Podríem agafar el relleu del tecnofeudalisme, eh? Perquè a mi m'han quedat coses, eh? Per dir... I ara és important que parlis en passat, perquè és com la setmana passada. Vale, vale, no, no, seguim, seguim. Tecnofeudalisme per dos. Perquè a tu i a mi ens passa ara, però això va passar fa una setmana. Això és com el... com el Nadie sabe nada, que graven, o com a pràcticament tot arreu, programes de tele i tot això, graven diversos d'una tacada, no?
A Nadia Sabenada sempre en graven dos i aleshores sempre fan la conya de dir, ja no només a quin dia sortirà això, avui a quin dia estem, no? Diuen, bueno, no, avui estem al març, però en realitat ho estan gravant al novembre, saps? O al desembre, i diuen, ah, doncs ja hauré fet tal cosa, i què et van regalar pels reis? Ui, moltes coses, saps? Mitjons, segurament, saps? És a dir, que fan la broma d'estar parlant del passat quan ja estan en el futur.
Doncs això és una miqueta el que ens està, el que ens passarà ara, per tant ja demanem disculpes per avançat si fem algun tipus de, malabaríssima temporal en el nostre discurs que espero que no em causi una altra hèrnia però mai ho fem, si nosaltres sempre vivim al límit amb això, és que de fet et diria que em fa ràbia que mai ho fem jo voldria que ho féssim més sovint però sempre visc amb aquesta angoixa jo de dilluns a dijous perquè gravem dijous,
visc amb l'angoixa de ai si passa alguna cosa i dijous no podem gravar, dilluns no hi haurà episodi. Òbviament visc, eh? I la meva vida segueix i em deixa dormir. Però ho tinc aquí darrere, saps? És allò que no t'ho treus. L'any passat sí que vam fer més de gravar dos episodis de cop, de vegades, perquè... pels meus viatges i per mogudes diverses, no? Però, bueno, no ho sé. Sí, l'any passat quan gravàvem jo ja no sabia ni quin dia era ja.
O sigui, jo ja sortien coses que ja no sabia quan s'havien gravat i el problema El problema és que, quan a vegades volies parlar d'actualitat, clar, era l'actualitat de fer un mes, saps? Llavors, és aquest concepte d'atemporalitat portat a l'extrem. Sí, exacte. Per això també hem de gravar més episodis d'aquests atemporals, com, per exemple, el del tecnofeudalisme de la setmana passada. A mi em van quedar coses del tecnofeudalisme. Et van quedar coses. Et van quedar coses. Doncs parlem.
Ja no me'n recordo de com vaig tancar l'episodi, dir, però sembla que anava pel tema de, de viure la societat del capitalisme al núvol, no? Això que estem desposseïts, de tot tipus de materialismes i de possessions, d'events materials, de dir, hòstia, no, has de viure de lloguer, perquè, clar, has de fer l'experiència aquesta de, bé, ara vius una temporada aquí, una temporada allà, per què no fas uns anys a l'estranger?
També pots canviar-te i anar a viure a la muntanya, i quan tinguis crios faràs una altra cosa i tal. No tinguis un cotxe, perquè, clar, en realitat, contamina molt, no? Comparteix-lo amb molta altra gent, us compreu un cotxe entre tres o quatre famílies, o en llocs cada cop que l'hagis de fer servir perquè, clar, ja tens transport públic per això i s'ha de fomentar i tal. Val. I després hi ha moltes altres coses, no? Hòstia, a mi la que em sembla més flagrant és la dels videojocs, val?
Si tu compres un videojoc, no compres un videojoc. Si el compres online, no compres el videojoc. Tu el que tens és els drets a utilitzar temporalment un videojoc. Que si per alguna cosa decideixen que aquell videojoc ja no es pot fer servir.
L'hauràs d'adquirir d'una altra manera perquè ens entenguem, perquè desapareix de la plataforma això passa s'ha vist bastant més clar, potser pel públic més generalista és el que passa amb Netflix, si tu tens un contingut allà que pagues per subscripció i de cop i volta aquella sèrie desapareix perquè ja no tenen els drets tu estàs pagant Netflix i el volies per aquella sèrie ha desaparegut, ah, doncs no, t'has d'anar a una altra plataforma perquè aquí ja no està.
O pitjor encara si fas servir si compres una pel·lícula a Netflix o YouTube o el que sigui, aquella pel·lícula per algo, l'han de treure de la plataforma, tu allò ja no ho tens. Tu has comprat un PDF, un e-book a Amazon i Amazon decideix de publicar aquell llibre, tu ja no el tens, a menys que te l'hagis descarregat amb una còpia local i tal, tu ja no posseixes allò, en realitat no posseixes el contingut digital, ens fan pensar que el tenim, però en molts casos no el posseïm.
El tens temporalment i si tot va bé, generalment sempre estarà allà, però pot ser que d'un dia per l'altre et desaparegui del telèfon, Jo és que amb aquest tema he pecat vull dir, jo he sigut part del problema en el sentit que.
Igualment quan era jovenet era molt fan d'aquesta idea d'utilitzar per sobre de posseir, del minimalisme de no tenir res i de la llibertat que et donava això, i a veure, cada cop més igual vas movent el pèndol cap a la realitat no vull pensar que l'he portat massa cap a l'altre extrem però sí que és cert que he balancejat molt els meus pensaments i he canviat molt en aquesta idea tu has mencionat diferents, productes sobre els quals això
ha tingut molta afecció hem parlat de pel·lícules hem parlat de música, hem parlat de software hem parlat mil vegades de la tirania del SAS i com ha canviat la indústria abans anaves a l'Efnag i agafaves una capsa has mencionat el tema de l'habitatge de com treballem, de com vivim de la mobilitat no sé, fins i tot.
Com adquirim la tecnologia tu saps que jo a vegades he sigut usuari d'aquest servei que es diu Grover que al final el que fa és que et lloga la tecnologia fins al punt que et diu no cal que compris, telèfon, no cal que compris fins i tot un teclat o un ratolí, lloga'l i quan surti el nou model te'l canvies al final tot això és una qüestió, A veure, no ho he pensat mai, però mirant-ho des d'un punt de vista amb gran angular, això al final és una qüestió de en quin moment un producte funciona
millor, com una adquisició o com un servei. Llavors, perquè funcioni millor com un servei, necessites un operador altament especialitzat, un cost de l'aparato molt alt i una freqüència d'ús molt baixa. I el primer que se'n ve al cap és una aerolínia, per exemple.
En el cas d'un avió és claríssim que allò ha de ser un servei, perquè tens un pilot, un operador altament especialitzat, tens un cost d'adquisició de l'aparell altíssim i una freqüència d'ús que, a part de quatre xalats que agafen 300 avions a l'any, la gent generalment no agafa molts vols.
Llavors clar, és un cas paradigmàtic que és una bona cosa que això sigui un servei però després hi ha aquesta qüestió que jo crec que és la important d'entendre bé, si interessa o no a nivell financer o societari i anem a posar un exemple, o sigui, què és més rentable, comprar un cotxe.
O adquirir un cotxe com un renting clar, si adquireixes un cotxe com un renting fa calés el tio del cotxe i a sobre fa calés el tio de la financera però ara anem a posar-ho més boig què és més rentable això o llogar un cotxe a nivell, de diners que acaba girant aquella unitat productiva a l'economia i no sé, m'ho estic inventant, vull dir, al final són preguntes a l'aire que realment jo mai m'he fet però que al final tenen conseqüències com a societat com ens
relacionem amb l'entorn que ens envolta és a dir, com cuidem les nostres propietats en un món que ens està dient que és millor no posar-hi res que si se'ns trenca ja en compraràs un altre o que ja enllogaràs un al mes que ve. I quin impacte té això en les nostres relacions personals? Estem traslladant aquesta idea d'immediatesa, economia d'utilitzar coses per sobre de posseir també en les nostres relacions personals? Perquè a mi em dona la sensació que sí, no? És a dir, que ja...
És a dir, per dir alguna cosa, eh? Tinc un cas amb algú i si no es troba bé, doncs ja en trobarem un altre, no? És a dir, al final Tinder no és més que una expressió de Grover per tecnologia, no? i mira, és una analogia desafortunada però és que és així, o sigui, al final és, bueno, no vols una persona sinó, bueno, la pots llogar per un rato, no? Però, en fi, o sigui tornar al punt de Netflix i Spotify que és el que comentaves abans jo crec que hi ha un cas aquí també, sobretot per.
Per quan un ecosistema que no funciona, és a dir, la pirateria en una època pre-Netflix, pre-Spotify, per dir alguna cosa, de la qual n'he format part, no? Vull dir, tots hem descarregat pel·lícules a Pirate Bay. Hòstia, Marc, no sé si pot ser... Es pot dir això públicament? Ah, no? Bé, no ho sé. Potser... Tècnicament hauries de dir adquirir de manera alternativa i algun tipus d'ofamisme o així. Així. Si no, si no, pots posar un pip. Saps? Un episodi. Bueno, és igual.
En qualsevol cas, fa molt temps, tots ho hem fet i ja ha prescrit. Per tant, aigua sota el pont. Compartició. Estàs fent un tipus de compartició col·lectivista de la propietat intel·lectual. Tu creus que la propietat intel·lectual hauria de ser un coneixement universal a l'abast de tothom i no restringit per l'usura del capitalisme. No hauria sabut posar millor, en fi el que comentàvem quan tens un màrquet disfuncional com el de la pirateria, al final quan poses una alternativa viable.
I agradable d'utilitzar com va ser el cas de Spotify, demostres que hi ha un cas per l'ús d'aquest tipus de tecnologies, llavors tu et pots qüestionar si realment això ha acabat portant un outcome més positiu o menys positiu en un món on ningú fot dos duros en el món de la música ja ningú posseix cap peça però inclús, mira ara se m'acudeix el cas d'Apple jo crec que va fer la maniobra de blanqueig de pirateria que recorda que es diu
iTunes Match bàsicament el que va fer és que va reconèixer implícitament que tots els catàlegs musicals que hi havia dintre dels iPods eren música pirata I per crear un servei de cloud va dir, mira, farem una cosa. Deixa'm que t'escanegi la llibreria d'iTunes i si veig que tens cançons que s'assemblen una mica en el màster que jo tinc, et donaré la mateixa cançó original a 320 kbps. Clar, llavors era com?
M'estàs dient que si tinc un catàleg de 70 gigues piratejat, si el que faig és pujar-ho a iTunes Match, bàsicament tu em reconeixeràs la pista i em diràs, ah, cony, que això és l'Erit B dels Beatles, ara t'adono l'original, doncs sí llavors jo vaig fer això, però el Marc d'abans piratejava, ara no, no, i ara, doncs vaig pujar per tant, hem de dir que el meu catàleg musical és lícit, és a dir.
Literalment és legal, és com si jo hagués comprat tots aquells gigues i gigues de música a mi, a veure com dèiem abans, hi ha avantatges i inconvenients de les dues coses. Jo havia comprat música amb els meus mitjans que eren pocs durant l'adolescència i a la mínima que podíem comprava CDs de música i bàsicament els cremava de tant que els escoltava o sigui era una cosa malaltissa perquè sempre he viscut molt dins la música.
I després, quan se t'acaba el teu poder adquisitiu i tens la mala sort d'haver nascut en el si d'una família que no té diners infinits, com és el cas de tothom, però tens coneixement, pots arribar a adquirir la música d'altres maneres, diguem-ho així. I això també vaig arribar a tenir. Però això no em feia parar de comprar música. És una miqueta la paradoxa de la pirateria, que et diu, no, és que la gent que pirateja, clar, després no compres res.
Sí, hi ha gent així, però igual que la gent que compra la gent que compra cotxes no ho fa servir per fer infraccions generalment la gent que compra un cotxe fa servir per desplaçar-se pel que és el cotxe i després.
Evidentment que cometrà alguna infracció d'aparcar-te a un lloc que no toca o s'ha saltat un semàfor o ha corregut més del compte però estàs castigant a tothom, estàs castigant a justos per pecadors i al contrari, em va fer descobrir més música em va fer descobrir més música en el seu moment i vaig poder anar a comprar més a mesura que anava augmentant el meu poder adquisitiu.
Dit això, vaig estar acumulant molta música durant molt de temps i vaig tenir una sèrie d'incidents, discos externs i de cop i volta, en l'espai de dos anys, vaig perdre tota la música dos cops. I aquí va ser quan ja vaig dir prou, em fico un servei de cloud i aprendre per sac i ja no tornaré mai més a acumular els arxius que ocupen moltíssim d'espai, m'he d'acuparar discos més grans, taggejar-los amb Music Brains fer tota la metodologia de l'Ibaixo, també la caràtula.
Els endreço per carpetes amb àlbums, no sé què, una cosa que al final Music Brains i Picard em sembla que es deia Picard, si no recordo malament el d'això, el sistema que hi havia que anava molt bé però al final era una miqueta malaltís, no ens enganyem, requeria molta feina, però bueno, durant l'adolescència doncs temps lliure per aquest tipus de coses, mentre esperaves que arribés la tarifa plana, no? O sigui, arribés a les 6 de la tarda perquè una tarda amb tarifa plana.
Dit això, clar, aleshores, L'avantatge d'ara és que dius, hòstia, la música que tinc aquí no la perdo sobre el paper i si se'm va prendre per sac el disdú, a l'instant puc estar escoltant la mateixa música al mòbil o el que sigui. Sí o no, depèn d'internet, si no estàs pagant per Spotify Premium no tens offline.
Si tens offline, de totes maneres estàs limitat al tamany del teu disdú, tampoc vols tenir tot el mòbil ple de cançons d'Spotify perquè no tens espai per les aplicacions ni per coses més necessàries o les fotos, sense anar més lluny. I d'altra banda també tens la puta d'aquesta de dir, hòstia, sí, jo vull escoltar un àlbum de Creator però.
No estan tots, perquè clar Spotify no té tots els discos té els discos de la seva època Sony però no té els discos de la seva època MC, per exemple, per tant hi ha, alguns àlbums d'alguns artistes que no estan i no estaran mai, o estan i desapareixen i hòstia, aquesta cançó, aquest àlbum abans estava i ara ja no està, i a la playlist que t'havies fet al voltant de certes cançons, certs àlbums s'ha anat a prendre per sac perquè simplement han perdut els drets d'això, clar,
hòstia, no és un sistema 100% just tampoc dius, home, per lo poc que pagues no sé què, bueno, ja veurem quan hauràs pagat al cap de 50 anys de fer servei Spotify. Quan hauràs pagat si hauràs pagat més amb subscripcions a llocs de música que no pas amb adquisicions d'àlbums en el seu moment, quan portem 50 anys de pagant a Netflix Netflix, potser hauràs pagat molt més a Netflix, i HB o te t'assumes tot això, que el que t'hauries deixat comprar en DVDs.
Per tant, poso en dubte una miqueta certes afirmacions molt categòriques sobre l'ús i l'accés a la cultura. Fa poc em vaig trobar amb aquest gràfic on s'explicava la despesa en música per ciutadà en el món. És a dir, hi tenia un pic gegant abans dels... De l'arribada del món digital, perquè abans compràvem, no sé, jo quan era petit em vaig comprar el disc de les Spice Girls només per mirar el paperet de dintre, saps? Per mirar les nenes.
És que era molt petit, Àlex. Llavors, aquestes coses feien gràcia. Pues sí, jo em vaig comprar el disc de les Spice Girls i de la Britney Spears. Quan era petit era una mica... era així, jo. Pues, llavors, la despesa per cultura musical, és a dir, va caure moltíssim i, de nou, amb l'arribada de Spotify, el gràfic començava a remuntar fins a sobrepassar aquesta despesa que llavors ja havíem vist i ajustada a la inflació. Per què explico això? Perquè, clar, és el que tu has dit.
Si tu et fixes abans què gastaves, què costava un CD en les antigues pessetes? No ho recordo, però al final tu no compraves, o almenys jo, no comprava un CD al mes. Sí, un CD el comprava, un CD al mes, perfectament, si no dos, un o dos. Imagina't que tu el compraves i un CD valia 9,99, d'acord? Què passa? El que passa és que no tothom era un consumidor agressiu a música, possiblement, com tu. És a dir, per exemple, jo no comprava un CD al mes i la unitat familiar en general
no comprava un CD al mes. Ara què passa? La diferència és que, i sé que hi ha comptes familiars, que tothom està pagant per Spotify i tothom, d'alguna manera, està comprant un CD al mes.
Clar, vulguis que no, el negoci és extremadament més lucratiu, a part que tu el que estàs fent és que estàs enviant uns i zeros en una xarxa i no estàs enviant un disc amb una caràtula amb un CD imprimit i un paper amb les Spice Girls amb les lletres escrites clar, jo estic molt d'acord en el concepte que si tu dones una alternativa viable, al gran públic perquè deixi de piratejar, la gent ho farà, i per a mostra un botó, és a dir, mira Spotify, mira Netflix abans el pirateig era un problema
i ara, afortunadament, és una cosa extremadament residual perquè no hi ha, Hi ha alternatives de pagament que funcionen molt millor. Malgrat això, també penso que aquest model s'ha abusat per la banda del productor, és a dir, des del que tu deies abans. Sí que podem dir que algú s'ha fet ric publicant música a Spotify, però crec que ha portat més problemes que una altra cosa i s'ha abusat per la banda del consumidor.
És a dir, a mi, el fet que hi hagi volatilitat en l'oferta del catàleg, em sembla absurd, sincerament i sí que t'han vengut l'accés com una cosa positiva i tot això venia pel rotllo del co-working, el co-living el compartir música, les pel·lícules en el cloud, etc, etc però el negoci només funciona per uns, no funciona per tothom, llavors clar, a mi el tecnofeudalisme, m'està costant de tragar, Un dels principals problemes que li posa Barufakis, si te'n recordes,
la setmana passada vam parlar de Barufakis és aquell senyor. Amb un bon posat i la jaqueta de cuir i la moto i tot això Ho vas comentar, sí Sí, no?
Et sona, sí És que fa tants dies Bueno, un dels principals no hem parlat tampoc de la no vam parlar, perdó, no vam parlar de l'economia del capitalisme en el núvol i això és un dels principis fonamentals que parlava, és que, i m'agrada molt l'expressió que fa servir siphoning of, no està sifonejant diners del poder adquisitiu de les rentes baixes cap al núvol, cap al cloud. I aleshores, què vol dir això? Estem canalitzant de manera massiva.
Poder adquisitiu de tothom, però el problema principal és que. La gent rica generalment ja ha canalitzat. Quantitats ingents de diners en coses que eren experiències i coses immaterials i fantàstic, i sempre han viatjat en vols privats i passant setmanes a una ciutat, setmana a l'altra no passa res. El problema és que fins fa relativament poc els pobres diguem-ho així no tenien accés a aquest tipus de coses. I el poc que tenien no compraven experiències, compraven coses materials.
I almenys, una família que havia estat estalviant durant diverses generacions podia comprar una casa i almenys li deixava la casa als seus fills. O tenien un cotxe i el fill no sabia de gastar pasta en el cotxe perquè agradava el cotxe dels avis. I així és com ho hem vist fins als anys 90. Bàsicament les nostres generacions i inclús gent que estava en escales socials encara més baixes que la nostra, no?
Avui en dia això ja no està passant perquè inclús la gent amb menys poder adquisitiu arriba a un punt en què el Netflix el paguen perquè és l'única manera que tenen de contenir els crios mentre han de fer una segona feina o si surten a... O si fan algun tipus de viatge o alguna cosa, doncs vinga Netflix, 4 hores de cotxe perquè el cri estigui callat, etcètera, etcètera. Què passa? Les noves generacions no tenen cap tipus d'haber material, tot està en el cloud tot està en el núvol.
Per tant, cada cop tenen menys. I és molt més fàcil alimentar la narrativa de el govern ens roba. Tal país ens roba, els immigrants ens roben, l'algoritme ens roba i creen amics. I quan dones a sobre, quan les mateixes plataformes que s'aprofiten d'aquests diners que estan sent extrets.
D'aquest part de la població a sobre, són les mateixes que posen els canals de comunicació que generen la càmera d'eco la bombolla, per alimentar aquest tipus de discursos, i a sobre et diuen oh mira, tu penses tal cosa, doncs mira segueix aquesta gent i que són de la teva corda i estàs fent més gran la bola, i comences a generar, estàs tribalitzant molt més la gent és més fàcil que es radicalitzin, Twitter al final És un famer de comptes falses, de comptes radicalitzades, de tots colors.
I al final, això, el que també deia Barufaki, és que el tecnocapitalisme, o el capitalisme al núvol, engendra feixisme. És més que palès, i ja sé que tu no ets una persona molt política, però és més que palès la ingerència en les votacions, en les eleccions que hi ha hagut en els últims anys, des del Brexit, a l'elecció de Trump, a Marie Le Pen a França, a Giorgia Meloni a Itàlia, a Víctor Orbán a Hongria. A partits de... com és?
Els de Suècia, que crec que són els autèntics suecs, com si m'hagués dit així, el partit d'ultradreta d'això, Vox, sense anar més lluny, o Aliança Catalana a Catalunya, Tots aquests partits s'han aprofitat de la tecnologia, la mateixa tecnologia que critiquen perquè diuen... Perquè si fixa't, tots aquests tenen com una cruada contra la... No, perquè clar, l'algoritme, els woke...
Però a la vegada, sense les fake news, sense la viralitat de segons quines campanyes que han fet, sense l'anonimitat, de les contes falses blanquejadores del feixisme com Joe Pastrana, un hombre blanco heterosexual i gentalla d'aquest tipus no haurien arribat on estan. Per tant, a mi em fa, ja no tant per la part econòmica dels problemes que té el. Tecnofeudalisme, sinó per la part social i política, a mi és el que més por em fa.
Perquè estem a mitjans dels anys 20 si fas un paral·lelisme és curiós com moltes coses correlacionen, segurament és un viatge de confirmació com certs esdeveniments històrics correlacionen directament als que van passar fa 100 anys exactament, el que diuen l'Espanish Flu la pandèmia el gran crash de la bolsa los locos 20 a nivell polític i de societat societat, el conflicte que està venint amb Israel, el que va venir amb Rússia, el que la gent banalitza de la Tercera Guerra Mundial,
que no s'acabi produint per culpa de les xarxes socials. Sé que m'estic llançant molt endavant, però. Quants d'aquests conflictes que estem veient avui en dia s'estan agraujant molt també per la velocitat immediatesa de xarxes socials i de la informació i no estem acostumats a conviure amb això, però és que segurament fa 100 anys el problema l'estaven portant els diaris i les ràdios.
Val? O sigui, no ho sé, tio. Realment m'està fent molta por, sobretot el ressurgir aquest del feixisme que també es correlaciona amb fa 100 anys, exactament. Aquest dia fa 100 anys hi havia una sèrie de conflictes, una sèrie de... El que aleshores era, per exemple, tot l'odi racial.
Contra els jueus perquè en gran part Alemanya culpava els jueus perquè els havien causat el tema del deute després de la Primera Guerra Mundial es van empobrir i tot aquell caldo de cultiu que va acabar portant cap a la Segona Guerra Mundial veig massa paral·lelismes en fa 100 anys i la tecnologia en aquest cas no està ajudant, A veure, noi, és que has dit moltes coses, jo he apuntat moltes i intentaré agafar punt per punt i donar-te alguns matisos,
Primer, i estic absolutament d'acord que has mencionat Trump, l'extremisme tot això, al final són productes d'internet és a dir, no existeixen sense és a dir, no existeix Trump sense Twitter, no existeixen els productes d'ultradreta sense les xarxes socials, són coses que eren necessàries, o sigui, no és que. En siguin causa, en són conseqüència. Tu no pots concebre un món en el que no hi ha Twitter i Trump és president. No existeix aquest món. És impossible.
És que, bueno, és gent que ha sabut entendre com està funcionant el món ara i és allò de estar com a sobre dels ombros dels gegants, no? Vull dir, s'han posat a sobre i han aprofitat el moment i ho han vist claríssim. Però això que fa i torno a un punt que comentaves abans de de les opcions que, per exemple, tenen els joves a dia d'avui, el més o menys difícil que és respecte a les generacions anteriors, fins a quin punt ens sentim...
La paraula no és obligats, però és com que hi ha un mecanisme que t'emputxa a perpetuar certs comportaments i a on vaig amb això? A mi un concepte que m'encanta perquè descriu la història de la meva vida i és com aquesta idea del quantum thinking, que bàsicament el que ve a dir és que tu vius en una dissonància cognitiva permanent, d'acord?
Jo tinc la capacitat de pensar A i B a la vegada en el meu cap i les dues són igual de vàlides i et puc donar tants arguments per A i com per B. Això és font meva d'insatisfacció personal de sempre. Sempre veig una opinió i veig l'altra i tinc opinions per les dues, no? I en aquest cas i això vaig amb el de les noves generacions, l'altre dia és que hi ha gent que em coneix molt bé. Em van enviar un tuit d'un tio, és el gener, vull dir, sé que això en termes de Twitter és com del neolític.
Doncs, hi ha un tio que es diu Herpali, que jo no sé qui és Herpali, que posa Paco, dos punts. Diu, hoy en día es imposible que los jóvenes lleguemos a final de mes. I llavors posa Paco tiene 30 años, 50 tatuajes, dos perros, dos gatos, iPhone 15, Play 5, no se pierde un festival de música, come de libre, tiene Spotify Premium. Clac! I dius, fins a quin punt? La nostra generació s'ha carregat o l'hi han fet carregar amb una quantitat de gastos superflus.
És a dir, és com lo de l'ice en el País de les Meravilles, no? Que li diu que ha de córrer amb totes les seves forces per seguir en el mateix lloc. Aquest és el mateix concepte. T'estan dient, has de córrer tot el màxim que puguis per poder treure el cap perquè ara et començarem a posar com... Evidentment, ningú està obligat a tenir HVO, 50 tatuatges i dos perros, d'acord?
Però fins a quin punt les expectatives socials t'han posat en aquest espai en el qual, hòstia, has de seguir corrent amb totes les teves forces simplement per estar al mateix lloc on estaves abans però amb tota aquesta càrrega, no?
A sota hi ha un comentari que em fa molta gràcia que diu, Paco paga més de gimnàsio que su padre de hipoteca i és que és la veritat, o sigui, en el sentit que, hòstia, tens aquí una quantitat d'extres, superflús, que no sé si aporten, però com que la societat et reclama. Llavors has de tenir una ment molt forta per dir no, no, no, escolta, jo sóc un outsider i dic no a totes aquestes coses per viure com vivien els meus avis.
Això sí, jo no surto a sopar, jo no tinc oci, jo en tota la vida agafaré un avió, podré pagar la hipoteca i l'educació dels meus fills. I jo crec que sí que és possible. El que passa és que les expectatives del món d'avui no són les que hi havia fa 50 anys. Llavors es fa complicat, Àlex. Es fa complicat. Però és una miqueta el mateix concepte que deia jo fa una setmana, que és no estem... O sigui, no és un problema que hagi aparegut nou. Les males decisions econòmiques sempre han existit.
La gent que abans s'enganxava als dits, malgrat no tenir poder adquisitiu, comprar un cotxe quan no tocava, o el tipus d'hipoteques que no tocava perquè anava al banc i deia no, els diners, posa'ls aquí, en comptes d'allà i tal, això sempre existirà. Estic d'acord que hi ha un component molt nociu que ve a donar per aquestes plataformes. Explico. Allò que dèiem que les condicions d'entrada a aquestes plataformes no són les mateixes, no es perpetuen amb el temps,
fa que la gent no se n'adoni gaire perquè el cost del canvi és molt petit. M'explico. I ego, o i cultre, la companyia que tu vulguis de motos, de lloguer, quan es cull el color que més t'agradi, quan va llançar tenien un preu. I a poc a poc l'anàleg pujant. Els increments són tan petits que fets de manera gradual quasi no es perceben. Si abans et costava 73 cèntims per quilòmetre o per... jo què sé, saps?
Vull dir, si et costava X al cap de 3 o 4 anys, no et costarà 5i, però potser et costa el doble però com que s'ha fet d'una manera tan petita i tan gradual, tu no ho perceps com un gran increment, per tant ho segueixes usant igual, però el cost et multiplica a final d'any. Tu no ho perceps en un increment molt gran en cada ús individual però a final d'any, si t'hi fixes, aquells 20 cèntims de diferència de cada trajecte o un euro diferent en cada trajecte, a final d'any, potser són 500 euros.
Si fas servir molt aquests serveis. Sumem dues coses aquí. Una és... Canvis de tarifa que no passen per contracte i que no s'accepta explícitament i que d'alguna manera juguen amb el consentiment aquest d'hòstia, ja que ja ho tinc, doncs vinga, no ho cancel·laré ara, no? Netflix, doncs si abans eren 15 euros i ara són 17. Dius, va, en realitat són només 2 euros, 2 euros més al mes, col·lega. O 3, però si són 17 amb 99, val? A final d'any, és una pasta.
Com tu mengis en diverses plataformes, és una altra cosa, el sou de la gent no està pujant, el sou de la gent no està pujant, per tant clar, tu vas incrementant, trobo molt miserable a nivell de societat, però molt miserable, que hem d'acceptar d'una manera esclava, que ens pugin el preu del lloguer, perquè clar, pujar l'IPC per tant, el sou del lloguer, com a mínim t'ha de pujar l'IPC, els serveis bàsics, el preu del menjar, etcètera, i els sous no pugin.
Si, clar, diran, no, sí, però les bones empreses pugen com a mínim, si et fan una revisió de sou com a mínim, t'ha de portar l'IPC. Bueno, si et diga-li sobre el paper hi ha moltes coses després que la gent ho implementi o no és una altra història. Mira, fa poc vam entrevistar una persona a l'empresa per un lloc no de.
Diguem, no de poc sou per un lloc de responsabilitat i estem parlant de sous, doncs poden ser superiors a 60.000 euros anuals, perquè ens entenguem i veiem candidats, tal, tal, tal, i veiem un que ens va estranyar molt, perquè dir, sí, no, perquè jo ara estic cobrant tal, a tal empresa, no donaré números ni diré d'on és, però, bueno, bàsicament ens deia que amb un sou, ja no de 60.000, superior, estava tenint problemes a casa per no poder pagar les coses,
però van mirar on vivia i dius, tio, jo no sé la teva situació, però... Estàs treballant en tecnologia en lloc de responsabilitat, posem que la persona cobrava 70 i alguna mil, què collons tens per no poder pagar el teu sou en un lloc que no era ni Barcelona, ni Madrid, ni Bilbao, ni cap de les 10 ciutats més grans, potser ni 20 d'Espanya.
No ho sabem tot, vull dir, qui sap si aquesta persona tenia, vés a saber, potser és una persona que té un gen a càrrec, que té, molts problemes mèdics i requereix una inversió molt gran i tal però no ens va donar a entendre això, generalment la gent que té això o t'ho diu, no estan obligats evidentment, ni molt menys, ni tan sols ho preguntem, però a mi em va semblar una miqueta, la impressió que ens va donar va ser una miqueta de, hòstia, molt pesetero una persona que et deies que clar amb això
no puc pagar el que tinc i hòstia, vés a saber quin tipus de decisions has pres tu, potser has comprat una casa que no t'hauries d'haver comprat o potser el que no estàs podent pagar és el teu tercer cotxe o jo què sé, vés a saber, no? Dit això, clar, si sumes aquest tema dels increments graduals de costos que passen desapercebuts i que al final de l'any.
Amb no tenir una cultura d'intel·ligència financera, val, perquè això no s'explica als col·les, a casa no se'n parla perquè és de mala educació parlar de diners, que són aquelles coses que hem perpetuat de l'època dels nostres avis, vist, que és molt, incorrecte, i a sobre, tot el tema aquest que anem pujant els preus de la vida i no pugem els salaris, tens aquí una bomba de rellotgeria molt gran.
Parlem molts anys, això explotarà, això explotarà, sí, clar que explotarà, vull dir, però bueno, jo crec que ja està explotant, serà gradual, però està explotant. Jo per això que no ho acabo d'entendre. És un problema de societat no tenim.
Com t'ho diria? és un problema de societat no estem formant la gent amb pensament crític, i jo crec que això és deliberat potser aquí estic sent una miqueta conspiranoic, que això sé que t'agrada però clar si tu li treus a la gent o si no li dones les eines per pensar de manera crítica. Fornejant gent de la qual et pots aprofitar a nivell de societat. I això, evidentment que els polítics ho saben. Evidentment que Elon Musk ho sap. Evidentment que Revolut i Amazon ho saben.
I diuen... I per això les lletres petites, per això de sortir les legislacions de llei europea, de la Unió Europea... Feta la llei, feta la trampa, sí, però és que ara estem en un paradigma de societat en el tecnocapitalisme en què és feta la trampa, feta la llei.
O sigui, van de trampa a trampa. Si a això li sumes, i aquí és on tanca l'angle més tecnològic, al final tens unes companyies amb una massa que no s'havia vist mai i amb una influència de societat que no s'havia vist mai, on realment l'opcionalitat o el dir no és una il·lusió a l'abast de molt pocs. I quan dic una il·lusió em refereixo a aquesta idea que venim.
Parlant de prescindir de serveis que a dia d'avui ens han venut com a, imprescindibles, sense les quals la nostra existència moderna no té sentit i sembla una estupidesa però quan tens un missatge que permea tant dintre de la societat es fa molt difícil, donar un pas al costat i dir no, jo no formo part d'això, perquè Perquè és el fons de pantalla de la nostra vida.
Aquí la tesi és que el màrqueting d'aquestes corporacions té tanta influència i és tan omnipresent que pràcticament sembla que siguis quasi obligat a tenir totes aquestes càrregues del personatge d'Air Pali. I per renunciar a tot plegat necessites molta educació per entendre el que estàs fent.
Molta personalitat i molt caràcter, perquè quan tu tens gent jove que està sortint al mercat laboral, està anant a la universitat, s'està graduant, el que sigui, és igual, amb poca educació tecnològica, però a la vegada té molta pressió social perquè veu que tot el seu voltant ho està fent i està entrant en aquests cercles, escolta la mateixa música, mira les mateixes sèries, utilita les mateixes xarxes socials... Amb quina autoritat tu saltes i dius no.
És molt difícil, és virtualment impossible, ningú ho farà. Perquè a sobre què passa? Que si surts ets un outsider, per tant estàs fora, ja no participes de l'àgora social. Però clar, això té conseqüències. Quines conseqüències té? Bé, doncs que ets el proscrit que li deia el senyor feudal que ell s'ennava, llavors què fas? És el que tu dius, que quan ve la guerra estàs fregit, bàsicament. I no tens aquesta protecció, entre cometes, d'aquest senyor feudal. Què passa?
Que quan tu dius no participo, estàs exclòs socialment, no participes dels mateixos cercles que el teu entorn i, evidentment, ningú t'està obligant, ningú et posa una pistola al cap i et diu has de fer servir Amazon, has de fer servir Facebook, has de fer servir Twitter, però és una realitat com un campanar que. Necessites una maduresa i una personalitat molt particular per dir que no i seguir formant part d'una societat que funciona.
Llavors, clar, si poses al mix aquests dos conceptes, què tens? Doncs, primer, la carrera aquesta de la rata de que cada vegada t'estàs carregant de... És que no són ni costos ni responsabilitats, és com una cosa que està al mig, però sí que és cert que, bueno, consumeixes l'entreteniment del mateix lloc, vas a publicar les teves coses en el mateix lloc i et sents quasi obligat, no? I és el que tu deies del viatjar per fer la foto. Bueno, quan viatjo, què faig? Faig la foto i al final què fan?
Doncs, vulguis que no, t'agradarà més o menys, però t'estan programant perquè siguis d'una manera. I quan dic t'estan, m'estan a mi també, eh? Vull dir que no soc més llest que ningú perquè no el programin. Estic programat igual que tothom. L'única diferència és que abans el senyor Faudal venia amb una escopeta i t'apuntava al cap i et deia que ho havies de fer i ara el que tens és un logo de color blau turquesa amb una tipografia sense serifa moníssima que et diu que entris.
Bueno, són mecanismes diferents d'atracció, però al final és exactament la mateixa idea. D'alguna manera s'aprofiten del fet que diguem hòstia, com es diu això? De la pressió de grup, que sempre ha existit, però el que dèiem, va més ràpid. Té més accés per la viralitat, per la immediatesa, etcètera, etcètera. I jugant molt amb la tribu. És a dir, si tu no vols formar part d'això, ei, tu, te sientes incomprendido, saps?
Que és el que juguen també totes les sectes, totes les captacions aquestes xungues, que diuen no, no, tranquil, nosaltres t'entenem.
Que el que fan molt és jugar amb que ells t'entenen, la teva família no, si el teu entorn no t'entén és que no t'estima, però tranquil, aquí trobaràs gent com tu, perquè perquè tots som iguals i t'empoderen molt, fan com que t'escolten, et posen al centre de les converses, i aleshores dius, d'alguna manera t'estan alienant de la teva família, del teu entorn segur, per captar-te, d'acord? I et diuen, no, no, tu tranquil, que aquí, hòstia, veus que tota aquesta gent t'està mentint.
A Twitter tots són wokes, vine-te a Trust Social, vine-te a Parler, les xarxes socials de la gent que no té. Que per gent políticament incorrecta o que aquí hi ha llibertat d'expressió de debò, no? I en realitat el que hi ha és un famer de seguidors de Trump i ja està, però ja t'han aconseguit captar, no?
O això, saps? Vull dir, tots els esquemes aquests de gent com el Yados i gent, tòxica, els criptobros de l'ecosistema perquè clar, bueno són durs amb la gent que capten i tu eres un panza i tu és un no sé què i tu són uns vagos però jo he passat de mecànic a milionari, bueno, jugant molt que ara tenen cada cop més accés a poder agafar els pàries de la societat, donant-los aquesta mena de peixet aquesta mena d'esquer perquè piquin i poder-los atraure i vendre'ls-hi el que els vingui en gana, no?
Clar, és una miqueta el... El problema el tenim a casa, no? El problema el tenim a casa perquè hem deixat entrar fins a la cuina totes aquestes tecnologies que dius, tia, vull dir, és que on tens tu el teu dispositiu, el teu eco? On tens tu el teu Google Home? On tens tu el teu... I cada cop estan més presents en totes les facetes de la teva vida.
Si vols deixar de fer servir Google, ho tens molt difícil avui en dia sé que tu més o menys ho vas aconseguir, però per feina no ho has pogut, és un cas que has comentat més d'una vegada, però la majoria de gent està atrapadíssima perquè tenen un telèfon Android i des d'un telèfon Android ja l'has cagat en aquest sentit, per tant ja Google amb cos i ànima i més.
I no te'n podràs deslliurar igual que les rentes baixes als Estats Units mengen només a McDonald's perquè és l'única cosa que es poden permetre el problema aquest del que tu comentaves, no? De, hòstia, és que Instagram ens ha venut això i tal. Clar, t'estan donant una il·lusió que pots viure la vida d'una persona d'una classe social immediatament superior a la teva,
no és sostenible, no és cert. Ho pots fer durant un viatge, ho pots fer durant un temps, però tu no tens el poder adquisitiu per poder mantenir aquell tren de vida. I te l'estan venent i t'estan venent també la idea que si no fas això, no conformes amb la societat. I mira com la resta de la societat ho està fent i són molt més feliços. És a dir, són els anuncis dels anys 50. Els anys 50 era com...
Els anuncis dels anys 50 són fascinants. Fot un vistass-ho a les campanyes publicitàries que hi havia, perquè era del pal.
Si no fumes, ets un imbècil o ets un fracassat si no rentes les dents, ets un fracassat si no tens aquest tipus de cotxe, ets un fracassat tots els teus amics ja tenen una aspiradora no sé si hi havia aspiradores als anys 50 però qualsevol cosa, era com, tio, o et compres això o ets un merdes i això és el que t'estan fent, les xarxes socials avui en dia el que t'està fent internet.
Personalitza-ho en el que vulguis i hòstia, és molt graciós veure, i és cruel veure tots aquests patrons de la societat com es repeteixen i els efectes nocius que tenen amb nosaltres no estem parlant del co-living i el co-working, que jo crec que és un lloc on volies arribar tu, ja ho introdueixo jo co-working.
Hòstia, per mi és un concepte complicat jo no acabo d'entendre crec que només té sentit per la gent que treballa sola, no vol sentir-se sola i, però de totes maneres, les incubadores d'empreses i els espais de treball han existit sempre i tens una cosa preciosa que es diuen biblioteques que s'han adaptat força al que és avui en dia.
S'ha adonat que ningú agafa llibres i s'han tecnificat, moltes d'elles ja tenen com un espai de coworking tenen tablets per llogar, per fer servir, tenen ordinadors bastant ben parits, tenen espais molt bons, que amb una miqueta més d'empenta no caldrien els coworkings, en molts casos però, clar, ens ha marat la idea aquesta que no, lloga la teva oficina perquè és molt millor que tenir-ne una de propietat perquè, clar, una de propietat,
sí, no saps mai com tenir-ne l'empresa has de fer molts canvis, no sé què, saps? Vull dir, i ara sou 10 persones i demà sereu 6, amb el coworking no tens flexible, puc entendre-ho, el que sí que no entenc és el col·living, tio. Sí, sí, el col·living el trobo com la manifestació més absurda del... D'aquesta mentalitat que ens venen de Nuo Rico, d'avui vius aquí, demà vius allà, coneixes gent com tu... El col·living el trobo tan sectari, trobo unes coses més sectàries que tenim a la societat i...
Mira, no és que ho haguem acceptat, no ho hem acceptat perquè la gent, per sort, No ho coneix, però, hòstia, ho trobo una cosa exageradíssima. Vols saber del co-living? Jo vull saber el teu take. Trec-t'ho al tema, jo vull saber la teva opinió del co-living i del co-working. A veure, no està molt lluny de la teva. El que passa és que tinc punts pel bo i pel dolent. I de nou, pensament quàntic. Saber com aguantar dues idees que competeixen entre elles en el teu cap. Problema a solventar.
O sigui, tot això del co-working i el co-living, és que mai m'ho havia plantejat. Però imagino que l'etimologia del co és un concepte que vindrà per comunitat, no? Llavors, primer està com aquesta part humana que jo comparteixo, és a dir, el sentiment de pertanyença i de camaraderia que vol capturar, jo el veig legítim i em sembla ok.
I perquè vegi's que sóc conseqüent, eh? Jo no sóc usuari, jo no treballo a casa, sinó que estic en un espai compartit on jo derivo molt de plaer pel fet d'estar al costat d'altres esclaus de l'era digital que, com jo, passen el dia sentats davant d'una pantalla i picant en un teclat. Això em sembla bé.
De la mateixa manera, i ara parlo del col·living, entendria que si algú vivís sol, sentís aquesta mateixa necessitat com de tenir a prop altres humans per fer la seva existència una mica menys miserable, no? Que no és, eh? Però que podria també ser el meu cas. Llavors, aquest punt l'entenc i el comparteixo. Aquesta part de co, jo la compro.
El que no compro per enlloc és la manera com ens han venut aquesta idea que per mitigar una falla gegant com les polítiques d'habitatge ens han venut que el que es porta és el co-living quan en realitat el que m'estàs dient és que sóc pobre per pagar un lloguer. Bé, no em venguis, que el que vols és un coworking per maximitzar la teva flexibilitat i ser un nòmada digital, quan en realitat el que m'estàs dient és que no em puc permetre una oficina.
Per una banda, em sembla ok la part de la comunitat, per altra, tinc sentiments que competeixen a l'hora de com s'està venent. Després, a veure... També crec que hi ha un cas per l'especialització de mercat portat a l'extrem. És a dir, aquesta idea d'externalitzar tot el que no és core del negoci, crec que aquí hi ha un punt interessant.
O sigui que el fet de tenir un coworking i que tu puguis entrar-hi pagant simplement per estar allà i no haver d'ocupar-te de l'espai, és una bona mentalitat de negoci. O sigui, en el sentit que tu ocupes de fer el que allò que fas bé i deixa que un professional del mercat immobiliari, de la reparació, de la gestió d'espais, faci la seva, no? Llavors tu li pagues una mica més en aquesta persona a banda que tu et puguis concentrar en el que tu fas millor, d'acord? Per qui bé. Clar.
Passa? Que això ha possibilitat que molta gent s'hagi pogut tirar a la piscina. Provant negocis que, sincerament, eren una autèntica merda i que ara ràpidament han fracassat perquè no tenien collons d'agafar una oficina comprada o llogada i posar els seus treballadors allà. Llavors, de nou, pensament quàntic. Penso que per un cantó ha hagut d'activar coses molt positives, però per l'altre també ha posat una mica de merda en aquesta societat.
Tinc per les dues. El tema del col·living, aquí no tinc per les dues. Aquí no tinc pensament quàntic. Aquí tinc pensament newtonià de l'antiga, que és que tu dius, senyors, a dia d'avui el lloguer és inassequible, els joves no poden anar de lloguer, què passa? Doncs, bueno, que ens inventem un nou concepte que el que farà serà que tu podràs anar de lloguer on podràs llogar una habitació, llavors, bueno, al mateix preu que abans llogaves un pis sencer. I això li direm coliving. Què li posarem?
Li posarem una capa experiencial, et vendrem que no, que ara tu el que vols no és un lloc per viure, sinó una experiència vital, sinó que tu el que vols és moure't de país en país i que tu dius, no? Coneixer gent com tu, posar-te noves realitats, bla, bla, bla. Explica'm el que vulguis. No em puc pagar lloguer i he de compartir pis amb el Joan i el Pere. Aquesta és la realitat.
A veure, segurament aquests promotors estan veient que a la Xenjo no es pot pagar un lloguer i diuen, home, doncs abans de perdre el client, doncs anem a atomitzar-lo, no? Divide i venceràs, doncs doncs escolta, ara la mateixa unitat, li venc a dues persones i aquestes dues agregades em poden comprar el rotllo del col·líving. I sé que no és dos, sé que el concepte del col·líving no és compartir habitació,
sinó que hi ha uns espais compartits. Bueno, clar, és que és molt pitjor, perquè al final, si hi ha una habitació, doncs tenim un pis entre tres, no? O sigui, en el col·líving el que tens és que tens una habitació cadascú i llavors hi ha un menjador gegant on allà mengem tots i és una experiència, no? Perquè no anem a menjar a la taula, anem a compartir experiències.
Pel matí, doncs el que fem és una classe de ioga, em sembla bé, però jo no en sóc fan d'Alco Living, jo no en sóc fan Jo... per anar tancant eh, tenim una reunió important a l'Aquena i anem els dos. El meu principal greu ja amb tot aquest moviment és que jo me n'he donat i he estat usuari i he pensat en totes aquestes coses i he fet la reflexió al cap dels anys a dir, hòstia, com m'han colat el tema aquest de...
No, no, les experiències per sobre de lo material, perquè clar, no, quan et mors, eh, vull dir, allà al teu llit de mort sempre te'n recordaràs de les coses que no has fet, I no del cotxe que t'has comprat. Bé, no ho sé, saps? Jo penso i dic, tio, si tu has pogut gaudir d'un bon cotxe tota la teva vida, hauràs gaudit tota la teva vida i al dia que et moris, potser moriràs també una miqueta més feliç perquè has tingut el cotxe que tu volies, la casa que tu volies i les propietats que tu volies.
Per tant, no acabo d'estar alineat amb això. Tampoc sóc una persona extremadament materialista. Vull dir, al contrari. Sóc molt minimalista en aquest aspecte i sí que jo sóc més antimaterialista per un tema de conveniència. Perquè canvio de gustos o perquè el meu tipus de vida canvia sovint, però qui sap si canvia sovint perquè he estat vivint en aquest compte de la llibertat de poder canviar i necessites tu canvi. No ho sé. Però sí que hi ha un...
Dins de totes les experiències, hi ha una que sí que poso per sobre de totes les coses materials. Saps quina és, no? L'esmorzar de forquilla. És un clàssic ja, eh?