quants usuaris té Twitter, quants usuaris té Facebook? És que té unes dinàmiques que no comencem a entendre perquè estem acostumats a Barcelona, ciutat de 1,7 milions d'habitants, o ciutats de 3, de 5, inclús, que haurem visitat. Si has tingut la sort de visitar o passar una temporada a ciutat de Mèxic, potser més, o a Pequín o a Tòquio. I tot i així, no són tan dissimilars de Barcelona,
en aquest sentit. Però ciutats que tenen mil milions d'habitants, potencialment hi ha una fracció significativa de la població humana, més vots. Clar, és que no podem arribar a entendre relacions que hi ha aquí. Però per això et dic, si possiblement no és un problema tecnològic, cognitivament no estàs preparat per aguantar un volum tan gran de persones dintre d'una mateixa xarxa. Jo crec que mai he tingut una mala experiència
per WhatsApp. A mi sempre m'han donat experiències molt positives. Ho sento, però és que és la meva única xarxa social, però és que jo visc molt tranquil en aquest sentit. Converses manejables, i a vegades ja m'ensaturo perquè veig que tinc massa puntets versats d'aquests no leïdors i ja m'entren ansietat. O sigui, de l'altra manera, em sembla salvatge. Una altra cosa, i és que jo de veritat, són aquests pensaments que a vegades sé que no tenen
absolutament cap sentit, però que farien el món una mica millor. Pagaments d'un cèntim amb targeta de crèdit per poder-te registrar, crec que salvarien el 80% dels problemes. I sé que posarien, possiblement, caparies molts falsos positius en el producte i deixaries alguna oportunitat a la cuneta que mai es materialitzaria.
Però si tu vols una xarxa més o menys sana en la qual vulguis controlar una mica el discurs que vas allà dins sense que allò se te'n vagi de mare, en el moment que li toques la cartera a la gent, però no vol dir que li cobris, vol dir simplement que tinguin que posar com un petit incentiu financer, és a dir, un cèntim, un cobrament d'un cèntim o simplement una targeta de crèdit, encara que no els cobris res, t'estalviaria una quantitat de merda
dintre de la xarxa social, però el problema és que es mesuren amb una mètrica d'èxit que inherentment acabarà destruint la xarxa, que al final són això, un nombre d'usuaris. El final un bot és un usuari molt actiu, no té molts sentits. Un bot és la pura definició d'un hourly active user, cada hora.
Clar, a veure, hi ha bots que són positius, no, tampoc vull entrar aquí en la dinàmica de... tots els bots són negatius, el 99% són negatius, però hi ha bots que són bons, com el vídeo-downloader, l'enroll, bots d'aquests que tu pots demanar coses que tu tradueixin, són eines que són bones. No, però quan jo em refereixo a bots em refereixo a mecanismes d'apostejar merda. Tu vols dir els spams. Sí, spam.
Exacte, tu vols dir els que impersonen a gent i creen identitats que no existeixen i el que es dediquen és a retuitejar i a donar inclusió a les merdes d'Hilotmas, qui dona el Trump i companyia a no. Ja, sí, això està clar, i això, clar i meridia, s'hauria de regular. I sé que és una paraula que dins del món tecnològic és que, ah, regular, regulació és dolenta. Bueno, no regulació també ho és, saps? Si la regulació és dolenta, reducció d'absurdum, no?
Vull dir, vinga, comencem a matar gent pel carrer, saps? Per què no matem gent, collons? Perquè està regulat, saps? Perquè vas a la presó i mata gent. No, no, fins que no es va a regular això. Bueno, hi ha casos molt clars i evidents que les regulacions ajuden, no totes. A vegades ens passem, és veritat. És molt complicat, el tema de com mudarà xarxes socials és un tema complicadíssim i crec que dóna per un episodi a part, eh, però la gent no està acostumada a gestionar...
Nosaltres no estem acostumats a gestionar més d'un número, no me'n recordo ni el número, eh, de relacions interpersonals que podem tenir. No estem preparats tampoc per assumir... És el mateix que passa quan et diuen no, imagina't que tu estàs, o sigui, aquesta estrella és mil cops més gran que el sol. Tu ja no pots, no tens una idea al cap de com de gran és el sol, no?
No pots mesurar una estrella que és mil cops... No pots entendre, és que volem intentar explicar-li a un criu de 7 anys de quin tamaig són les cèl·lules o com podem estar composats de milions de cèl·lules perquè no ho entén. Per ell una cosa petita és una pedreta, saps? Una formiga. Aleshores es diu home, per poc que posis 100 formigues ja fan una bola de ping-pong. Clar, Alex, però això no sabem ni diferenciar entre milionari i bilionari, saps?
Si alguna vegada això, jo crec que ho hem comentat, és a dir, si tu poses un milió de dòlars amb billets de 100 a sobre la taula, saps quan madeix més o menys? Oh, ni puta idea. Ah, pensava que ho havíem parlat, això. No, no, no, no. Ah, doncs mira, hi ha molta gent jo crec que confon aquesta idea de milionari i bilionari. Tu et sona que algú és milionari i ja és que té molts diners? No, o sigui, no. Una cosa és algú milionari i l'altra cosa és algú bilionari, són coses diferents.
Jo, per posar-ho en una escala que la gent ho entengui, intentes dir a veure, quan més o menys madeix amb billets de 100 dòlars un milió de dòlars posats a sobre d'una taula, apilats una sobre l'altra. Tu com diries més o menys? Un guestimate, fes un guestimate. Billets de 100? Doncs probablement a la taula al sostre. Vale, un milió de dòlars posat amb billets de 100 a sobre la taula és 1,1 metres, vale? Vale. Vale, 1,1 metres, dius, bueno, el temps aquí, el teu milionet.
Un bilió de dòlars? Billió americà, o sigui, mil milions. Americà. Clar, és clar, és mil vegades això. És un quilòmetre. Clar, és que és mil vegades això. És que són tres Empire States. Et dóns compte que el milionari... És un merdes. És una merda al costat del milionari. Clar, tio, un té un metret de billets i l'altre té tres Empire States una sobre l'altra. És salvatge. Costa molt entendre aquestes magnituds. Doncs el mateix amb gent. Hi ha l'exemple aquest que m'han dit més d'un cop, no?
La gent que té milers de seguidors a Twitter, les coses que dius per Twitter, les diries des del balcó de plaça Sant Jaume, saps? Crieran amb un megàfon. No. O sigui, el pagat. Jo que sé. Ah, avui a cuinar, no ho sé. He fotut un esmorzar, forquilla, fricandó amb patates, no? Tu que li deies això des del balcó de plaça Sant Jaume? No, perquè ho poses a Twitter, no? Ja sé que jo poso merdes d'aquestes, però jo de sé, jo ja faig aquest exercici de dir...
Sí que ho diria, saps? Per què no? Però hòstia, no he de dir que és molt curiós. Sobre el tema aquest, clar, al final, també és un tema d'algoritme. Mira, jo ara porto un parell de setmanes que estic fent una sèrie de proves, Twitter i LinkedIn i les altres xarxes socials, i m'estic adonant d'una cosa que és... O sigui, sí o sí, els posts que generen indignació...
I jo sempre he buscat no fer-ho, eh? Com a molt només posar coses polítiques que generessin indignació, però era més opinió, no express un fet que ha passat i dir... Hòstia, mireu això! No, sinó que és dir... Jo què sé, saps? Puta bocs i coses d'aquestes. Doncs sí, ja ho faig i no passa res.
Però ara he posat un parell de... o tres o quatre continguts, una miqueta més de... orientats a que la gent digués, a mi també em passa, i he passat de tenir, doncs, dels desenes de milers de visites que és el que tinc quan poso qualsevol cosa a LinkedIn, encara que sigui una merda que no mira ningú, el nou episodi de podcast o... jo què sé, saps? El nou està venint d'estar-te aprenent com ens feia, a mi tot això, a tenir centenars de milers de visites.
I posant coses com les notificacions de LinkedIn estan trencades, perquè és que... Vaig entrar l'altre dia i tenia 30 notificacions, però és que 26 eren algú ha reaccionat a un contingut que no és teu. I vaig dir, però per què em notifica això? Quin sentit té? I no ho pots desactivar, perquè si desactives... això està categoritzat com a updates de la teva xarxa, si ho treus, ja no reps res dels teus contactes. I dius, hòstia, això està molt mal pensat. I ho vaig posar i a mi volta tothom.
A mi també em passa, desenes de persones, a mi també em passa, a mi també em passa, no, això està de Google, això és de UX, no sé què, pom pom pom, comentaris, visites... No s'ha fet viral, però ha arribat molt més lluny que 6 mesos o 8 mesos dels meus altres continguts habituals que poso sanamentalment. I quina altra vaig posar? Vaig posar una altra així, que no me'n recordo, però era una cosa també similar que feia que la gent digués,
ah, a mi també em passa això, saps? I he dit, quina puta merda, quina demostració més plausible que els algoritmes estan recompensant la interacció, però no la qualitat del contingut. Perquè la qualitat del contingut, a veure, era un no m'agraden aquestes notificacions i podia ficar-te alguna cosa, em molesten les caques dels gats, saps? Vull dir, tu, jo també, no sé què... I les interaccions realment també són una merda.
O sigui, no es mira el contingut del post ni el contingut de les interaccions, es mira el número d'elles. És que això, Àlex, és com... Ara vaig a fer molt mala traducció, eh, però allò de preferències manifestades versus preferències revelades, allò de... State preference... És que amb anglès sona bé, però amb català ja és bé, però seria aquesta idea que la gent diu que prefereix una cosa, però en realitat vol una altra, no? Correcte.
Això es va posar molt palès, per exemple, quan va haver-hi el canvi dels timelines, que tothom diu que els vol cronològics, però en realitat la gent està més rata
a l'aplicació quan els té algoritmics, no? O igual quan, per exemple, que jo crec que el que ha esmeix sonat va ser tota la onada de crítiques que va haver-hi quan Facebook va instaurar el feed dient que allò era una puta merda, que ningú volia, tal, però les mètriques el que deien era que era el producte més addictiu que s'havia tret mai a la història, no? Llavors, això és una altra derivada del mateix concepte. Les xarxes socials que es fan servir són aquelles que agafen i com una droga
fa que no les puguis deixar. Possiblement la xarxa més saludable que ens podem imaginar és d'aquella que possiblement ningú faria servir. Per això és un problema que té difícil solució. Clar, es diu xarxa social si ningú la fa servir, però... Però és bona, és bona, és bona.
No, ja ho entenc, ja ho entenc. Si hagués sortit alguna que vingués de l'open source, de gent amb zero incentius econòmics, que fos una fundació non-profit, no sé què, seria ideal perquè no hauries d'incentivar els pagaments ni l'addicció ni res, però probablement per no fer això no tindria suficient massa crítica, no tindria la gent no estaria incentivada a postejar, no hi hauria gent que crea contingut
ni influències, etcètera, etcètera. Sí, és un problema de difícil solució i no el solucionaré. Per mi hi ha una conseqüència de tot això, una derivada que em preocupa molt més,
que és la de... Nosaltres estem veient, o sigui, i quan dic nosaltres, tu i jo i la nostra generació, ja hem estat com entrenats o avisats de les fake news, del contingut generat per intel·ligència artificial, d'alguna manera hem vingut del contingut manual al contingut semiautomàtic, hem passat pel semiautomàtic, que eren bàsicament buffers i empreses d'aquestes que el que feien era automatitzar el procés, però el contingut l'havies de generar tu, igualment, a contingut ja directament automàtic
i generat amb intel·ligència artificial. Clar, nosaltres, d'alguna manera, som l'última generació, o la generació que ve després de nosaltres és l'última, que hauran viscut el pre-AI, o sigui que no són natius de AI, així com hi hauria els natius digitals, els natius no sé què, doncs la gent que ja comenci a entrar avui en dia en xarxes socials i ja donin per assumit que tot es fa amb intel·ligència artificial, aquesta gent...
A mi em planteja seriosos dubtes de si seran capaços de distingir la realitat del que no, és a dir, si a nosaltres no ho sabem fer en molts casos, ens la colen en moltes coses, i com menys tequi, menys avispat siguis, com menys preparat estiguis, te la colaran molt més, però jo què sé, jo de vegades vaig llegir un post l'altre dia que vaig dir, tot és manual però hi havia un paràgraf que dic, aquest paràgraf és AI, és que es veu,
perquè l'estil és una miqueta diferent, potser fa servir una puntuació diferent, les tries de les paraules, que de vegades són paraules una miqueta més pomposes, i vaig dir que aquest paràgraf, i de fet mira, avui li preguntaré perquè conec la persona, aquest paràgraf va ser AI, la resta no, està clar, només per curiositat, per saber si tinc un instint o no, i em passa també amb anuncis, estic començant a sentir-ho en alguns podcasts que dic, aquest no s'hi està generant, no és una persona real,
potser és paranoia, i en alguns casos me la colaran, i com més bona sigui, més me la colaran, però jo crec que tenim un perill de societat que si hi ha ens estan enganyant molt, pre-AI perquè hi havia els Photoshops, els fakes que han existit tota la vida, però clar, quan abaixes la barrera de la creació del fake i de desinformació, la magnitud de la tragèdia es multiplica exponencialment, o sigui, a mi em fa molta por perquè clar, al final les masses decideixen, les masses voten, tio,
les masses voten, les masses es poden revoltar, les masses, bueno, tenen també un poder allà, no? Són controlades, sí, però tenint els continguts també és complicat. Home, i si assumeixes que tota la teva corona de l'extraradi social, em refereixo, ja assumeixes que no en sortirà res de bo pel que has dit al principi, doncs encara magnifiques més el problema, no? Potser?
Sí, exacte, però clar, és el que dic, històricament la desinformació ha existit sempre, en tant que hi ha informació, hi ha desinformació perquè on plantes tu la línia de desinformació? És una línia molt fina que tu la poses en un lloc i jo la posaré segurament més a l'esquerra o més a la dreta, perquè per tu pot ser un viatge o pot ser una influència o pot ser un descuido, pot ser moltes coses, després ja pot ser malintencionat, neglisència, ja entraríem, no?
És com un gradient de consideracions. Aleshores, el que diem els diaris fan desinformació, la tele fa desinformació, els cartells publicitaris fan desinformació i els grafitis fan desinformació, no? Vull dir que tenim desinformació per tot arreu, no és que s'hagi inventat ara amb l'EREA de ja, i s'ha sofisticat i s'ha fet més barata,
per què? Perquè directament tu l'agafes per WhatsApp i poses reenviat al grup i li reenvies a un grup que tens allà de 200 persones i no res, amb un cost infinitesimal de computació, d'esforç mental i de temps ja has desinformat a 200 persones.
I com que tinguis una conta de Twitter o d'Instagram que per alguna cosa s'ha fet viral i siguis un influencer que tens 130.000 seguidors, poses una merda aquesta, saps que, per molt evident que sigui que allò és un fake, molta gent se'l menjarà perquè li convé,
perquè vol consumir allò. Pedro Sánchez s'ha follat un burro, saps? Vull dir, això ho poses segons quin influencer de merda que són tan provocs i històries d'aquestes, ja veuràs tu com això es converteix en un episodi de Black Mirror, saps? Ja està. La desinformació ven més que la informació, és el que diem sempre, la mentida ven més perquè colpeja primer. I rebatre la mentida no funciona i desdir-se'n és gratuït perquè no té cap tipus d'impacte.
Però és curiós com la tecnologia corre en les dues direccions, no? O sigui, per un cantó és cert, dius, ostres, mai havíem tingut un mecanisme de desinformació tan sofisticat, cert, però per altra banda també és veritat que la desinformació sempre havia existit i dius, ostres, i com pot ser si abans no hi havia un mecanisme de difusió tan sofisticat? Clar, però llavors penses que abans la població en realitat era més fàcil de desinformar perquè collons, érem tots analfabets,
o sigui, no sabíem llegir. I dius, és molt curiós que el mecanisme propi que et desinforma també és la millor eina que has tingut mai per educar-te. És una eina de doble tall molt bèstia perquè d'una manera mai havia estat tan democratitzada, si puc fer servir aquesta paraula, l'educació i la formació de les persones. Però, ostres, sembla com que tenim una predisposició al viatge de confirmació increïble, o sigui, ens agrada tant escoltar el que volem sentir. Quina conversa avui, Àlex?
Estima podcast i mitges d'entrar en temes de deep state sociopolític a escala macro i de convertir-nos en Joe Rogan o Infowars, si carregueixis més cap a la dreta. No, per convertir-nos en Joe Rogans ens falten convidats. No, i fumar porros. I per què t'ho dic? Perquè, clar, hi ha algunes d'aquestes coses
que ja se saben que sí que han passat, no? Tipus l'administració de Nixon i de Reagan distribuint droga en zones pobres de les ciutats, no per incentivar-ho, sinó per fer palès, per poder dir que aquí s'estan drogant, hi ha problemes de drogues, anem a illar-los, anem a demonitzar-ho i tot això perquè durant els anys 60 els quips que s'estaven revoltant contra l'administració estàblertes i tal,
i prenen drogues que eren només hallucinògenes i happy flowers, van dir que totes les drogues són dolentes, anem a fer-ho. I és un problema que han ajudat a crear i magnificar ells. Comences a arrascar aquest tipus de coses que surten amb els anys i en sortirà molt més. Teories conspiràniques, n'hi ha moltíssimes i la majoria són inventades, però hi haurà coses aquestes que han estat amagades que algun dia hi haurà un leak d'aquests i es filtraran
i diríem, hòstia, clar, mira d'on va sortir tot això, no? I al final és desinformació, control de masses i tal. Vull dir que s'ha fet tota la vida, els governs ho han fet, desinformació, si no ho veis, mira, recomano una sèrie.
Jo ja m'havia llegit el llibre però la de Txernòbil, o sigui bàsicament vam estar a una moneda a l'aire que va caure a cara, si hagués sortit creu, Europa s'anava a la merda, tot per culpa, bueno, per culpa de moltes coses, però d'entre elles, desinformació, de voler ocultar un desastre d'aquella maquinitud, no voler admetre els errors per un govern completament controlador i mentider i opac,
no, no, aquí no ha passat res perquè si no, clar, l'acredibilitat a la Unió Soviètica s'anava a orris, no? Que és el que va passar igualment, el mal ja estava fet, però per aquest orgull i per aquest voler ocultar més del que tocava,
quasi se'n va a la merda Europa, tio, és que realment es va anar del ganto d'Unduro. Vull dir, clar, no podem lluitar, és un problema de magnitud tan gran, com que dius tu, massa relacions, no podem entendre'l, o sigui, no podem gestionar-ho com a persones, com a éssers simples, no som simples, som molt complexes, però som massa simples per les magnituds astronòmiques d'aquest tipus de coses. No li posarem solució avui això, eh?
No, és l'episodi que t'aporta més problemes que solucions, crec que no m'ha portat cap tipus de solució.
Hi ha gent que està treballant amb aquest tipus de coses i tipus que Google, ara tot el contingut que generes amb les anícdes de Google, amb Gemini i companyia, porta una marca d'aigua, que jo crec, i és una cosa que vaig peticionar que hauria de passar, que és tot el contingut generat per intel·ligència artificial ha d'estar auditat i tagajat com a tal, que no et solventa el problema al 100%, però és un principi de Pareto, per a alguna cosa ho comences,
perquè hi haurà gent que no ho farà i el seu valor, amb aquella agència, no, el nostre no porta... Marques d'aigua, per tant, no pot ser identificat. Val, aportes més problema que solució, però és el teu valor afegit, però si ho fessin el 80% dels casos, tindríem molts, ja estaríem progressant.
No sé si és d'aquests casos on l'incentiu és més senzill posar-lo en la creació o en la validació humana, és a dir, i sé que és una cosa molt trista que si ens veiessin els nostres ancestres pensaríem, déu-n'hi-do, nois. És a dir que crec que és més senzill que et manifestis com a condició humana que no pas com a AI, no?
És a dir que diguis, no, no, escolta, això ho ha creat un humà, més que, no, no, això ho ha creat un intel·ligent artificial, perquè, més que res, hi haurà menys contingut creat per humans que per intel·ligents artificials, simplement per un portem a de volum, però dic que històricament és trist el fet que tu hagis de provar que ets l'autèntic i l'altre és el fals, no?
El proof of humanity, al final la verificació d'identitat té un valor, per exemple, mira, és un exemple tonto, però es pot extrapolar això a la web de MarsBase, al formulari de contacte, posem que parles directament amb els fundadors, no parles amb un equip de ventes, contactes i parlaràs directament amb els fundadors, i és una manera de senyalar autoritat, no?
De fer un signalling de dir, no, no, és que som nosaltres, parlaràs ja no només amb una persona, som una persona amb autoritat, amb capacitat de decisió, amb la gent que ha creat l'empresa, la gent que millor entén els valors de l'empresa i com opera i podem donar d'alguna manera implícitament, som la gent que ja et direm si es pot fer o no, haurem d'anar-ho a preguntar als nostres jefes, etcètera, etcètera,
però potser ara, quan acabi el podcast, el primer que faig, el segon, perquè tinc la reunió, seria posar... i tampoc parlaràs amb una EJ.