Tio, quan tu vulguis, què m'has preparat per aquest nou episodi? Doncs parlem de side projects, parlem de com gestionem aquests projectes en paral·lel de, ja siguin tecnològics o no tecnològics, diversions, hobbies o coses de feina que ens han sortit de part de la nostra feina habitual. Per tant, potser que comencem explicant per què fem això de foc a terra i com ho gestionarem cadascú.
Tio, parlant de side projects, pensava que tindries aquí preparat, no sé, alguna introducció per foc a terra, amb llenya cremant, una cosa d'aquestes, que em vas dir que vas a estar treballant amb això. Ara quan la posi quedaràs malament perquè si publiquem els episodis amb la intro, sonarà la intro i després hi teràs això, Marc. Déu meu, la tens! Això és que la tinc, això és que la tinc. La tenim.
El motiu que comentava per això és perquè, bueno, al final, foc a terra surt com un projecte paral·lel, un side project, i que l'haurem de gestionar cadascú tenim les nostres feines habituals. Jo dirigeixo una agència de desenvolupament que es diu MarsBased, que és el que paga les factures, i evidentment sempre he tingut els meus side projects al voltant de la feina habitual, perquè soc un tipus de persona que li costa fer només una cosa.
Jo sempre tinc aquesta conversa amb els meus dos socis, que són dues persones que fan una cosa però la fan molt bé, però no poden ni saben ni volen fer més d'una cosa a la vegada. Són aquest tipus de persona, que el que es diu en anglès és laser-focused, i jo soc una persona més dispersa, més anàrquica, més caòtica, però capaç de gestionar moltes coses a la vegada, sense fer-les totes del tot bé, però és veritat que no se'm cauen els plats.
I realment, per no perdre motivació, trobo motivació intrínseca en el fet de fer moltes coses a la vegada. Per tant, jo necessito aquests side projects per anar-me motivant quan hi ha alt i baixos en el projecte principal. Hi ha gent que no ho necessita, jo ho necessito. Tu què tal? Jo voldria ser com els teus socis, però malauradament soc com tu. Vols dir en aquest aspecte, en general. Sí, no, Déu no m'ha fet tan guapo.
Però, com et diria, m'encantaria només centrar-me en una cosa i fer-la perfecte, i és el que em dic sempre, sempre em dic, tió, faràs això i només faràs això i ho faràs molt bé, i després no. Com la meva natura generalista i curiosa només fa que em centri en 30.000 coses diferents i com tu has dit, i ho sento, i jo no, jo no em faig cap de bé, nen. Cap de bé. I tinc sempre aquesta sensació d'estar-ho fent tot malament, saps?
És a dir, com de no estar a sobre de res i m'ha encantat l'expressió, per cert. A mi se'm trenquen tots els plats. És com una espècie de sopar grec d'aquests, saps? Que acaben tots trencats. Potser, tu que tens molta experiència en Grècia, ja saps de què et parlo. Home, jo no seria tan modest, tio, veient la teva trajectòria. No t'han caigut massa plats. Segur que n'han caigut molts, perquè, de fet, una de les coses que tenen els Side Projects és que la gent només en parla si van bé.
O els tendim a amagar fins al moment en què vagin bé. Si han anat malament, ningú sap per què no els has publicat, no n'has parlat ells, no els has comentat, no te'ls has posat ni a LinkedIn, ni has fet una pàgina web, o no has associat el teu nom a aquests projectes.
I potser és una d'aquelles coses que causen que no es conegui tant els Side Projects, però qui més qui menys, vull dir, jo no conec ningú que no tingui un Side Project, encara que sigui un projecte amb la seva parella, un projecte ajudant a la família, al negoci familiar, o un projecte d'aquests estiu, o aprendre una nova tecnologia, alguna cosa d'aquestes, tots tenen Side Projects.
I home, a mi m'agradaria comentar-lo, donar-los visibilitat, perquè molts dels projectes més famosos de la història van començar com a Side Projects. Ara, tiraré de tòpics, però Gmail i Google Calendar són Side Projects de la regla aquesta del 2080, d'invertir el 20% dels teus temps als treballadors de Google, en els bons temps de Google, que podien invertir en Side Projects, i mira on han acabat, sent un estàndard de la indústria, no?
Però, evidentment, això són els projectes potser més destacats i no voldria tampoc tirar tant de tòpic, però tots tenim algun cert projecte que alguna vegada haurà funcionat, no? Tu com els gestiones, tio? Entrem en matèria. Entrem en matèria, entrem en matèria, mira. És que aquest tema és interessant, a mi això és una cosa que sempre m'ha picat molt la curiositat, perquè... a veure... anem a donar un pas enrere, vale? Sempre he pensat que un ha d'entendre com funciona la seva API, vale?
Cadascú té una API, tio, i algun té un GraphQL, algun té un REST, vale? I hòstia, tu has d'entendre una mica com funciona la teva, vale? I què et torna, no? Llavors, hi has d'adaptar com la teva vida una mica al que la teva API t'està demanant. Llavors, després de molta exploració i intrucció personal, jo he descobert, Àlex, que la meva API té aquesta naturalesa del 80%, vale?
Què vol dir això? Això vol dir que a Marc li funciona explorar moltes coses fins al 80%, però un cop arribat al 80% s'avorreix. Llavors, a mi no em veuràs mai ser un especialista en alguna cosa, no em veuràs mai ser el millor en React, no em veuràs mai ser, no ho sé, el millor... Tio, m'ho invento, eh? Amb carpinteria fina.
Però, tio, potser podem tenir tu i jo una conversa molt informada de nutrició, podem tenir una conversa molt informada de tecnologia, podem tenir una conversa extremadament informada de cotxes, podem tenir una conversa molt informada d'història i de psicologia. Llavors... I quasi que et puc dir que em podria dedicar a moltes de les professions, però el fet d'estar-hi dedicat únicament m'avorreix, però en el meu cap i aquí és on trenca la meva API.
Hi ha un glitch en el sistema, hi ha un bug bèstia i mai les he hagut trobar. I és aquest, no? I és que quan estic fent una cosa d'aquestes, em flipes entrar-me'n allò, o sigui, m'encanta, però després, hostia, quan arribo al 80, tio, m'avorreixo i necessito el següent. Però, aleshores, tu comptes les hores o no? Perquè la clau aquí, la mare, tots els ous, jo crec que és... Hi ha dos tipus de persones, les que compten les hores dels side projects i les que no.
Quin tipus de persona ets tu? Perquè tu no comptes les hores. Jo soc de les que voldria comptar-les, però no les compta. Et dic per què, perquè, al final, tothom et diu...
La gent que no entén dels side projects et diuen, molt bé, vols ser un side project, sobretot les altres empreses o socis, o gent amb la qual tinguis una vinculació professional, et diuen, però comptes les hores, perquè si al final tu fas 40 hores amb mi, però amb l'altre projecte fas 20 hores, t'estàs cremant, o a veure quina repercussió té, o inclús si tu i jo muntem una cosa ara, tu voldràs saber quines hores li dedico jo, quines li dediques tu, per saber quina repartició del pastís tenim.
Jo crec que aquí erradica el gran error dels side projects. En el moment en què comences a comptar les hores, perverteixes el sistema. Perquè jo crec que els side projects estan basats més en la passió, que és la meitat del que estàs comentant tu. I realment, les hores i més el professionalisme hauria de ser amb la feina del dia a dia, la feina que et paga les despeses, el que et paga el menjar, el que et dona menjar al final del mes.
De canvi, els side projects han de ser més projectes que tu els hi has de portar per valor, perquè si comences a comptar les hores, al final arribes a un model en què fas hores per fer hores, per complir la quota que has acordat amb tal persona o que inclús has acordat amb tu mateix. Aleshores, de vegades t'ompliràs les setmanes en què tens menys motivació, amb tasques petites, amb poc de significat, poc d'impacte i poc de valor, però simplement per omplir les hores.
I això és una miqueta el que a mi m'ha passat històricament amb els side projects i per això vaig decidir deixar de comptar les hores. Ja no només els projectes en els quals estic vinculat amb altra gent, sinó els projectes en els quals vaig jo sol. Aleshores, aquí ja podríem entrar en quin tipus de tasques i com ho fas per estar sempre motivat. Però jo crec que el model de comptar les hores als side projects a mi no em funciona i potser també va lligat al tipus de persona que som.
I et diré una cosa més, lligat al que dius tu, moment vital de cadascú. És superimportant, però has dit una cosa que és interessant. Tu creus que el fet de no saber què fer i el fet de tenir aquest avorriment et genera ansietat?
Sí, sí, és una paraula molt gran, però tenir una conversa, per exemple, del Vicenç Martí, de mil empreses, però Tángelo, Vueling, Billy Mobile, Elrow, ell ho deia i em vaig sentir molt identificat quan el vaig entrevistar, que va comentar que hi ha gent que som curiosos per naturalesa i amaguem les nostres ansietats o les nostres carencies de qualsevol tipus a nivell vital en el fer moltes coses.
Perquè així estem distrets sempre i no ens dediquem a allò que potser requeriria més de la nostra atenció. I d'alguna manera és bo i d'alguna manera és dolent, perquè és dolent si tu no et dediques temps a tu mateix o no acceptes el fet que puguis tenir certes carencies. Però d'alguna manera és bo perquè saps que tens una manera de tractar-ho i aquesta és, doncs potser són els side projects, ajudant els altres.
I com deia ell, i com diu molta gent famosa també, és que ajudar els altres és l'egoisme portat a l'extrem. Perquè en aquest tipus de personalitat, ajudant els altres, al final el que estem fent és sentir-nos millor nosaltres mateixos. Per tant, realment ens estem ajudant a nosaltres mateixos. És que has tocat un punt que a mi m'agrada molt. I a més, tinc com una frase, és que sempre l'he sentit en anglès, no sé com es diria en castellà o en català, però... Provem-ho.
A veure, la frase és, we derive value from motion. És... Derivem valor de l'acció, no? Sí, però és... Sí, sí, algo així, no? Com que el fet d'estar fent coses et dona la sensació que t'està omplint, però ho fas únicament perquè tens por a parar. És a dir, perquè tens por a sentir el buit. Aquesta sensació d'anar a cagar sense el mòbil. Tio, no, és que és molt heavy, Àlex. És que això abans no passava.
Abans, literalment, quan estaves esperant l'autobús, no podies fer altra cosa que mirar el terra, el cel o els ocells. No podies fer altra cosa. Jo em portava la Game Boy sempre. Jo estava enganxat a la Game Boy. Déu meu, abans que existís això, home. Abans que existís la Game Boy, jo no podia agafar un autobús, Marc. Potser tenia tres anys quan va sortir la Game Boy. Però t'entenc. De fet, a mi em passa amb els projectes aquests.
Hi ha molts projectes, per exemple, i una de les coses que tenen els side projects, i crec que té a veure també amb projectes de comunitat, és que són molt projectes acumulatius. És a dir, que pel simple fet d'anar-hi treballant poc a poc i d'una manera incremental, guanyen en valor. No perquè una setmana li fotis més hores i una setmana... Puc estar quatre setmanes sense fer res, perquè una setmana li dediquen molt de temps, o hi he treballat durant les vacances i després no faig res.
No solen funcionar així, almenys el tipologia de projectes que jo faig. I, per exemple, un podcast té molt més valor que vagis fent un episodi cada setmana, que no pas que un mes gravis 15-20 episodis i després paris tres setmanes. Explico. Perquè aleshores trenques el motion que tu deies abans, realment genera molt més valor el fet d'estar picant pedra, fer com una formigueta cada setmana.
Perquè aleshores estàs pensant en el projecte, cada setmana estàs posant un petit increment en el projecte i això dona a l'efecte aquest l'acumulatiu, el... com es diu? Compounding effect. Saps què es diu? Efecte compost, si no recordo malament. I ho veig en un podcast.
De vegades he fet, amb els meus podcasts, amb els meus projectes, de dir, hòstia, va, gravo deu episodis i després t'han oblidat, que durant un mes ja no pots gravar més episodis, costa reconectar quan hi tornes, les intros estan desincronitzades, el contingut ja potser està desfasat, que dius, hòstia, mencionem molt que estem al febrer i he publicat el juliol, i aquí has perdut una mica del valor aquest que deies tu derivat del moviment,
i li trobo més valor en afegir una miqueta d'hores cada setmana, però que siguin de valor. És que el tema del compounding és important, i és una cosa que molta gent, jo crec que com que no... Com que ho passa per alt i està envedit en la mateixa fàbrica de la societat, a mi em recorda una mica... A veure, jo no soc religiós ni molt menys. M'agrada que en cada episodi surt un, jo no soc alguna cosa, o sigui, veig que ja sent anatònica. No soc, no soc, no soc. Digues, digues.
Però hi ha un passatge de la Bíblia que m'agrada molt, el de Mateu 25:29, que bàsicament el que explica és com que... Els que més tenen, més tindran. És allò que en anglès es diu... The rich will get preacher or all we see. I és que passa amb tot, és que és claríssim. I per això sempre estic obsessionat amb voler fer una cosa bé, perquè sé que fa aquest compounding, la meva API no em deixa, Alex, llavors no puc, no ho puc fer. Però jo sé que hi ha aquest compounding.
Però per l'altra banda, també penso que hi ha molt valor en aquest pensament lateral i en aquest com cross-pollinar diferents disciplines. I també em sedueix aquesta part, però la meva naturalesa generalista sempre com que vola cap a aquell cantonet, saps? I vol picotejar una mica de tot arreu i és això.
I és, per exemple, el podcast també em funciona molt bé, perquè si la setmana que ve parlem de privacitat, la següent de web3 i la següent, igual, de rèd socials, jo podré fer com un research semanal sobre allò, m'avorrirà el dia abans de gravar, però estaré tranquil perquè el dia següent ja estaré... treballant una altra cosa, saps o no? Llavors, és això, jo crec que a cadascú és important que l'ini molt bé com els side projects que té.
Per cert, em fa molta gràcia i això ho comparteixo amb un amic, i si algun dia m'està escoltant en aquest podcast, li dedico a ell, agafem paraules en anglès i les catalanitzem. I per exemple, side project queda molt xulo, perquè es escriu S-A-I-T-P-R-O-G-E-T-T. Supermaco. Pensava que anaves a dir que has dit abans que això està molt... crec que has dit embavit en la fàbrica de la societat, que tot el que volies dir és fàbric, que és teixit. Merda. T'he fillat.
Sí, tens raó. És bona, és bona, Àlex, tio. Me l'apunto pel següent. Mai torna més. T'he tallat. Estaves dient, per tant, tu els side projects els fas per egoisme propi o per interès o perquè els fas, perquè la motivació és superinteressant. I després també vull que em diguis una miqueta del teu moment vital, perquè és el que deia, tothom té el temps, la capacitat, els diners, o l'atenció per dedicar-li als side projects. Buf, Àlex, jo ho faig perquè jo li tinc un pànic al buit, però... èpic, eh?
Sí. Però no pots tenir buit si tens una feina, sé que estàs invertint, i fent advising a altres projectes, buit buit no seria l'horror vacui dels romans, precisament el que deus estar sentint tu. No, a veure, no tinc aquest buit buit buit, però sí que necessito fer moltes coses, perquè si no em noto... Em noto poc... És que odio la paraula, eh? Odio la paraula, però em noto poc productiu i necessito que
tingui a fer més. Però això em mata perquè em genera molta ansietat perquè veig que estic fent moltes coses i no les sé fer bé. És que jo crec que això és el que et deia abans, has d'entendre com un pan de rei i has d'entendre per què ho fas, això. I jo primer penso que hi ha dos vies claríssimes. I és a veure, això ho estàs fent per millorar la teva feina o això ho estàs fent perquè t'agrada?
Llavors, si això ho fas perquè vols millorar la teva feina i és un tema purament professional, al final únicament això ho has d'optimitzar per dos verticals i tens que optimitzar per... Va, Àlex, ajuda'm. Skills. Eh... Habilitats. Habilitats, boníssima, sempre la busco. Has de millorar per habilitats o per connexions. O sigui... Per millorar la feina. Exacte, llavors... Si no s'esmiguen en un d'aquests dos, llavors ja no és un tema professional.
Llavors ja és un hobby. I clar, jo crec que els hobbies saps per què ens agraden, perquè se'ns donen malament. Almenys a mi em passa. A mi m'agrada molt pintar, però soc dolentíssim pintant. Però a mi m'encanta pintar. Però, tio, com que se'n donen tan malament, jo crec que veig que hi ha com tant espai per millorar, igual que programar. Programar és com la meva professió frustrada. O sigui, és una cosa que fer-ho en el meu temps lliure em flipa, m'encanta,
perquè més veig que ho faig fatal. I quan algun programador mira el meu codi, xato, deixa els grans que fan la feina, vale? Saps per què ens agrada el tema dels hobbies? I crec que... Igual que en l'altre episodi he tingut una epifania en aquest mateix instant. I crec que és perquè progressem molt més ràpid en els hobbies, comencem un nou hobby, i al principi de tot sempre progresseix molt més ràpid.
I en el que estàs tu portes deu anys fent la teva feina, o sigui, jo ara porto vuit anys fent ventes a la meva empresa. No progresso. Ja fa molt de temps que no progresso la meva feina. Per tant, trobo més diversió fent altres coses, obrint noves àrees de negoci, provant més side projects... Vaig començar el tema del podcasting fa un any i mig, més o menys. Igual que en el seu moment vaig començar a organitzar esdeveniments. Igual que aquest any he començat a tocar el baix,
fora de la feina. I jo tocava la guitarra, ja feia molt de temps, però estava frustrat amb la guitarra perquè no progressava. Sóc molt dolent a tocar la guitarra. Però amb el baix... Bé, he arribat més ràpid al punt de no progressar que als deu anys que vaig trigar amb la guitarra. Perquè potser li he posat més passió, potser tenia una base, però també és veritat que he progressat molt més ràpid al principi. I per això també li has fotut més ganes perquè el segon instrument que comences a tocar
progresses molt més ràpid que el primer. Passa la mateixa als llenguatges de programació, passa la mateixa als idiomes i amb tantes altres coses. Però no sé, quan has explicat això, se m'ha encès la llumeta i he pensat calla, a veure si tindrà a veure amb això, que és la dopamina, no? La substància aquesta en general al cervell quan tens les recompenses. I el fet de progressar més ràpid amb una cosa nova va generant més recompenses,
més... Com es diu això? Ara m'ajudaràs tu. Rewards... No, són recompenses. Recompenses immediates, curtplacistes, pel fet d'estar asolint certes fites dintre d'aquest progrés. M'he anat molt filosòfic. Que m'encanta. Al final el que has dit és que té un nom, això és una progressió logarítmica de llibre. Al final, tu al principi, clar, clar, tu al principi progresses molt ràpid, però hi ha un munt de fenòmens que funcionen així. Per exemple, la riquesa en els països i amb la felicitat.
La riquesa amb la felicitat és absolutament logarítmica. Al principi, quan et falta de tot i no tens ni menjar ni un habitatge ni tens una seguretat que tindràs un bon sistema de sanitat, etc., etc., etc., tens un problema de l'hòstia i al principi, quan comences a tenir uns dinerons per poder cobrir
aquestes necessitats bàsiques, la cosa puja molt ràpid. Però, anem a dir que, quan la teva diferència està amb que el teu iot és 3 metres més petit que el del veí, llavors, potser ja no ets tan feliç en aquest sentit. Els deltes de diners ja no tenen un retorn molt gran en felicitat. Per això et dic que a mi, si és que a mi, programar em flipa, però quan entro massa en profunditat i es fa com més difícil progressar, avorrit, m'avorreix, Àlex, m'avorreix, i ho deixo. I llavors em poso a pintar.
I quan veig que li estic dedicant massa hores, llavors a una altra cosa. Però, a vegades, com et distribueixes el temps tu entre projectes? Perquè tinc curiositat, perquè tu sembles una persona molt immersiva, fas moltes coses a la vegada que no comptes les hores, però a la vegada també et veig un tio molt organitzat, de treballar molt bé, de tenir molt clars els límits
entre una feina i una altra. Però, no sé, té pinta que tu pots encabir els side projects dintre de jornada laboral i no deixar-los pels caps de setmana ni per les nits, que és el que faria la gent normal. I amb això no ens estic dient que tu no siguis normal, però és veritat que tu i jo, molt normals, tampoc ho som. No, potser per això som amics. Que bonic. Sí, dos tios raros que s'han fet amics així pel camí. No, però com et diria, és que tens raó. De fora, a mi se'm veu molt ordenat.
Tens raó, el Màrec, té molt ordre. De dintre és un puto caos. Amb això som iguals. De fora semblem organitzats, però per dins, mare meva. Llavors, i tornem a la temàtica que t'estava comentant abans. El que voldria i el que és. Què voldria? M'encantaria tenir el meu calendari, que cada dia... Sí, sí, no, jo t'explico com ho he de dir. Com que cada dia a les cinc i mitja hi ha un hueco de cinc i mitja. Déu meu, un hueco, Àlex, per favor. Un buit, una bacant, un forat.
Però un hueco no, home, un hueco no. No ens donaran mai subvencions per catalanitat. Ho tinc força collaball. Què podíem esperar de dos nois de Barcelona? No, però si em dones expressions com collaball, això està bé. Això compensa hueco. No hi ha res que compensa hueco. Bueno, anava a pitjor perquè estava a punt de dir des de l'hueco. Ja era. Hòstia, Marc. Parem, parem. Foli, foli. Tornem al tema. Tornem al tema.
La cosa que... M'encantaria tenir el forat al calendari a les cinc i mitja i dir, mira, noi, tu de cinc i mitja, perdona, de dos quarts de sis, fins a dos quarts d'avui, cada dia, cada dia, cada dia, cada dia, cada dia, t'has de dedicar a fer aquesta coseta. O ja t'han programat com tres o quatre slots diferents per cada side project o projecte paral·lel, que diguem.
Però això no passa, Àlex, això no passa. No passa, n'hi ha passat mai i ja estic començant a perdre l'esperança que passarà algun dia. M'encantaria que fos així, però no és. Com és? Quan trobo un rato, m'hi dedico. Però sobretot intento això, intento capitalitzar coses d'un cantó cap a l'altre. Sempre el que intento és això, no fer aquest efecte compost, però sí aquest efecte de cross polina, saps? Idees.
Ostres, si puc utilitzar el que he après aquí per replicar-ho allà, em fa molt feliç aquestes coses, perquè penso, mira, tio, li has guanyat una batalla a la vida, saps? No la guerra, però una batalla. Jo, de fet, mira, i és curiós, perquè és un debat intern que tinc a mi mateix, perquè vaig començar amb Startup Grind com a side project a l'empresa. Després la vam acabar incorporant dintre de MarsBased per decisió estratègica i perquè deixés de fer més hores que un rellotge.
Però, per exemple, sempre he tingut els meus side projects, ajudar a fer una web a tal persona, fer una mica d'advising aquí, tots els temes d'inversió. I al final, la regla que jo utilitzen ara és la de no hi ha regles. I diràs, hòstia, tiu, com funciona això. És ben fàcil. Jo faig un best effort. Jo intento cada setmana, el que deia abans, fer una petita millora incremental a cada projecte. I que cada setmana tinc una tasca que és fer una tasca a x projecte.
En aquest cas, aquí seria fer una tasca per foc a terra. Igual que aquesta setmana he estat fent les proves amb la intro de la llenya cremant, que encara no he sentit. Però la setmana que ve segurament serà fer el perfil de Twitter o ja preparar l'estratègia de comunicació, el que vam dir.
I de vegades és veritat que si estic molt motivat puc fer-ne vàries, però és el que et deia, intento no fer-ho, intento distribuir-me-les, trencar-les en tasques més petites per anar deixant una miqueta per cada setmana. Perquè és que de vegades així m'asseguro que cada setmana hi treballo. Però com et deia, al final quina és la regla que impera per sobre de tot això?
La de no hi ha regles. Perquè hi ha urgències, hi ha moments vitals, hi ha coses que passen per sobre a nivell d'importància i d'urgència de la teva feina principal o de la teva vida personal, que farà que un parell de setmanes no t'hi puguis dedicar. I el podcast de la meva empresa m'ha estat 3 o 4 setmanes sense publicar. No és que sigui un side project, però és veritat que dintre de l'empresa és un side project meu, perquè el meu projecte principal és fer ventes.
Per l'empresa he fet de CEO. Un podcast no forma part de l'estratègia de CEO i és una miqueta el side project que tinc dintre d'empresa. I ha caigut, durant les setmanes ha caigut, i a mi m'ha sabut greu perquè perds l'efecte acumulatiu aquest que dèiem, l'efecte compost, perds motivació, desconectes una miqueta i sobretot l'audiència en aquest tipus de projectes se'n veu molt ressentida. Per tant, d'alguna manera, Marc, fem-ho bé.
De tot el que hem après en aquests anys fent side projects, que segur que no me'ls has dit els teus, però té pinta que n'has fet molts en els últims 10 anys, per dir alguna cosa, apliquem les lliçons apreses en aquest side project que es diu Focaterra. Boníssima, eh? És que això m'ho vas explicar i veus, ara mateix ho acabes d'escriure, és què és el que m'agradaria fer però no faig, aplicar aquest kaizen en aquestes coses.
No ho faig mai, soc absolutament binari, o sigui, és o 1 o 0. O em passo 3 dies seguits donant-li el mateix side project o em passo 3 mesos sense fer absolutament res. Això és dramàtic, dramàtic. M'encantaria ser com aquesta formigueta que fa una mica cada dia, però Déu meu, no saps quant em costa. Però el que tu dius, Àlex, històries per side projects, segur que en tenim per avorrir, així que va, que ens acostem a la mitja hora, dóna'm la teva, va. Una història de side project. El millor.
Hòstia, no, a veure, segurament hauria estat el de Startup Grind, perquè ha estat el side project que millor ha funcionat. Però quasi que m'agradaria compartir algun que no hagi funcionat. I en tinc diversos. Jo ajudo molta gent a muntar-li la seva pàgina web, perquè al final, com a programador, com a referent tècnic de molta gent a la meva família, tothom vol que li faci la pàgina web.
Jo encantat, jo els hi faig a la pàgina web, però arribar a un punt en què això no és sostenible perquè començarà a demanar-me més coses. Jo no puc convertir-me en el seu proveïdor. Aleshores, dos lliçons a preses aquí. Una és la de no deixar les expectatives ben clares amb la gent. I dos, és veritat que una de les altres coses que he après és que no els veiem sempre. Tu veus la teva feina principal, tens el teu correu de feina sempre obert, i els del side project rarament ho tens obert.
Per tant, per no tenir-ho obert és més difícil que hi pensis. Si no et poses tu una tasca al teu gestor de tasques o fas alguna cosa que et torni cada dia o cada setmana, no veuràs. I si no tens visibilitat, o si no tens camp visual sobre els side projects, els oblides més aviat que tard. Em vols un de boig o no? Jo te'n explico un de boig. Aquest et sorprendrà. Potser no saps la història. Tu saps quin era el meu side project fa dos anyets i poc? Foli. Sorprèn-me. Era Gamestry, tio.
Mira. Gamestry va començar exactament com tu ho has dit. Monta'm una web. Perquè tenia aquesta curiositat de dir, vinga, Marc, que ara és el teu moment de programar. I em vaig venir amunt. I tenia tres projectets que estava programant per ells. I un d'ells era Gamestry. El que passa és que va començar a funcionar tan bé que quan van entrar els desenvolupadors de veritat, em van dir, vinga, guapo, anda, vés a vendre, que és el que se't dona bé. I has passat de side project a projecte principal.
Exacte. I passa sovint. Mira, a mi em passa de Gamestry. I és una bona edició. I has dit una cosa que em fa molta gràcia. Perquè això, sempre ho pregunto a molta gent, et dono crèdit cada vegada que ho faig. T'ho juro. T'ho juro. Perquè això ho he tret de tu. I és una pregunta que fas a molta gent que m'encanta. Jo l'he pensat mil cops, ja en tinc mil, però sempre li preguntes a la gent quin és el seu superpoder inútil.
Jo en tinc diversos, els superpoder inútils, però algun dia te n'explicaran alguns. Podria fer un episodi de superpoder inútils algun dia i crec que seria superinteressant. Crec que revelen molt la manera de pensar i d'actuar de la gent. Ui, li passa. Tu en tens molts o no? Jo sí. Jo en tinc molts i estic pensant obrir una secció a la meva pàgina web i no he de visitar-los, perquè cada dia se m'acut un de nou. Per tant, deixarem aquí el hype, si et sembla.
Uau. M'encanta aquest nou episodi que ha sortit de superpoder inútils. La faci mal, llista. I així podem donar part a tancat aquest. Què et sembla, Marc? Em sembla que ara entenc que sentiré so de flames, encara que ara no el senti. Si tot va bé, sí. Uau. Si t'agrada, ho acceptem, perquè si no, l'episodi sortirà així. Comprou.