Bon dia de nou. Bon dia. Com estàs? Igual de bé que fa mitja hora. Eh, t'ha molat el meu entrepà de mandonguilles o què? És un concepte que no havia estat mai exposat. Ha estat un punt àlgit de la meva carrera professional i vital, poder esmorzar un entrepà de mandonguilles. Sempre era un somni, no? Ho havia sentit a parlar, ho havia vist, però mai m'havia atrevit a demanar-lo. I ja dic que està molt bé el concepte, però ha tornat a faltar dues coses. Una és que no hi havia formatge.
Jo crec que mandonguilles amb formatge seria el zenit d'això, la cúspide. I l'altra és que estaven tallades per la meitat. Molt bo, molt bones, les mandonguilles, però m'hauria agradat que fossin senceres. És que per tots els escèptics a la sala, que jo era un d'ells, una de les coses que em tiraven enrere era el fet que et veia el bocata com... A nivell d'usabilitat el veia pobra perquè veia com les mandonguilles senceres, rodones, veia que era poc estable.
Li veia molta mancança d'estabilitat i una experiència de menjar-te delicada. Però no, estan molt bé, en realitat és molt planet, perquè estan tallades i llavors s'ajunten amb la molla i la veritat és que... Ei, m'has sorprès, eh? Sí, sí. Pels escèptics, aquí, entre jo els quals era el primer banderat, he de dir que m'ha sorprès, Àlex. Jo també recomano-ho, perquè com que sabem que el Can Tosca el traspassaran, no sabem quan, eh?
Però hi hem rebut preocupació de l'audiència, que hem dit que tanquen el Can Tosca, no? Però ara on fareu els esmorzars de forquilla i on anirem? Bueno, ja trobarem alternatives, estem fent un tour, estem fent foc a terra, un tour, anem a provar llocs diferents i a veure, saps? I tenim moltes alternatives. Per sort és una cosa que s'està tornant a posar de moda.
Jo ho celebro. Cada cop veig més el cartell d'aquí es fan esmorzars de forquilla i com dic sempre jo, odi etern a l'esmorzar modern, saps? Per tant, comprem aquesta reneixença, aquest ressorgiment d'una tradició tan nostrada com és esmorzar capipota o galtes al forn amb allioli. És que tu ets molt valent pel matí, eh? Però m'agrada molt el concepte aquest de ser el conillet d'Índies que va provant pels nostres Patreons o futurs Patreons. Que encara no en tenim? Potser en tindrem algun dia.
Doncs talviar-los la feina i anar provant diferents llocs perquè ells només enduguin l'experiència ja destilada i exquisita en el moment que decidim en un nou lloc. Malgrat podria ser la mítica Cassandra al Tosca i ser com aquesta profecia que mai arriba. Per tant, potser mai tanca, saps? Exacte. Per cert, m'he acabat d'escoltar l'episodi de la setmana passada i molt bones impressions, eh?
En el moment que vaig anar tot garratibat, tot nerviós i les pauses entre tu i jo se'm feien eternes i havia d'estar més pendent d'hòstia que no estic mirant a càmera, estic mirant massa al públic, estic mirant massa al Marc. Però vaig agafar tortícolis d'estar una hora girat cap a la dreta mirant-te. Coses a corregir pel següent, si és que n'hi ha.
Però he de dir que crec que ha estat l'episodi de foc a terra amb el que m'he rigut més. Jo sempre me'ls escolto, no per narcissisme, sinó per veure que podem millorar d'una a l'altra. I poder treure'n els temes que, dient, això ho parlaré algun dia i després no ho fem mai, doncs jo me'ls apunto perquè escolto l'episodi. I també una miqueta per fer l'assessorament de qualitat.
Però he de dir que probablement ha estat l'episodi amb el que més m'he rigut, amb moments puntuals com per exemple el de... això del vídeo és un error, no ho farem mai més. I al final de l'episodi dir... bueno, quan ho tornem a fer m'està agradant molt. O sigui, aquest és un moment molt bo. O el moment que aquest no... només s'entén si mires el vídeo, que van començar a saltar totes les llums del plató i va fer un moment partifiesta.
I que jo dic, hòstia, se'm s'ha encès el C3PO aquí o l'R2D2, no sé quin dels dos dic, perquè et vas tornar locos i vas perdre la concentració de la conversa i tu vas dir, què està passant, Àlex? I clar, la gent que escolti l'àudio no ho entendrà. Realment hi ha moments molt divertits. Jo m'ho vaig passar molt bé i mira, porta oberta a fer-ne algun més així.
Tu pensa que a mesura que et vas fent gran, no és que menys coses et sorprenguin, però com que has viscut més coses, menys coses et venen de nou, no? Quan reps inputs és més probable, amb més gran et fas, que ja els hagis rebut abans, bàsicament perquè tens més experiència i has viscut més coses. Però a mi, a mi personalment mai m'havien dit, Marc, aquesta és la teva càmera. Em vaig posar nerviós, vale? Jo mai havia tingut una càmera.
Jo he tingut moltes coses a la vida, però una càmera no. Una càmera apuntant-me a mi, com a Dinmarc, aquesta és la teva càmera, això em va sonar molt. Però què es passa? Que soc un presentador de telenotícies o què? Però jo ara ja quan m'ho diguin a la següent ja no em vindrà de nou. Llavors jo sabré que és la meva càmera i la miraré amb força, saps? L'agafaré i l'abracaré, la meva càmera.
És que de fet, estàs molt garratibat. Però a mi també em va passar una cosa que és paradoxal, que és quan em preparo les coses em surten pitjor. Per això, més o menys cap al final de la meva adolescència vaig decidir ja no preparar mai més res i improvisar-ho tot, perquè és que em surt molt millor. Si em preparo les coses, entro en el món aquell de m'oblidaré, entro en la paranoia de dir, hostes, tinc tot això preparat, segur que no me'n recordo de tot.
O d'intentar controlar el temps, hòstia, només anem pel punt dos, ens en queden vuit perquè són deu en total i ens hem menjat mig programa. Llavors no sé gestionar això molt bé dintre del meu cap i saber estar atent, saber estar present, que és una cosa que a mi ja em costa molt, de per si de base.
Saber estar present en les converses i tal i no perdre el fil. Si a sobre d'estar pendent de l'escaleta del programa, que sigui la càmera, que sigui el temps que portem o el xat de públic, el que sigui, no, o haver d'amnistitzar-te amb un entorn en què no estàs. I els constants recordatoris perversos de la meva ment que m'està dient no te'n recordaràs, ets un merdes i tot això, doncs ho fa certament complicat.
I per altra banda tu no et vaig veure a comodar fent de mi, no portant coses preparades i intentant improvisar, no, crec que cap dels dos estava en el seu paper, ens el vam intercanviar per un dia i tot i així no va sortir tan malament, no va ser tan desastros. Quines coses més dolentes et diu la teva ment, no? Sí, sí, sí, la meva ment és molt perversa, però bueno, són molts anys ja convisquent amb ella i ja tinc els meus mecanismes per controlar-ho, però sí, sí, la meva ment és cabrona.
I avui s'ha preparat alguna cosa per avui o no? No, perquè no me'n recordo, o sigui, sé que hem decidit, hem posat una miqueta d'ordre i hem mirat els episodis que teníem perquè tenim l'episodi de la rajada de startups que ens demanava el Marc Montguió, no? Que hem acabat de treballar-ho perquè crec que hi ha un tocat, com dius tu, per esquerra, per dreta, per dalt i per avall, 32 episodis com a mínim. Buscarem un angle, teníem el tema del private equity i...
Què era avui? Treballar per amics o com que he dit que potser encara vau amb dos, ara estic una miqueta perdut. Per primera vegada tenim una escaleta en la qual tenim els següents episodis de què parlarem. Això no vol dir que la respectem perquè... No, ja ho hem fet abans, ja ho hem fet abans, el que passa és que mai l'hem respectada.
Ara tenim una nova oportunitat per respectar-la, que no crec que ho fem però jo mai perdo l'esperança, és l'últim que es perd. L'episodi del Marc abans ho pensava i em recordava una mica saps el discurs aquest dels peixos que van per l'aigua i es troben el peix veterano i diuen, escolta, què ve està l'aigua? I aquells els pregunten què és l'aigua.
Em sembla una mica com aquesta idea de l'ecosistema aquest de start-ups, no és un tema que haguem tocat verticalment però és un tema amb el que anem i està sempre present en les nostres converses. A veure, sí, hi podem fer però és el que dius, haurem de portar algun angle una mica més valuós, és a dir, no el de sempre, perquè el de sempre ja ho sabem.
L'hem de treballar una mica, avui parlem de treballar amb amics. Perfecte, perfecte, perquè és un tema que crec que tu el portes molt més fresc que jo però hi ha opinions fortes al respecte i pot ser útil. Deixem-nos de tants episodis de pallas mental i de què penses tu i què penso jo i sobretot de tantes notícies, crec que és un episodi molt més essència de primer any de Foc a Terra.
De com ho fas tu i com ho faig jo. Vinga, per on vols començar? No me l'he preparat, evidentment, perquè ho hem decidit fa poc més d'una hora però mentre tornava cap a casa li estava donant una volta. I crec que aquest episodi, si li vols fer justícia i el vols fer bé, necessita un petit preàmbul, és a dir, necessita donar un pas enrere.
El concepte de treballar amb amics, abans de desgranar-lo, requereix la definició d'amic. Val. I què sentem per amic? Jo els amics els tracto de dues maneres, és a dir, veig dues bones definicions per amic. La primera és el concepte mític del... Em sembla que és del Pla, ara no recordo, que és allò dels amics coneguts i saludats. Està com aquestes tres corones, aquest gradient.
Llavors, evidentment, la primera corona és petita, la segona és més extensa i la tercera és una cosa més comodit, com si diguéssim. Tens molts saludats a la vida, tens menys coneguts, tens molts pocs amics. Almenys hauria de ser així, si algú té l'inrevés, potser és un cas d'estudi també. Quan mires això està molt bé perquè això et dona com una espècie de la proximitat de les teves amistats, però hi ha un altre angle.
Tu a la cadera li pots fer una radiografia o una ressonància magnètica, no? I ara li anirem a fer la ressonància magnètica. És a dir, anem a veure una altra cosa, anem a mirar els teixits. Llavors, l'altra pregunta que et pots fer és com adquireixes aquests amics. Aquesta pregunta em sembla més interessant i més rellevant per a aquest episodi. M'explico. No sé on collons ho vaig escoltar, però em va semblar brillant. Un paio en una entrevista va fer la distinció entre...
Ho sento, ho va fer amb anglès, amb català no es pot fer perquè no fa gràcia. Entre real friends i deal friends, amb R o amb D. Llavors, em va agradar molt aquest concepte perquè em vaig sentir extremadament identificat. En quin sentit? Un amic real amb la erre, un real friend, anem a dir que és aquella persona que s'ha adquirit de manera molt orgànica en un entorn molt neutre. És a dir, mític amic del cole, el mític amic de la uni o el que sigui.
I és aquella persona que estarà amb tu sigui quina sigui les circumstàncies. És a dir, no hi ha un context o un pretext per al qual aquella persona està junta amb tu. No hi ha una cola que us està enganxant, sinó que simplement de manera natural graviteu l'un al voltant de l'altre. El deal friend és un concepte molt curiós perquè el deal friend és aquella persona que adquireixes o que gravita cap a tu en un context molt concret. I és aquell context del que us manté units.
I dic que parlo per experiència perquè possiblement, friends amb la erre no en tinc molts, però jo soc una màquina d'acumular deal friends d'aquests amb la D. Aquí et puc parlar una estona, em puc saber una mica d'això.
On s'acumulen aquests? Per exemple, jo no jugo a futbol, però si tens un equip de futbol, imagino que pots adquirir com un ecosistema de mix al voltant del futbol que mentre estiguis jugant estaràs amb ell, però si jo tinc que apostar segurament si dissoludeu aquell equip és possible que després molts d'ells deixis de veure'ls. I a mi em passa especialment amb la feina.
És a dir, jo, per algun motiu, potser perquè poso molt poques barreres entre l'espai personal i el professional, acumulo molts deal friends d'aquests al món laboral. És veritat que no soc una persona molt social, però tothom em diu, ah, Marc, coneixes aquest, coneixes l'altre... Però és bàsicament per això. Com que passo moltes hores en això, tinc molts deal friends d'aquests que jo no considero real friends.
No són aquelles persones que si demà Déu no volgués tingués que matar algú, el trucaria per enterrar el cadàver. No serien aquest tipus de gens. Seria persones amb les que interactues perquè hi ha un fi en comú. Llavors, tot aquest preàmbul és simplement per dir que treballar amb amics sempre ve amb el ben entès de que siguin deal friends, no real friends. Jo amb els meus amics del col·le Déu em salvi, mai treballaria.
No sortiria res bo, i no sé què collons podríem fer junts, però l'únic que faríem seria deixar de ser amics. Per tant, amb els meus amics de l'escola o de la universitat, que jo me'ls estimo, amb la meva ànima, mai treballaria, perquè aquests són real friends. Els deal friends, amb aquests, alguna cosa faria. A mi em costa molt no treballar amb deal friends. Per què soc un bon cas d'estudi per aquest episodi?
Perquè el meu mòdus per defecte sempre ha sigut, no sé per quin motiu, rodejar-me i treballar amb deal friends, per lo bo i per lo dolent. Per què ho dic això? Perquè no vull pensar que possiblement la causalitat aquí és inversa, m'explico.
No sé si és que el no posar barreres entre l'espai personal i professional, que són relacions professionals, jo me les porto sempre a l'espai personal i els converteixo amb deal friends, o realment sempre començo treballant amb deal friends i llavors es mantenen deal friends. No sé si és ou o gallina, d'acord? Igual és un concepte per analitzar i ara que ho penso, potser és més el primer que el segon. Però sigui com sigui. Què volíem parlar de treballar amb amics? Què volem saber?
Si cobrem més, si cobrem menys, si es fa millor, si es fa pitjor, com funciona això exactament? Mira, abans d'això, és molt bona reflexió. No havia caigut amb el tipus de... la classificació aquesta d'amics, però crec que hi ha un concepte que pot ajudar-ho a explicar una miqueta més, que és l'amic més orgànic, l'amic de tota la vida, amic, amiga. Tu hi quedaries per no fer res, no? Podries quedar-hi perfectament per dir
Ei tio, ens veiem avui. Ja veurem què fem. Quin plan? Anem a sopar? Anem a sopar? Anem al karaoke? Anem al karaoke? Anem a... Quedem per veure el Barça? Quedem per anar a passejar una estona? Aquest per mi és una mica el que quedes més enllà de tenir-hi un interès. I després hi ha els amics, el que els dic jo, els amics a l'americana, perquè si tu vas als Estats Units, generalment tothom és el teu amic. Ah, tinc un amic, tinc un amic, tinc aquest amic que treballa a Facebook...
No és que siguin amics, són persones que són amistoses cap a tu, són amables, i aquesta profunditat d'amistat no la diferencien. El terme amistat a la cultura anglo-saxona és binari. És el meu amic o és el meu enemic, bàsicament. O potser no estan així. És el meu amic o no és el meu amic? És a dir, hi tinc una relació en la que miro a cara, puc parlar-hi, podem estar en una conversa, podem acordar alguna cosa i em somriu, és un amic.
A les cultures més llatines, mediterrànies, com tu vulguis dir-li, no és així. Un amic és aquella persona al qual li pots confiar en secret, tens una relació més de profunditat. Jo és el que em trobo que en cultura anglo-saxona generalment m'he trobat molt més superficialitat a l'hora de fer amics. Et queda amb algú, et cau bé i et consideren un amic.
Però a la vegada, si ho fas molt ràpid, costa molt poc penetrar aquest tipus de cuirassa que puguin tenir les persones, però a la vegada també t'obliden molt ràpid. Com a contrapartida, ja no els catalans, altres cultures, però els catalans. Per antonomàcia és molt difícil fer amics catalans si ets de fora. Som gent freda, som els europeus, els nòrdics, els alemanys d'Espanya generalment.
Costa molt fer un amic català, però és veritat que un cop t'has guanyat el nostre acord doncs generalment som molt bons mantenint les relacions. Per això dic que jo diferencio entre amic a l'americana, amic orgànic, si tu vols, o amic de debò per quedar, per no fer res, i un altre amic que és el de hòstia, comptarem aquesta persona quan necessiti allò o quan jo li faria alguna cosa.
M'explico. No considero. Jo crec que tinc més o menys una persona amiga a l'americana, la majoria d'empreses de Barcelona. I potser seria els saludats, que dius tu. No serien els coneguts. Jo aquí no sé posar tant la diferència, però sí que és veritat que amb els anys, jo també m'esclo molt personal i professional, i arribes a un punt que fas un cercle de contactes amb el què, són gent amb la que estàs a gust en la seva presència, però tampoc els convidaries a la teva boda.
O fas un sopar íntim a casa, per l'aniversari, tampoc els convidaries, per molt que et portis molt bé amb tal persona de guaire. O de... jo què sé, saps? O de qualsevol altre... de type form. Diu, el CTO, m'hi porto molt bé, quan quedo amb ell... Però bueno, tampoc el convidaràs al teu cúmple. O és això, no el trucaràs per l'antarrencada, per pensar que no vas dir... Si em trenco una cama, no el trucaré ell. Trucaré família i amistats més properes.
Però és veritat que dius, hòstia, penses en aquesta persona, i dius, he de muntar un esdeveniment d'emprenedors, buts, trapa Barcelona, no sé què, doncs trucaré la gent que són amics, a entre cometes, en aquest diferent gradient d'amistat que els pugui resultar rellevant i que, com que hi ha un nexa d'interès comú, que hi ha una transaccionalitat, més o menys clara, no perquè hi hagi d'haver diners, pot ser un favor, pot ser una connexió,
pot ser un feedback i pot ser simplement intercanviar opinions, però és mínimament transaccional, aleshores trucaré aquesta gent. Jo, si volia saber, perquè és una cosa que jo he fet molt malament, ja no és treballar amics, que ho sé fer molt bé. He tingut errors i podem parlar d'això, però m'interessa més treballar per amics. Per a amics. És a dir, a tu et contracten coses, si et contracten ho negocies, fas contracte, quin preu poses, mercat, sota mercat,
quines condicions... Jo fa molt més temps que no treballo directament per a una persona molt propera a mi. Ho he fet en el passat, però des que tinc l'empresa no he fet de freelance per a aquest tipus de coses, com a molt he ajudat, com a molt he fet coses gratis. No he cobrat a cap amic en deu anys, diria, amic proper, amic real, amic transaccional. Sí, també podem parlar d'això. Però comencem si et sembla treballar per a amics molt propers.
Tu has dit que no ho feies. No, per a amics molt propers no. Val. O sigui que no ho faries. Doncs al segon nivell, ho dic perquè jo, amics molt propers, ja tanquem aquest primer partat, és... Més que treballar per a... Els hi he fet coses, però mai hi ha hagut un contracte i mai hi ha hagut diners de permits. Per què? Perquè és que no... Primer, no m'han demanat mai cap cosa de molt valor, com a molt ha estat una web, un e-commerce,
un disseny, una ajuda... Dius, mira, paga'm un cafè, paga'm unes birres, ni tan sols ho demano, t'ofereixen. Et paga un sopar i m'expliques el podcast, perquè avui comença en podcast. Fantàstic. Et paga un sopar i m'expliques com fas les ventes o marca personal. Fantàstic. Però no vull cobrar-li 5.000 euros, 10.000 euros a la meva tieta per fer-li un e-commerce si ha de llançar el seu projecte personal. No ho faria. Jo no ho faria.
Abans trobaria una altra persona per fer-ho. A menys que... A menys que, i aquí són bé la diferència, i ara veurem per què ho faig, que jo cregui que soc l'única persona que pot fer-ho bé de tot el planeta. No per ego, sinó perquè realment jo entenc o tinc un... O sigui, fer-ho jo estalvia tots els altres potencials problemes que puguin sortir. Per què faig aquesta distinció
que encara no n'he explicat mai? L'he explicat en un altre àmbit de la meva vida, que és treballar per les teves invertides. Jo tinc start-ups, invertida en 30 i escaig o start-ups, potser hi ha 40, no sé si és oficial, però la qüestió és... Relativament sovint em demanen coses, però quan són coses puntuals, evidentment, escolta, explica'm això. No hi ha cap tipus de transacció aquí.
Forma part del teu paper com d'smart money, de poso pasta i a sobre et dono el meu WhatsApp perquè em puguis trucar, em demanis consells sobre el cos, que faci... T'ajudi a buscar un CTO, el que tu vulguis. Però en petites ocasions de la meva vida professional m'han demanat que em volen contractar MarsBased per alguns serveis. Hòstia, necessitem accelerar el desenvolupament, necessitem que ens auditeu l'aplicació, necessitem que ens feu una API,
necessitem no sé què. O tu, et vull contractar unes hores perquè em facis tal, tal, tal, m'ajudis a fer screening de CTOs. Només ho he fet un cop a la vida, en el que era un projecte en el que o feia MarsBased o el projecte no es podia fer. Era un projecte que s'havia d'entrar aquell mateix dia, una persona en concret, molt coneixedora d'aquest sector, molt coneixedora d'aquesta tecnologia i l'start-up l'inava d'aquelles setmanes,
dues setmanes de feina. Era un treball d'esperologia i es va bé de fer. Indirectament, crec que vaig fer una cosa que jo no sabia que s'havia de fer, que és, en aquests casos, et diuen que si no hi ha més remei per evitar un possible conflicte d'interès, és no ho negocis tu, és que ho negocio els teus socis. I aviam, estava ocupat i vaig dir, jo no, dic, escolta, anem a fer-ho, entenc que ho hem de fer nosaltres, entenc l'urgència, entenc que s'ha de fer així i tal, però parla-ho amb el Jordi.
I ell ho negocia i si us poseu d'acord, fantàstic, però jo no, perquè jo tindré aquí... A veure, conflicte d'interès sempre diuen que es dona quan no hi ha suficient comunicació o expectatives ben alineades. Ho podia haver solventat? Sí, perquè al final va ser un projecte,
va sortir bé, tots contents i ja està. Podia haver anat malament, jo hauria quedat malament en les dues parts perquè potser m'interessava baixar el preu per poder-ho fer, però a la vegada estava putejant a MarsBased perquè cobrarien menys, però ajudaria a l'start-up, aleshores, qui poses de preferència o de prioritat? Aleshores, això per dir que per treballar amb gent molt...
Si hagués de ser una cosa molt crítica, que només ho sé jo perquè aquesta informació resideix dins del meu cervell i jo ja ho tinc tot muntat i depèn de mi que es faci en un temps determinat, podria arribar a fer-ho, però generalment no ho faré i no ho faré mai. Això és per persones de nivell 1. Nivell 2, els coneguts, diguem, o els teus deal friends. Tu com treballes, quines condicions, preus, etcètera. Com ho gestiones? Un últim punt pels teus uns.
Per mi, en els dos casos, són un no. Vull dir que, 1, no m'he trobat mai en una situació en la qual jo hagi sigut l'única persona amb possibilitats de fer alguna cosa. Mai he tingut aquest honor ni aquest plaer. I la segona és no. Evidentment, per als meus amics no treballaria mai. El que tu dius sí, els he muntat webs moltes vegades, els he fet xetaps de coses que m'han preguntat, és el que tu dius. Tu canvies per un sopar, t'invites a sopar a casa un dia i ja està.
Tots estem contents. Ja et dic, no he intentat mai espoliar els meus deal friends. La relació sempre és el que tu dius. Quedaries amb ells per no fer res. No hi ha un vincle laboral o professional entre nosaltres, per tant, no té sentit que tornem a aquesta relació professional o monetària. Llavors, amb els deal friends. Tu has convertit mai un deal friend en un real friend o no? Sí, sí, sí, sí. Varios.
De fet, és una de les coses que estic més agraït del meu pas per a Startup Grind, per exemple, és que hi ha dues persones que jo ara considero dels meus millors amics que els he tret de deal friend, de ser conegut, entrevistat a Startup Grind en el seu moment, inclús haver estat clients i haver fet negocis, després dir que aquesta persona clarament ha transitionat al punt en què els demanaria que em cuidesin un fill meu, si en tingués.
O els he de demanar un favor d'aquests que són com una putada. Sí, i tant. Sí, sí, mira, podria dir el Ferran Martínez i el Nacho González Barro, són dues persones de les que considero que... Tu també, jo crec que tu també. No sé si et trucaria per entrar en un cadàver. Potser sí, perquè té pinta que, com que ho has dit molts cops, deus tenir experiència, el respecte, però jo crec que tu i jo, almenys per meva, hem transitionat de deal friend a real friend,
et diria, saps? Vull dir, és quan em deixes malament i dius que no, saps? Et anava a posar el mateix exemple. A veure, prefereixo que em truquis per enterrar el cadàver que no per cuidar el fill, sincerament. Crec que faria més bona feina enterrant el cadàver i et diguessin que no et pillarien, o sigui que ho faríem d'una manera exquisita.
Però sí que... Igual que tu, eh? He transitionat molts... I ho noto que els he transitionat perquè amb ells faig o podria fer coses, el que tu dius, que no impliquen una transacció professional o de context. En aquest cas, anar a jugar a futbol o, no sé, anar a jugar a golf, si tens la sort de tenir deal friends de golf. Doncs veig que, no sé, amb alguns ells, he sortit a córrer, caminar a colxarola, he quedat un dia per fer un cafè o el que sigui, no?
I m'han explicat la seva vida per davant i per darrere i els he fet teràpia de grup. Doncs sí, n'he transitionat molts d'aquests i ara que ho penso, amb cap d'aquests he interactuat professionalment. Possiblement també aquí hi ha una segona línia perquè s'han graduat amb la R en lloc d'amb la D. Llavors, tornant al que em comentaves abans, dels deal friends, com treballar amb ells. A veure, la relació és molt diferent perquè hi ha una línia molt fina entre la confiança i la competència.
Una cosa bona és que no t'has de vendre. És a dir, has vingut venut ja de casa. I quan dic venut de casa em refereixo a que ells ja saben del que ets capaç, el que faràs i et coneixen bé. Per tant, no has de vendre cap servei. O sigui, no necessites una gent comercial que promocioni els teus serveis perquè d'alguna manera ja saps què venen i què s'emporten. Per aquí va la part de la competència. I per la part de la confiança és el que dèiem del pricing.
A veure, el pricing jo crec que sempre va per sota de mercat perquè jo estic segur que si el posessis per sobre te'l pagarien igual, però igual és el mític cas del joc finit i el joc infinit. Quan tu saps que amb algú tens un joc finit, o sigui que tens una transacció que has de fer ara, avui, ja i aquí s'acaba, el teu objectiu amb ell és exprimir-lo al màxim, és treure tot el que puguis.
Però si saps que és un joc al qual jugaràs moltes vegades, a vegades sempre és millor deixar-te o guardar-te alguna mica la taula a costa que saps que està generant Deal Flow Futur. És un punt important amb els Deal Friends. Quan fas negoci amb amics, penso que tu has de plantejar com un negoci d'aquests que són infinits, és a dir, un infinite game. No sé si això en català tradueix directament. Però bueno, s'entén la idea.
És a dir, un joc finit és aquell que tenim una relació ara mateix puntual i que tenim una transacció, per tant, els dos estem incentivats a possiblement treure el màxim d'això o no tenim un incentiu en jugar al llarg plaç, amb l'altre tens un incentiu molt gran per jugar al llarg plaç, per tant, sacrificis en el curt plaç poden ser beneficiosos per una relació més bona en el llarg. En els Deal Friends, crec que aquest aspecte, mira, no ho havia pensat, però no puc enfatitzar-ho més.
És crític, a vegades, possiblement no voler extreure tot el suc de la relació i posar una mica la conta de ahorros de la relació. I per això em referia a la diferència entre la confiança i la competència. Per la part de la confiança, ja ve molt malentès que saben exactament què t'enduràs i no t'has de vendre els seus serveis ni t'has d'explicar-li històries.
Per la part de la competència, no pots estirar molt el pricing, perquè el que dèiem, primer, a mi no em surt, i segona, vols seguir jugant a llarg plaç. I per altra banda, has de saber també treballar molt bé la relació mentre està fent la feina. És a dir, quin tipus de relació esperes entre un i l'altre? Perquè quan tens un joc que dura una partida, l'altre pot ser un cratí.
Però quan tens un joc que s'escava a per llarg plaç, si s'ha d'arribar d'un al cas, els dos poden arribar a mossegar la llengua. És interessant. Definitivament, el tema del preu és claríssim que, possiblement, no t'enduràs el millor negoci de la teva vida. No et sortirà el jackpot, però, possiblement, tindràs una relació molt a llarg plaç que després podràs exprimir més. I contracta? Con què? Contracte. Vas contracte, no fas contracte. Què? Contracte?
Diu... Vale. No, però, clar, vull dir, si no tens contracte, com es resol conflictes? De, hòstia, em vas dir que ho tindries per tal dia, no ho has tingut, o això està inclòs, no està inclòs... Què inclou? Imagina que et demanen a una pàgina web. Què fas? Poses un contracte o li resumeixes en un e-mail? O què feu? Un tovalló signat com el contracte del Messi? Bé, a ser més com un mail així, amb quatre bolets, com dient, això seria tot plegat. I, llavors, el cost és el que és, val?
Jo sé que perdré... Va, va, et refrasejaré la història. Potser el pricing sí que és bastant competitiu, però jo sé que perdré poder de negociació pel camí, perquè segurament em menjaré jo els marrons. És a dir, hòstia, tio, saps què, podríem fer això també, perquè no sé quantos... Bé, podríem fer-ho, sí. I a vegades aquí és on més... Prefereixo perdre angle de negociació al mig plaç, és a dir, incloure coses que potser no estaven abans de donar un pricing que no és competitiu.
És un bon punt aquest del contracte, potser hauria de començar a fer-ho. No ho he pensat, això. Però m'he posat bastant enrere, perquè com et dic, fa deu anys que no tinc relacions extramaritals a nivell professional.
És a dir, com que ho he fet tot per MarsBased, no tinc ni idea de com ho faria... A veure, si tinguis idea, o sigui, ho faria com ho feia abans, però millor, en el sentit que jo quan vaig fer de freelance, que entre feines o començar a treballar professionalment i tot això, al principi, evidentment, no fas contracte. Els primers projectes eren adolescent, com qui diu. Vull dir, allà era... Això, fas una pàgina web d'algú, aquí, d'allà, fas aquest projecte...
Estic intentant recordar el primer gran projecte que vaig tenir, que va ser fer la primera web de Marc Márquez. Jo diria que no vaig fer contracte, va ser una font de problemes, però també era clar, era algú de confiança de la família, que no sé què... I em sembla que allà no va haver-hi contracte, i clar, evidentment, va haver-hi moltes friccions i tot això.
Si a casa hi entrem algun dia en aquest tema, perquè és un projecte al qual es poden aprendre moltes coses, i si hagués anat bé, jo no estaria aquí, segurament. Com que va anar malament, vaig poder fer... He tingut la vida que he tingut. Clar, jo avui en dia sí que tindria un contracte. Si em posés com a freelance, ara un altre cop, diria evidentment, tinc un contracte, perquè el contracte no t'ajuda a que les coses surtin bé. El contracte l'únic que dona és que... L'únic que dona, eh?
Dóna com més feina als advocats i als jutges en cas d'haver d'anar a pleit. No sé fins a quin punt t'ajuda a solventar les coses més que un... que un e-mail ben explicat o una relació molt fèrria, però evidentment, tothom et dirà que ho has de fer en contracte, perquè és igual. Si un client no et vol pagar, no et pagarà i punto. Pot xapar l'empresa i tu no cobraràs res. I el pots denunciar, i tenim mil casos d'impagaments a MarsBased, i hi havia contractes i no han servit absolutament de res.
Però sí que pots marcar unes certes regles que dius, mira, jo t'he posat el contracte, que si no em pagues, cada mes que passes de no pagar-me, t'incremento un 1,5% o el que sigui, i la següent factura serà més cara per les peces de gestió o els pressupostos de pagament, el que tu vulguis. Contractes, sí o sí. Jo sí que el faria sobretot amb gent d'aquest segon nivell
d'amistat. El que m'interessava molt és el tema preu, perquè, clar, el tema preu, jo m'he fixat, he analitzat una miqueta els projectes que vaig fer, i generalment, jo posava el preu més baix per un motiu, perquè jo quan treballava amb gent coneguda, el que volia no era optimitzar per la pasta que feia, el que volia era optimitzar per no tenir dependència d'ells i elles, perquè al final, si tens una relació d'amistat, saps que amb el temps, com més temps passes treballant una persona,
amb la que tens una relació d'amistat o que potencialment ja tenies d'abans, s'anirà desgastant per la fricció. En algun moment la cagares en el projecte, en algun moment t'apretaràs més, i començarà a desgastar. Per tant, jo el que volia era contractes curts. Ja podia ser que no es repetissin. És a dir, tu em volguessis contractar una cosa i et diria, et faig això, però ha de ser un contracte de quatre setmanes,
màxim, i ja està. Jo buscava sobretot tenir molta independència, preferia tenir més flexibilitat de no tenir deadlines, poder treballar en el meu propi ritme, als meus horaris,
i que jo fos completament remplaçable. És a dir, et faig aquest projecte una miqueta com el que has explicat abans, perquè mira, estic fent un favor, però tu em fas un favor a mi perquè probablement tinc aquí un forat de disponibilitat, però jo el que vull és de seguida trobar un altre client que no siguis tu, al que li pugui cobrar la pasta que vull cobrar per hora i que no tinga una relació d'amistat, que sigui transaccional,
per poder-me evitar aquests problemes potencials que ens puguin arribar
entre tu i jo. Per tant, quin favor et faig a tu? Doncs que no has d'anar a buscar un proveïdor, que tu ja em coneixes, que treballaré més del compte i t'ho farem més descomptat perquè ens coneixem i per la confiança i perquè vull seguir sent una persona rellevant per tu i que quan tinguis una altra necessitat pensis en mi, vull estar top of the mind, però tu el favor que em fas a mi és que em deixes treballar en les meves condicions i que jo pugui decidir
quan acabo amb el projecte i em fico amb una altra cosa, no lligar-me a tu a cap tipus de contracte de llarga durada. Per tant, jo quan treballava a freelance que feia 50 euros l'hora, potser a una persona coneguda li feia 35 per dir alguna cosa. No tinc un Excel, ho estic dient de memòria.
Quant vaig fer pagar el preu complet? Hi ha un parell de casos en què vaig fer pagar el preu complet o inclús més alt, que va ser quan és una persona que treballa en una empresa està fotuda i podrida de diners. En una ocasió vaig treballar per un venture capital i en una altra ocasió vaig treballar per un private equity de gent coneguda, del meu entorn, inclús amistats, d'ells ja un amic meu de l'Erasmus, per dir que vaig treballar per un private equity d'Estats Units
i fent de freelance. I aleshores allà, aquest cas potser no és paradigmàtic perquè aquell cas em va dir que no puc pagar tan poc i vaig haver de pujar el preu perquè tenia com un mínim, seria percebut com una cosa low cost. No sé si vaig cobrar 80 euros l'hora perquè m'ha dit 50 no te'ls puc pagar perquè és massa barat, no tenim proveïdors en aquest rang de preus. Però quan vaig treballar pel private equity i pel venture capital,
era com un... Mira, ho sé que teniu 300.000 milions d'euros a la compte i la persona evidentment no em va demanar cap tipus de descompte ni res. Però sí que vaig dir que aquí no em sento malament cobrant-li el meu preu habitual, inclús si li dic que treballaré al meu ritme sense dert l'instalt, perquè al final no ho paga ni ell ni ella. Ho paga una empresa que està
podrida de diners. Per això dic que per mi és molt important fer la distinció de si és una persona que connecto, imagina que és un ex-speaker d'Startup Grind amb el que em porto molt bé i em diu que vaig a llançar el meu nou projecte i he pensat que em podries ajudar amb la meva pàgina web. I dic mira, m'interessa establir més lligam amb aquesta persona, doncs ja li faig això, crec que és una cosa que li puc fer bé. Podria trobar alguna altra, avui en dia
trobaria alguna altra. Però si jo estigués de freelance un altre cop, diria vale, t'ho faig jo, però aquestes són les meves condicions. És a dir, sé que tu estàs pagant tu de la teva butxaca, per tant et cobraré poc, però et cobraré, perquè si no, ja saps que com menys cobres, més et demana la gent, perquè com que el preu de la transacció és molt baix, doncs és
potencialment, és molt més barat demanar-te coses. En canvi, quan el teu preu per hores més alt s'ho pensen dos cops abans de demanar-te una cosa nova. Has de trobar aquest equilibri. I els diria, i soc rempressable, jo t'ho faig al principi, et trobaré una altra persona que et continuarà
el projecte després quan em surti una cosa més interessant. Jo crec per això em va anar bé com a freelance, relativament per això, perquè posava les coses molt clares, perquè mai vaig tenir la necessitat de fer-ho, com que ho feia entre feines o a sobre d'altres feines i tal, jo ja tenia els meus diners assegurats
a final de mes. I deia, però bueno, tinc aquestes 20 hores a setmana, 10 hores a setmana, el que sigui, per fer algun altre projecte el feia i au, val, i podia ser més estricte amb això.
Que és un privilegi, la majoria de gent no té aquestes condicions i no poden, si estan en la roda de hamster, cobrar un preu per hora baix perquè els ho posen massa alt, les queden sense clients, per tant, estan més desesperats durant més temps, per tant, es veuen forçats a baixar el preu per hora, acaben agafant clients que els apreten més perquè és de més baixa qualitat, perquè els hi paguen poc, i entren en aquesta dinàmica. És molt important sortir d'aquesta dinàmica.
Per tant, jo crec que almenys aquí és interessant el tema del preu. El tema conflictes, potser per anar tancant, l'últim punt que m'havia apuntat aquí, que m'he apuntat durant la conversa, no perquè ho podés preparar, però és tema conflictes, com es resol conflictes amb projectes amb gent coneguda. Abans dels conflictes, has dit moltes coses i m'han vingut moltes coses al cap. I perdó que aquest episodi s'està construint a mesura que parlem, però no m'has donat gaire temps per preparar-lo.
Després entrem als conflictes, que ho tinc guardat. Però penso que això no és per tothom. Vull dir, el concepte que hem de treballar amb Deal Friends, perquè s'escau més en persones, diguem, professionalment anàrquiques. I no vol dir que siguin molt analítiques en la seva feina, com jo, per exemple, em considero, però jo, en canvi, professionalment em considero extremadament anàrquic. Atribueixo una serendípia a la progressió professional espectacular.
Soc zero estratègic a l'hora de créixer professionalment i no estic pensant en aquestes merdes. Jo surto pel carrer tranquil, pel matí, i si fa sol fa sol i si plou, es plou. No li poso com una estratègia molt gran en això de creixement. Com sé que a molta gent li passa i això està molt bé i els animo a que segueixin fent, perquè segurament és la bona manera de fer-ho.
Però, per exemple, tu ara has mencionat un concepte que també m'ha vingut com allò de, ara, aquesta és la teva càmera, igual, de primeres, que és el preu l'hora. Mai a la vida m'he plantejat el preu l'hora. Tu a mi em veus des de fora i semblo com la mítica persona que té el software de tracking, de hores i tal, i que ho té tot gestionat. Res més lluny de la realitat, d'acord? O sigui, no sé exactament com funciona l'hora.
Jo els preus i els preus bost els passo una mica així a dedo i a vegades el que faig és que... per això vaig molt al coworking a l'oficina perquè així pregunto a la gent. Li dic, escolta, tu què creus que costaria una cosa així? I llavors quan m'ho diuen, miro tres o quatre, faig la mitjana i jo els passo el preu. Aquesta és la meva manera de fer pricing, no la recomano a ningú, però penso que és un bon benchmark de mercat. Llavors, t'ho deia perquè això... O sigui, té part bona i part dolenta.
Part bona és que, un, no necessites equip de ventes, perquè si treballes bé per algú generalment el referral ve sol, d'acord? Llavors pots... Clar, però és que això és un acte de fer molt bèstia, eh? Perquè, per una banda, t'has de dir, no, no, no, invertiré zero en ventes i marketing, per mi mateix, val? Però per altra banda, t'estàs dient, creuré en una força divina que el mes que ve em portarà un projecte. Llavors, jo sempre ho he fet així i mai m'ha anat malament. Però no, això...
Retorns passats no vol dir que el fons segueixi amb B, A, E, demà. Llavors pot ser que la cosa demà em deixin d'arribar coses, però fins a dia d'avui, si hi ha algú, tinc que dir més que no que que sí, perquè el meu ampla de banda és petit. Llavors, la segona cosa és, això també funciona bé pels escarabats digitals com jo.
I quan digues escarabats digitals, vull dir, gent que no té absolutament cap aspiració de créixer ni fer el seu negoci gran, sinó que la seva màxima aspiració és tenir com la màxima llibertat i opcionalitat en el futur i ser com aquesta cucaratxa digital que es va movent i que sobreviu en el cas de bomba nuclear, val? O sigui, passi el que passi, possiblement la cucaratxa digital mai tindrà un jet privat, però segurament serà l'últim que s'anirà de la Terra.
És important tenir aquesta estratègia quan t'enfoces amb els deal friends per fer aquest tipus de negocis. I m'has preguntat, finalment, ara sí, per la resolució de conflictes. A veure, conflictes, o sigui, per exemple, mira, és que ara mai he tingut un conflicte, com un conflicte per se. Vaig posar-te un exemple de conflicte. En un projecte es va allargar no molt, no. Una cosa que jo pensava que acabaria en un mes i mig, literalment es va perllongar més d'un any i mig i...
De fet, encara no ha acabat, perquè hi ha algunes coses per fer, però no perquè jo no ho sapig fer o perquè... No, sinó perquè realment, perquè el client no estava a punt o preparat per rebre aquells entregables encara.
Ells van dilatar el projecte d'una manera no artificial, però molt innecessària, que a mi, per exemple, és una putada, bàsicament perquè m'estàs estirant una cosa que jo em vull treure del cap i a mi, que soc una persona que li agrada treure't les tasques del cap perquè si no m'ocupa en plena banda mental, o almenys ocupen pixels al meu llist del to-do i em molesta. Doncs mira, vols que et doni una resposta? Resolen amb molta diplomàcia. Espera, és un fons de Venture Capital projecte.
Sí. Vale, de molta diplomàcia. Amb molta diplomàcia, jo amb molta diplomàcia. Llavors, no posar pressa, tampoc apretuir-ne necessàriament... Segurament, si la relació fos molt més transaccional i no hi hagués un joc infinit, podries ser més puta i no ho sé, no? El que tu dius, posar clàusules, que si no et reps no sé quantos, hi ha un recàrrec de no sé quant... No ho sé, podries fer mil històries. Jo no ho faig. Jo no soc un bon exemple, tampoc. Per tant, que ningú aprengui d'això.
Llavors, com ho faig jo? Bueno, doncs... Ho intento posar ben abaix en el to-do list per no veure-ho i llavors, allà es queda. I plenament perquè mai he tingut una crisi o un conflicte allò que dius, ostres, requereix d'una resolució molt més dràstica. No ho he trobat mai. Llavors, no sé, posa'm un exemple d'alguna cosa, a veure com reaccionaria. Imagina't, posa'm alguna putada que t'hagi fet un client. Mira, per exemple, saps? Vull dir...
Tu els llavors... Et van dir, perquè com que no està per contracte, et van dir, això necessito que estigui pel dia de la mare. Perquè tinc una campanya d'e-commerce i tal de tal. I... Evidentment, tu saps que pots arribar pel dia de la mare, perquè tothom et promet que... No, jo ja ho tinc tot, tinc el disseny fet, ho tinc tot preparat perquè quan tu et donis els... Firmem o quan ja et donis l'OK, comencem, vale? I evidentment, comences el projecte i no et passen els dissenys.
Triguen tres dies a contestar-te cada e-mail, no t'agafen el telèfon. Tu com a proveïdor, eh? És el que ens passa molt sovint. I això fa que s'enderrerreixi el projecte. A una setmana del dia de la mare t'ho passen tot i dius... Ja no puc, tio. Eren quatre setmanes de feina suposant que ho tenia tot. I et diuen... Ja, però t'estic pagant, et pago més... És que em fa... Aquí tens un conflicte de l'hòstia. Segurament havies d'haver parat abans. Alguna cosa així.
Perfecte. M'encanta aquest exemple perquè també és molt il·lustratiu de la diferència entre projectes d'amistat i projectes molt estrictament professionals. Fixa't, generalment, quan hi ha una falla a la banda del client, aquest té molta més empatia que no l'altre. És a dir, si una persona tarda molt en donar-te aquests recursos, i en aquest exemple que jo et posava, quan m'has dit tres dies, pots substituir-ho tranquil·lament per tres mesos.
Quan després et venen i et diuen, hòstia, vols que necessitem per tal dia... I ho deixes molt clar i en aquest sentit ets prestí en la teva comunicació. És que això ho necessitava per tal dia, m'ho has donat tres mesos tard, evidentment no podrà ser... No hi ha una resposta directa del client. No hi ha una rèplica d'això de no et pararé més, no, tio, això no m'ho pots fer, quina putada... Perquè, és que, clar, això és quan també funciona el teu favor. On és el contracte? No n'hi havia? Ah, noi.
És el que et dic. És que no ho podré tenir. I a poc tens alternativa. Però s'enfadaran amb tu, perquè diran, el client sempre té la raó, qui paga mana, i jo t'estic donant uns diners, torna amb els meus diners. És que passa tan sovint... És un bon punt, potser... És que potser mai m'hi he trobat, no ho sé, ja, tens raó. O sigui, a nosaltres ens passa... Com a freelance ja em va passar, eh? I en diversos projectes. Però és que a MarsBased ens passa cada dos per tres, vull dir, és com un...
Vale, signem projecte. Però és que, a més, i aquí està molt més especificat, posem el contracte, NDA, el calendari del projecte, posem per contracte que si el client no compleix les dates del projecte, nosaltres ens retreurem, o li posarem sobrecàrrecs que estan estipulats al contracte... És igual, mai comença. O sigui, a dia d'avui tenim dos projectes que havien de començar el dia 1 d'octubre, encara no estan...
No han començat, perquè no tenim permisos, ens falta el disseny, no estan contestant els correus, o s'han de reditonar del cosa, i al client, generalment, li suben tres parells de collons la data d'inici, però només veu la data del final. I...
Per molt que nosaltres els diguem, escolta, falta això, cada dia un e-mail, cada dia trucar, escolta, falta això, això retrecerà, és igual, no ets el seu problema, perquè com que ha fet outsourcing, com que t'ha subcontractat, ja entren en una mentalitat d'una simetria de poder que és la de... Tu ets el meu proveïdor, tu ets el meu esclau, si tu vols, no vull banalitzar tampoc el concepte d'esclavitud, però... De alguna manera, ets un servei seu, no?
T'està pagant, per tant, tu has de complir amb el que et tirin. I si el client arriba tard a les coses, ho has de lidiar, és el teu problema, perquè per alguna cosa t'estic pagant.
I si per alguna cosa arriba en punt en què, malgrat tots els nostres esforços, arriba el punt en què el projecte ja no es pot fer, i el client diu que no, jo t'he pagat... A nosaltres no ens ha passat mai, però ho he vist amb un altre proveïdor que els han dit, torna amb tots els diners si ara ja no pots entrar al projecte. Dius, però, tros de cabró, si ets tu el que has fet que el projecte
sigui impossible, no? Ho dic perquè és d'una agència molt similar a la nostra, d'un amic meu, que l'hi està passant ara mateix. I... El projecte és impossible? I el client diu que torna amb els meus diners perquè t'he pagat per una cosa que al final no m'entregaràs. Però si tu no li has donat els accessos, no has donat el no sé què, no has contestat els correus, no firmaves el contracte... No ho sé. Jo ho trobo. Aquesta relació de poder tan... es diu imbalançada o desbalançada?
No és una cosa que no... Sí, imbalanced, però no sé com es diu en català. Doncs no la desequilibrada, no la trobo justa, i sempre passarà mentre tinguem aquesta relació de client-proveïdor, no? És que és molt interessant. Aquesta simetria no és tan acusada en una relació de...
d'alaborar l'amistat. És a dir, quan... és estrictament i purament professional, estic d'acord que passa a ser el servei digital d'aquella persona, però quan es tracta d'un deal-friend està una mica més balancejada i no és tan asimètrica. I crec que la relació genera un pèl més d'empatia i es toleren segons la situació que hi ha al nostre.
Però, llavors, i ara vaig a dir una cosa, que li serveix al Marc, molt bé, no li importa més ningú, però jo considero que... aquest món l'he vist des de diferents angles, des de... empleat número 1, des de fundador, des de freelance... M'he relacionat amb el món laboral des de diferents angles i he estat a diferents atalaies. I, a més, és que és un món laboral des de diferents angles i he estat a diferents atalaies. I he vist el mundillo per diferents llocs.
Et diria que mai he estat tan còmode com ara, crec. Però quan em refereixo còmode no vull dir... Hòstia, el Marc, no ho sé, estàs jugant a golf a les 11 del matí. No, em refereixo còmode de... Ostres, em sento en un ambient al qual... Puc treure el millor de mi i em sento molt confortable amb el tipus d'interaccions que tinc, amb els mors professionals. M'agrada o trobo que he trobat un sweet spot amb aquest tipus de relacions?
No ho sé, però dir de nou, li serveix al Marc, a qui li importa, però animo la gent a que ho provi. Jo saps què faré per anar tancant? Crec que incorporaré una clàusula als meus propers projectes que és que ja que no em pots pagar amb pasta perquè tinc aquesta exclusivitat no signada amb els veïns, amb els meus socis, que només farem això, que és la forquilla.