PanòptiCOIN

Saps què ens falta? Aquella mítica llum vermella que diu en el aire. M'agradaria tenir això. Seria bastant la clau, però això suposo que els software d'edició de botques ja t'ho fan. Estava pensant en una cosa més rudimentària, com anar al Cash Converters i comprar una mítica llum vermella d'aquests vermells. O anar a Wallapop i buscar alguna relíquia d'aquestes guapes que posi en l'aire. Perquè sàpigues. Exacte. De què parlem avui, tio?

No ho sé, tu m'ho diràs. Jo t'envio una cosa. El Juliol... És que aquesta és la nostra vida. És la història de la nostra vida. T'envio una cosa que em sembla interessant al Juliol. I tu no li fots ni fotocàs. Però jo, com que sé que tu ets un tio ordenat, no et dic res. I jo li deixo. Que ho maduri. Tranquilament. El tio, al cap de dos mesos, em torna a escriure i em diu Tu em vas escriure això o no? I dic home, doncs ara ja fa un temps. Igual no me'n recordo, però crec que sí.

I la pregunta és, per què? Qui t'ha picat la curiositat ara d'això? T'explico la història. Tu saps que jo soc una persona de tenir 25 pestanyes de navegador obertes en moltes pantalles. El contrari. Jo era una persona de tenir 60 o 80 pestanyes en una mateixa finestra de navegador. Què passa? Aquest estiu, parau per bé, com que he hagut de treballar molt en la nova pàgina web de l'empresa, he hagut de fer migració,

i per tant havia de treballar amb dues pantalles. I aleshores, de aquí a volta tenia dues finestres de navegador amb múltiples pestanyes. Però això s'ha transformat en quatre o cinc, em sembla que tinc ara sis finestres de navegador, amb tres o quatre taps cada una. D'acord? Aleshores, el meu apropi ha canviat. Abans era una que no es veia ni el Fabicon, no es veia ni què era cada pestanya. I ara he d'anar entre finestres perquè no trobo les coses, com a bon boomer nascut una mica massa tard.

I en això que tenia una, com d'articles, un dia em devia dedicar a obrir articles que m'havia passat la penya, entre ells el teu, i vaig dir, ah, bueno, me'ls deixo aquí per poder-los llegir a... jo què sé, potser estava en un ferri a Grècia, potser estava a l'avió, potser estava... jo què sé, potser era un dia ausiós.

I aquesta finestra se'm va oblidar. Parau per bé, no me'ls vaig llegir i es va quedar allà. I per sorpresa meva, allà hi havia un d'aquests articles, i era el que m'havies passat tu del Vitalik, que precisament era el més llarg de tots, el més dens i farregós de tots, però sorprenent, o no gaire sorprenentment, el més interessant. I vaig començar a llegir i vaig dir, uf, molta cosa. El llegiré un dia que em posi a llegir, o sigui, a dedicar-li tota l'atenció.

I això no va passar fins abans d'ahir, em sembla que va ser. Vaig tornar a trobar l'article i vaig dir, bueno, avui és el dia, avui m'enfrento això, m'enfrento aquest tostó infumable de verificació d'identitat, de WorldCoin, de tota la tecnologia, els viajos, els problemes que pot portar, d'escalabilitat, d'accessibilitat, d'usabilitat, de privadesa, etc. He de dir que estava molt bé l'article, però per això no ho havia llegit fins ara,

perquè si jo ja no em preparo res per un episodi normal, tu imagina't quan em passes un article tan dens com aquell, amb diagrames i fórmules matemàtiques que no entenc. Tu ja saps que jo només et passo coses interessants, evidentment, perquè passen el filtre del Marc abans d'arribar a l'Àlex, que és molt alt. I la segona pregunta que tinc és què he de fer per jo poder passar el filtre de l'Àlex i entrar a una de les teves finestres al teu navegador?

És que, Valter, no és que hi hagi una principal i les altres són secundàries. O sigui, ara m'estic descobrint en aquesta manera de treballar que realment és pèsima, perquè de vegades també faig algun backup si tinc un plugin per fer backup de totes les pestanyes, que va molt bé, perquè de vegades dius hòstia, l'ordinador està petadíssim o he de fer una cosa molt important i tinc molt poca ampla de banda en la cafeteria, dius

va, tanco totes les pestanyes, però no vols perdre-ho, per tant, faig un backup. Quan tornes a obrir el backup, sobretot, tot el que no havies tancat se't queda duplicat. I ara ho trobo de vegades amb finestres senceres duplicades, pestanya per pestanya. No tinc... o sigui, crec que estaria bé que tinguessis com una finestra principal,

que te la pogués dir, Marcà. La principal és aquesta, les restes són totes secundàries, però mentre això no passi, doncs crec que hauria de tornar a una tàctica que vaig he servit durant bastant temps, però vaig deixar de fer servir, que era la de al final del dia tancar totes les pestanyes.

Tenia moltes, però les agendava com a tasques. Aquesta part demà, aquesta part demà passat, perquè deixo Excels de coses, dius, bueno, això ho he de fer en algun moment, ho tinc aquí, saps?, però en realitat, de vegades et passen coses importants i ho admito, se'm passen moltes coses importants i un dels meus

majors superpoders és el de cebre la gent. Per tant, hauria de tornar a la tàctica aquesta de dir, ostres, mira, amb aquest Excel no ho he fet avui, doncs ho agendo per demà, saps?, o ho agendo per demà passat, o per la setmana que ve, el que sigui, però de tancar la pestanya, saps?, o fas la tasca en aquell moment. Després d'aquesta masterclass de, poso cometes, productivitat, perquè, fill meu... No, no seria un exemple de productivitat.

No, no, és jugar com els malabars amb les pestanyes, perquè saps el que em recorda? Em recorda el pare del Ramon amb lo dels currículums de la gent de l'autoscola, jo amb les pestanyes faria el mateix. Mira, si al final el dia n'hi ha 30 que no les has vist, doncs escolta, tu, 15 se'n van fora, perquè tu vols una pestanya amb sort, no?

És una mica així, o sigui, d'alguna manera penso que deixo obertes potser només les tasques que en realitat em fa il·lusió fer i que estan allà, però deixo que també morin de manera natural aquelles que estan i que de cop i volta me les trobaré un dia i diré, ah, això ja ha passat fantàstic, i mira, tens aquella mena de mínima satisfacció al moment que la obres, com dius, vaig a fer la tasca, la deixes allà, saps que has estat...

No has estat treballant, però l'has tingut conscient, veus que ningú més te l'ha reclamat mai més, perquè aquesta és una altra, i algun dia parlarem de l'importància de les tasques que no es demanen dos cops, que són aquelles tasques que no s'haurien de fer mai, perquè si és important, tu t'ho recordaran. Doncs com que no t'ho recordo a ningú, ha passat, ostres, aquesta tasca ara pel juny no s'ha fet, ningú l'ha reclamat, no hi ha hagut cap dibuix de conseqüència,

per tant, doble satisfacció. No només no he treballat en ella, sinó que a sobre l'he completat. Espero que ningú escolti el que vaig a dir ara perquè és un dels meus superpoders, vale? Crec que la millor manera de completar una tasca és obviar-la. Sé que això ho havia comentat en un anterior, eh? Sí, això ja ho has dit. Però vull posar èmfasi especial en aquesta tàctica de productivitat, perquè crec que és el millor que et pot passar.

És a dir, a tu t'arriben coses perquè la gent reparteix merda com si fos un ventilador. Diu, expulsa tasques per fer, per crear com aquesta falsa il·lusió de moviment. Si tu, en canvi, jugues això al teu favor, has de pensar què passa. Aquesta persona ha emès 300 tasques, de les quals 299 l'has oblidat perquè només n'hi havia una d'important.

Llavors, com que les possibilitats són que la meva estigui dintre de les 299, el millor és obviar-la i si me la reclama, entendré que aquella era la important i llavors l'hauré de fer. Però en el cas de les 299, no cal que et preocupis. Exacte. Dit això, si vols, després de deu minuts de petita introducció de no productivitat, podem dir de què parlem?

Anem al... doncs anem a l'article aquest, no? L'article, si no recordo malament, escrit per Vitalik Budlerin, altrament conegut com el fundador d'Ethereum, escrivia sobre la... recordo que era... com es traduiria? Com era? Proof of personhood.

O sigui, com una prova d'identitat personal. És a dir, era una reflexió sobre WorldCoin, el projecte aquest cofundat per Sam Altman, entre altres coses, Y Combinator, Ara OpenAI, vull dir moltes altres històries, que s'ha fet més o menys famós per fer servir una tàctica bastant fastigosa, que era donar-li pasta a la penya per escanejar les retines en centres comercials, oferint més aviat poca informació al respecte de què s'estava fent o per què es faria servir aquesta...

o oferint informació tan complexa que la gent de peu, diguem, no podia entendre. Si vols, Àlex, crec que és interessant, abans d'entrar a l'article, explicar una mica què és això de WorldCoin. Vinga. Perquè jo crec que vas pel carrer, ho menciones i no hi ha com molt coneixement sobre què és això.

Jo de fet no sabia si m'havies enviat de nou aquest article perquè sabies que a mi les coses distòpiques i que sembla que al món es va acabar demà m'agraden i que ho desperten a la meva curiositat, aquesta és clarament una d'elles, és a dir, és d'aquelles merdes que t'expliquen fa 20 anys i dius que ens hem tornat tots normals. Anem per passos. Què és això de WorldCoin?

Aquesta història comença, com tu has dit, amb el nostre amic Sam Altman, que està ficat amb totes les mogudes d'intel·ligència artificial d'aquest planeta, on bàsicament la tesis és la següent. La intel·ligència artificial seguirà millorant i eventualment es tornarà com una intel·ligència general que serà més avançada que nosaltres, per tant serà com superior a nosaltres.

Això generarà com uns deltes de productivitat brutals en els quals nosaltres nedarem amb riquesa i ell fa una mica de Robin Hood i diu per protegir que aquesta riquesa estigui capturada per les hèlits més poderoses i per assegurar que això estigui ben distribuït pel món, doncs el que farem serà crear aquest token que tothom hi podrà tenir accés i serà com una espècie de Basic Income, com una renta universal, que segur que a la frase posa Empowered Billions o alguna merda d'aquestes.

Absolutament. Clar, clar, clar. Si no, no tenia cap sentit. Això es farà a través d'una cryptocurrency i, cate, casualitat aquesta cryptocurrency, es dirà WorldCoin i serà com això que ha muntat. Això surt. I també d'ara del 2019. Ojo que això té temps, perquè això es va muntar dintre d'una organització que es coneix com... És que els noms són acollonants. Tools for Humanity. O sigui, si ens l'hem de donar de grandesa, això ja no dona més, d'acord?

O sigui, les eines de la humanitat. Em recorda Cards Against Humanity, no? El joc aquell de cartes macabre. No sé si he jugat. Cards Against Humanity, em segueix dient? Sí. Exacte. Igual, igual. Doncs això del 2019. I ho munta això, el nostre amic Sam, amb una organització que no té ni treballadors ni propietaris. O sigui, l'estructura empresarial és delicada. I, de nou, encara estem al Tools for Humanity aquí. I això hi ha dos països que ho munten, que és un tio que es diu Àlex, que és filòsof,

i un tal Max, que és físic. El Max aquest després es desvincula el 2021. Però jo volia saber qui collons era l'Àlex aquest, perquè era filòsof. I a mi això, tio, em tenia... Soc jo. Sí, exacte. Max, és Max Planck, clarament, i l'altre Àlex filòsof soc jo. Exacte. En una realitat paral·lela, en què no vaig estudiar informàtica, vaig estudiar filosofia, que era el que anava a fer originalment.

Doncs deixa'm que et digui, Àlex, que tu no vols ser aquesta persona, perquè quan la cosa es posa distòpica, es posa distòpica de veritat. Aquest Àlex, atenció, m'he llegit un profile seu. Llavors aquest home, 29 anys i vestint tehanos i una samarreta, és un CEO una mica particular. Fins aquí podria ser jo.

Sí, fins aquí sí. Amb l'única diferència, i amb tots els respectes, és que aquest home diu que lidera un dels projectes més ambiciosos del planeta i, atenció, l'asterisc, aquest resulta que és el seu primer treball, o la seva primera feina. Llavors és allò que surts de la uni, recent graduet de filosofia, i et posen a liderar el Tools for Humanity, les eines de la humanitat. És fantàstic. I, atenció, això ho pot escriure el periodista, i està bé,

i tu mai ho atmetràs com a entrevistat. Però no, el tio tan ample contesta que admet que, a part de problemes tècnics, diu que crec que era un mal CEO. Llavors, a veure, quan tu admetes això és que no és que siguis dolent, és que literalment no qualifiques per això. Llavors, bueno, diu que això li van enviar una mica, li van arreglar la situació perquè li van posar un parell d'advisors i gent que el menturava. És com una mítica història de xaval que no saps què fer amb ell

i dius que ho han atxat. Parla amb aquest a veure si t'adreça una mica. Ja veus que el projecte neix una mica tort. Sempre hi ha un hijo de papà involucrat en totes aquestes start-ups. Absolutament. I mira si neix tort, que aquí van com quatre dades. Dada número 1. Ja, aquí ens albenen com per salvar-nos de l'eina que ells mateixos han creat. És molt interessant aquest concepte. Sí, com el capitalisme. Exacte.

Sam Altman, fundador d'OpenAI que va de la mà de xatgpt, ens vol donar un producte que ens salvarà del xatgpt. És molt interessant. Tu et crees l'enfermatat i després crees la medicina i vens la medicina. És interessantíssim. Després, saps qui va entrar a la sèrie A? És interessantíssim. The World Coin. A veure, tots els flipats de cripto segur que van entrar. Penya de Coinbase, penya de Kraken, penya de... Saps qui? Tots aquests van entrar. Peter Zill, segurament.

Però estira una mica més el fil i aquí et trobes. Sempre és el mateix. Espera, a quin sentit? És emprenedor inversor conegut o...? N'hem parlat al podcast. N'hem parlat al podcast. Elon Musk. Més controvertit. Més controvertit que Elon Musk i que Peter Zill. Només podria ser Adolf Hitler, però no viu, per tant, no crec que hagi invertit. Està a cavall, eh? Està entre l'un i l'altre. Ah, hòstia, espera, espera, que ara no hi caic, tio. Eh... No ho sé, tio, aquí estem parlant.

Comparteix nom amb Sam Altman? Sam... Hòstia, tio, no hi caic, ara. Sam amb què? Backman Freak, no? Ah, hòstia, hombre, el de... Sí, sí, sí. Com es deia l'empresa, tio, FTX o algo així? Sí, senyor. Doncs a la sèrie A, nano. A la sèrie A ja estava allà. Llavors, home, tu dius, bueno, el World Coin i Tools for Humanity combinadament han aixecat 360 melons en capital risc i qui a darrere, home, doncs els mateixos, no?

Sequoia, Andersen Horowitz... Llavors, bueno... Ja. Em fa molta gràcia com aquesta idea d'evangelisme mundial, és a dir, anem a crear organitzacions per salvar el món, i poso com a líder un CEO, que és la seva primera feina, i poso a darrere els inversors que simplement tenen un impacte en un raconet del món que es diu Silicon Valley. Em sembla com espectacular. Després de veure tot això, ja veus com que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, no?

Però, a partir d'aquí, comencem a parlar del projecte i diem a veure què és això, com funciona. Bàsicament, el projecte aquest, quin és l'objectiu? Per què no hem tractat d'això? Què és el de fer... Aquest token que dius tu, d'alguna manera, ha d'estar vinculat a una identitat única i soberana, no? Ha de ser un per persona, perquè el que volen... Un dels grans problemes que volen lluitar és el tema de l'autenticitat de la persona. És a dir, totes les webs tenen problemes de bots, no?

Per exemple, Twitter, els comentaris del marca, YouTube, i tot això, vull dir, tot això està infestat de bots. Aleshores, diuen, d'alguna manera, com que la intel·ligència artificial cada cop és més fàcil que s'autorepliqui i aconsegueix solventar els puzzles aquests de verificació, digue-li CAPTCHA, digue-li altres mètodes de verificació online, els diuen, d'alguna manera hem de construir una manera que només un humà, per si mateix, pugui autenticar-se.

I s'ha imaginat aquesta peça de hardware, també hi ha molt software darrere, però és una peça de hardware que es diu ORB, que és una esfera que té un lector de retina i que, mitjançant aquesta lectura de retina i uns algoritmes de codificació de codificació, poden establir que la persona que s'identifica com a tal és aquella persona, perquè hauríem de guardar, hauríem de dedesar, d'alguna manera, la informació única de la retina i els seus moviments que identifica.

Tot això és molt Minority Report, fins aquí. Aleshores, clar, què passa? Una de les coses que explica el paper, després hi entenem, que diu, hòstia, algú ofensa una reconstrucció 3D de la retina o una altra persona podria suplantar-la. Però hi entenem, en aquests temes. Aleshores, clar, per tenir una miqueta d'un petit mostret de dades, van fer una estratègia que jo ja l'he qualificat a l'entradeta d'Obscena, que era la de anem a agafar els centres comercials, i de fet va estar aquí a Barcelona.

Jo sé de gent que ha anat a fer-ho, per sort no són amics meus, però sí que ho he sentit al podcast d'ahir, que hi havia un parell de persones que ho mencionaven, que ho havien fet, i ho havien fet inclús sabent el que era. Te dius, ojo tu també. Total, que el que feien era, t'ho farien com pasta per poder-te llegir la retina, saps? I aleshores et deia, no, que això, tu tranquil, que només serà... serà foscat, és només material de proves, et donaven com una sèrie d'informació. Clar, evidentment,

no ho saps mai. Em sorprèn que la Unió Europea hagi... no només permès això, jo crec que encara no ho han processat perquè són tan lents com la mare que els va parir, i aleshores, en algun moment, el 2032, diran, allò que WallCoin va fer als centres comercials, a la maquinista a Barcelona i altres llocs del món, era completament il·legal, i no passarà absolutament res, com sempre. Però bueno, alhora, aquest, l'han dissenyat per fer

l'actura d'aquestes retines. Aleshores, van dedicar a llegir retines de penya que passava per allà i que, segurament, li donaven un cupó de 50 euros per Amazon, saps?, o alguna història d'aquestes, i tenien la informació més valiosa d'una persona que és la seva identitat. És a dir, han comprat, a un preu de misèria, un preu de saldo, la identitat de persones completament no informades. O sigui, per mi, trobo que és una tàctica despreciable.

Fins aquí la part de l'ORB, però té bastanta xitxa, però crec que té més sentit acabar d'explicar història. Si vols saber quants n'hi ha, així, en producció... Quants n'hi ha? Mira, a dia d'avui, tens 2.000 orbs distribuïts i unes 2 milions de persones que han fet sign-up d'això o han deixat que aquest artefacte malèvol li llegeixi la retina. Hòstia santa. Projecten que a final de 2023 n'hi haurà uns 3.500 i que ja 18 milions de incensats hauran deixat veure-li

la part trasera de l'ull. I al 2024, a finals, estimen, n'hi haurà uns 20.000 orbs d'aquests, i estimen que 230 milions de persones hauran passat per la pedra. 230 milions de persones? És com? Ja. És un país. És una barbaritat. És una barbaritat. És que és una autèntica animalada, però hi ha una dada que és interessant. Aquí, la sala d'imatges et porta la dada. Tu sabies que en el món hi ha 4,4 bilions en bé de Barcelona de persones que no tenen DNI? O sigui, 4.000... No.

Billions americans. O sigui, 4.400 milions de persones. O sigui, bilions dels nostres. No, dels nostres no crec. No, no hi ha tanta gent al planeta, tio. Clar, sí, són 8 bilions al planeta, 7 o 8. Hosti, posava mena, tio. Sense DNI, vols dir sense identificar, no el DNI espanyol. Clar, clar, clar, perdó, perdó, perdó. Sí, sí, vull dir. No el DNI del Franco. Bueno, no, no, ja, ja. Identificació digital.

Tu penses i al final, si tu te'n vas cap a baix i mires l'Àfrica, mires allà l'Índia, tota la part rural de la Xina, Sud-amèrica i ja ho tens fet, eh? El número surt ràpid. Jo crec que ara som uns 7 i escaig bilions, una cosa així, cada cop. Sembla que està baixant la població mundial. Se'm sembla, no n'estic segur. Però som uns 7 o una cosa així. En quadre que hi hagi gent 4.4 que no en tinguin. A mi, en quadre. És que diu sense DNI o un DNI que no és validable online.

Perquè el teu DNI sí que té algunes propietats, que si el poses amb una maquineta, no sé quines coses es fan, es pot validar online. Però el seu, imagino que els hi ha d'anar com un billet del Monopoly, com la tarjeta de la càrcel del Monopoly en alguns països. I això es veu que no compta com a DNI. Pues 4.4, que no està malament. Clar, un dels problemes que plantejava aquesta història és temes d'accessibilitat.

Accessibilitat és a dir, com fas que una tecnologia permei a totes les capes de la societat i no sigui, perquè un dels problemes que planteja això és que dir val. Segurament l'ORP, primer, qui el posaix? Segon, qui el distribueix? Tercer, qui audita? Quin ORP és el legal, l'autèntic i qui no ho és? Com t'assegures que no hi ha còpies i que es dediquin a fer les maleses de la societat? O que es dediquin a fer les maleses de robar la identitat a la penya?

O que una corporació digui que jo vaig a fer el meu ORP i que és exactament igual que els altres? O no, però controlo jo aquí les dades. I un quart angle, ja veis, és com ens assegurem que aquesta tecnologia no acaba esdevenint només una tecnologia disponible pels rics. És a dir, que només serveixi a les classes benestants del planeta. Si tu ets pobre tenim la teva identitat, però ja està, a prendre per cul.

Però si ets ric, amb això pot ser moltes coses, perquè amb això podràs pagar més no sé què i tindràs avantatges si ho fas servir, no sé quantos. I sobretot la distribució aquesta, com arriben a les zones rurals, perquè, clar, tens el cost de l'ORP, els ORPs segurament els robaran, els trinxaran, hi haurà molta... com es diu això? Em surt rejecció, tio, però sé que no és la paraula correcta. Sí, com reticència, no?

Hi haurà més que reticència, una violència activa contra aquest tipus de tecnologies, com ve a passar amb els drons de delivery o els cotxes autònoms.

Qualsevol cosa que sembla que atempti a les llibertats individuals de la gent, hi haurà un grup que es dedicarà a destruir-lo perquè dirà que això s'assembla molt a les tecnologies que vèiem a 1984 o a altres sèries i llibres i pel·lícules de ciència-ficció on hi ha minors robots, generalment amb aquesta forma esfèrica i un lector de coses, no necessàriament de retines, que es dedica a vigilar la gent o a patrullar.

Clar, sí, però a part de la part distòpica, que en si mateixa és molt greu, però fa fins i tot riure, vull dir, és que de veritat, eh?, el fet que haguem de crear una iniciativa privada que s'ha d'encarregar d'identificar el món per diferenciar-nos de la intel·ligència artificial. Hem de ser nosaltres humans els que hem de tenir algo per dir que som els originals, que som els bons nosaltres. Em fa riure, en veritat, em fa pena. A mi no em sembla distòpic.

Et diré perquè el meu primer treball de recerca, perquè em vaig haver de fer dos a la uni, perquè el meu professor es va dedicar a abandonar-me enmig del treball de recerca, em vaig haver de fer un altre, gràcies per haver-me obligat a fer un altre any de uni, tot i que si la Pompeu em va compensar, em va compensar bé, tot s'ha de dir, però sí que és veritat que el meu primer treball de recerca precisament era un passaport digital.

Estem parlant de l'any 2008, si no 2007, és a dir, fa molts anys d'això. Si el món encara no està preparat per aquesta tecnologia, evidentment vaig ser la típica cosa de massa aviat, però sí que vaig teoritzar sobre algunes coses que eren interessants, perquè aleshores començava a sortir el social media. És una miqueta un preàmbul una mica llarg, però vull que vegi on arribava.

I perquè crec que té sentit tot el sentit del món aquesta tecnologia, i realment és necessària i probablement serà l'únic cas d'ús on el blockchain tingui sentit més enllà de ser una puta base de dades sofisticada. Què vaig fer? Jo vaig teoritzar que cada persona necessitava tenir un centre únic de veracitat de les seves dades.

Per què? Perquè en el seu moment, i pensem que estem parlant de 2007-2008, començava a sortir Facebook, no existia Twitter, hi havia Napster, hi havia Friendster, hi havia ICQ, hi havia altres xarxes socials que avui en dia no existeixen, però sí que és veritat que el concepte de xarxes socials començava a aparèixer.

Aleshores, jo deia, dic, hòstia, trobo que és bastant farregós que reparteixis la teva identitat per molts llocs i en aquell moment ja existia, o no sé si existia ja, però devia estar a punt de sortir un software que tu coneixeràs que es deia Gravatar, no sé si et sona.

Gravatar, el que et feies, que tu et creaves un compte, li posaves una imatge teva, i aleshores tots, o la majoria de blogs del planeta, diguem, i certes pàgines web, estaven integrades amb Gravatar amb la qual cosa t'agafaven la imatge d'aquells repositoris, de la teva conta Gravatar. En comptes d'haver d'anar a tu a cada puta pàgina web i posar la teva informació, posar la teva foto. Gravatar ja intentava ser això, és un punt cèntric central

de la teva identitat. Jo vaig anar una miqueta més enllà, vaig dir, hòstia, és que això hauria existit per tot, és a dir, jo hauria de dir, quan em connecto a Facebook, agafa les meves dades de, o sigui, la meva foto, la meva educació, la meva localització, la meva feina, etcètera, etcètera, agafa-m'ho del meu perfil, perquè jo soc controlador de les meves dades, soc posseïdor de les meves dades i aquí estaran millor i sempre estaran actualitzades

perquè tu veus, tu no, perquè segurament com jo fas bastanta auditoria dels llocs on estàs registrat, però la majoria de gent no. I aleshores tenen el seu perfil d'infojops obert quan fa deu anys que no el fan servir, tenen la seva conta de Twitter abandonada, tenen la seva conta de Pinterest que van fer servir de prova i no l'han fet servir mai més, però les seves dades segueixen allà, etcètera, etcètera. I tens moltes dades disperses per internet i moltes desactualitzades.

Està fet, i ara diré una bagenada perquè ho dic de memòria, però el 2007, me'n recordo que de cada persona que no existia internet hi havia 20 gigabytes d'informació sobre aquella persona en algun lloc d'internet. Sos persones sense presència digital. Estàvem parlant dels nostres avis, dels nostres pares el 2007.

Per què? Perquè segurament els bancs o ells havien fet servir, jo què sé, alguna història i havien posat les seves dades o algú ha posat les seves dades per ells i aleshores això ja està circulant per internet, leaks d'algú... d'algun... d'algun... d'Ominous Pizza, per dir alguna cosa. Vull dir, aleshores... i ara arribo al punt que anava a anar.

Primer, tu tenies la sobirania de les teves dades, tenies l'autenticitat, la veracitat i les dades actualitzades, però per mi el punt més interessant i el que em van dir estàs flipat, això no funcionarà mai, i és el que m'agradaria que passés, és com el meu somni humit, que és el que deia que al final, jo teoritzava que les empreses haurien de pagar per accedir a les teves dades. Tu tindries el teu dret de comercialitzar les teves dades.

És a dir, Facebook, vols tenir accés a les meves dades, doncs m'has de donar un X%, o sigui, m'has de pagar. Les meves dades valen encara que valguin poc. Tu posaves preu a les teves dades o segurament les empreses haurien de fer beading. Això ja no me'n recordo com anava i no sé si vaig arribar tan profundament, però sí que trobava interessant que al final la privacitat, la privadesa de les dades és teva i tu decideixes què fer-ne amb elles.

Potser és utilitarisme, però sí que estaria bé tenir el dret de poder-les comercialitzar, perquè al final totes les empreses fan benefici amb les teves dades i tu no en veus ni un puto duro d'això. Et diuen que no, et donem el software de manera gratis, així que te'l donen gratis,

i amb això ja hauries d'estar. Aleshores, WorldCoin, crec que és interessant, tot aquest viatge, per dir que és interessant, no crec que sigui la gent adequada, no crec que sigui la tecnologia adequada, no sé si serà la manera correcta de fer-ho, però sí que d'alguna manera hem de tenir aquesta sobirania d'identitat, em sembla que el concepte de fet es diu sovereign identity, identitat soberana a internet, perquè ja hi ha molta gent suplantant-nos,

més en l'era dels bots, els deep fakes, intel·ligència artificial generativa, etc. Pot ser molt perillós, però, induptablement, si ens aboca que tota aquesta informació haurà de residir en algun lloc, i per tant, sí o sí, s'acaba l'era de la anonimicitat. Acabes d'obrir el parèntesis més interessant que s'ha obert mai a foc a terra. Explico. El tema de la identitat, tal com tu la planteges, et dic jo que és una de les coses que més m'obsessiona des de fa molt temps.

Poso el cas d'ús. L'agenda de contactes. Crec que és la peça de tecnologia més infravalorada que hi ha en aquest món. Quin problema té? Per mi té el problema que Gravatar solventa. Gravatar és una tecnologia de la qual jo no soc usuari des del dia que va obrir, i de fet, no sé si t'has fixat, però RSS la fa servir... Em sona. Segur que la vas picar tu. És un producte brillant.

Perquè, d'alguna manera, et dona a tu control sobre el que la resta veu de tu i, sobretot i més important, és que està actualitzat. Quin problema hi ha? A dia d'avui, quan una persona té un correu electrònic, les possibilitats que aquest correu electrònic sigui el mateix dintre de 20 anys són molt petites, per no dir nules. Si jo escric a la meva petita base de dades que es diu agenda de contactes, les probabilitats que aquesta entrada estigui descatalogada dintre de 10 anys

són molt altes. Per tant, no seria guai com que cadascú tingués la seva pròpia identitat que pogués exposar cap a fora. I en el moment que tu poses això a l'agenda de contactes, s'actualitzi automàticament quan tu fas un canvi. I sé que és molt difícil, perquè sé que és el que la WorldCoin està intentant, com dir que sé que és centralitzat, però, ostres, tu, algú com Gravatar? Ei, va, que això ja ho hem inventat. Jo crec que seria com...

Ostres, solventaria moltíssimes coses, perquè és el que tu dius. Tens una identitat omitzada per mil llocs que després no s'actualitza. Això que dius tu té un problema tècnic i conceptual. És a dir, que tu m'hagis donat el permís per accedir al teu número de telèfon avui no em dona el permís a tenir-lo per tota l'eternitat. Aleshores, clar, aquest petit incís temporal no està contemplat en un projecte com Gravatar o el seu equivalent per a la gent de Telefònica.

Jo també he de tenir el dret a canviar el meu número de telèfon sense que ho sàpigues. Hauries de tenir un token que expira de... Per quant de temps li vols donar el teu telèfon al Marc? Però em sembla bé, o també hi ha una cosa ben coneguda que es diu Blacklist, que dius, mira, per aquesta gent no m'ho actualitzis més, perquè no vull que em facin stalking o el que sigui. Ja, sí, sí, una manera de solventar-ho seria aquesta, l'altre tokens que expiren i ja està.

Sí, però a vegades també sembla que volem reinventar la roda amb mil coses. Això és el tema del WorldCoin, hòstia, quina tecnologia, quina cosa més guapa, tal, no sé què. Molt bé, l'objectiu final d'això és que tu treguis calés d'aquesta renta universal que en teoria ha de donar aquest token. No hem parlat de com funciona això, això funciona de la següent manera. Tu quan t'escaneges l'ull i deixes o dones accés a les teves parts més íntimes de la retina, et toquen 25 WorldTokens d'aquests.

Els tokenomics que m'he llegit així una mica per sobre i en diagonal, diu que n'hi haurà 10 bilions dels quals 80% se'n van per la gent i 20% se'n van per l'equip i per tota la màfia que hi ha darrere del token, que Déu n'hi do. Per tant, només hi ha 8 bilions de tokens disponibles. Si te'n toquen 25 cada vegada que t'escaneges l'iris, ja m'explicaràs com collons surten els números perquè tothom ho tingui.

Jo és el primer que m'he preguntat, però si algú se't té la resposta a aquesta pregunta, sisplau que me la doni, perquè jo he fet el número ràpid i dic, a veure, si són 8 bilions aquí en el món i et toquen 25 WorldTokens d'aquests, resulta que aquí em falten 10 bilions de tokens per esmorzar.

Llavors, un cop et toquen aquests 25, que per cert no et toquen de cop, es veu que et van caient a poc a poc, un cop a l'any o un cop a la setmana, no sé quan, resulta que aquest token és el que t'ha de donar el UVI. És a dir, aquest token que està muntat en el layer 2 de Coinbase, em sembla... Ah, no, perdó, aquest està muntat en l'optimism d'Ethereum. Exacte. El que et deia, que aquest token, amb el que va de més, ha estat de 40%.

O sigui, si amb això tenim que anudir els nostres estalvis, crec que estem millor donant-ho a les pensions de l'Estat. Per dir-ho, eh? I que, per cert, has vist el dels milionaris del bitcoin? No, què és el dels milionaris del bitcoin? Ah, va entrar en un report ahir o abans d'ahir, ara no recordo, és que em vaig carregar amb ell fent recerca per la merda aquesta. Et puc fer un quiz? Vinga, endavant. Va, vinga. Quanta gent al planeta té assets per més d'un milió de cripto? Un milió de dòlars.

Cripto, no bitcoin. Cripto. Yep, cripto. Clar, però en el seu equivalent és igual, és negligible tot el que no sigui Ethereum i bitcoin. Quanta gent té més assets d'un milió? Home, hauria de ser un percentatge dels que són milionaris, perquè la gent ordinària no té un milió en cripto. Què vols, números totals? Quantes persones tenen més d'un milió de... És que tampoc està declarat, com collons es pot saber això? Ai, et passeuré l'article. Vaig a dir una vagenada, eh?

Però jo què sé, tio, 500.000 persones. O sigui, dintre de la vagenada no és cap tonteria. No anaves malament, eh? 88.200. Són molt poques, considero. Segur, és el que dic. No tothom declara. 88... Bòstia, vale. Vale. Anem a riure una mica més el risc. Déu meu, quina expressió tan catalana. És filar prim. Oh, m'encanta, Àlex. Anem a filar prim. Vinga. Quantes tenen més de 100.000 milions? Psss... 300. Hòstia, tio, estàs filant prim, eh? 182. Va, si aquest ja em semblava... Sí.

Els germans aquells de... Els gemelos aquells de Facebook. Pater Thiel i quatre flipats més, però... I el bank Manfrid. No, aquest no, desluego. Després, quants tenen més de un bilion? Sis. Però em comptes a mi o no? No. Els collons... Els collons en patinet, que estaries tu fent aquest pot, que si tinguessis un bilion... En cripto. Hauries comprat Catalunya, si tinguessis aquesta pasta, Marc?

O sigui, em coneixes perquè saps que no el tinc, però que poc em coneixes perquè crec que el faria igual. En fi. Ha sigut, que m'és veritat. Sense comptar amb mi, són 21, perquè n'hi ha 22. Hòstia. Val. Val, val, val. Bona nit. Quina ha estat la teva experiència? Crec que no ho hem parlat mai. No sé si has tingut experiència en cripto o què. No, no ho hem parlat mai. No em sona haver-ho parlat ni en persona ni al podcast. Què? Vols que t'enquem amb això? Vols que t'ho expliqui? Sí, endavant.

Com totes les històries d'inversió del Marc, és una història de fracàs. Jo crec que això seria, com a principis i mitjans de 2015, tenia un company de feina que estava superficat amb cripto. Superficat. Però era el mític matemàtic boig que estava segur que això canviaria el món i que tots els que no estiguéssim comprant el cripto que estigués al mercat érem literalment sonormals.

Llavors aquest paio em venia i em perseguia i em deia Marc, tio, has de comprar cripto, això t'hi ho canviarà el món, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla. Jo evidentment l'ignorava. Li vaig dir, a veure, xato, no em mereixis, només em faltaria a mi invertir en aquesta estafa piramidal. Llavors el tio, clar, cada dia em venia i em deia, Marc, tio, t'estàs perdent la següent onada d'inversió, això t'hi ha que canviar el món. Jo evidentment vaig posar-li un pseudònim al Jordi.

Jo li deia, Jordi, deixa-ho córrer, no, no molestis, no em mereixis, això és una estafa, que no ho veus, que no t'adones que això és una estafa, fill meu. Que no, Marc, que no, que això és el millor que et passarà mai, inverteix, compra, compra. No em mereixis, no em mereixis. Jo me'l tenia que menjar literalment cada dia a la feina i va venir un moment que vaig dir, bueno, noi, mira, escolta, què hem de fer perquè callis?

I vaig agafar i vaig donar 2.000 euroets i li vaig dir, mira, agafa aquests diners i jo no vull saber res d'ells, inverteix-ho i jo ja al meu cap us donava per perduts, vaig pensar, bueno, mira, si sona la flauta, demà seré milionari. Si no sona, mira, el pitjor que pot passar és 2.000 euros que perdràs. Em sabrà greu, me'n sabrà molt, però, bueno, mira, almenys, no ho hauria aconseguit no sentir-lo cada dia, que no sé si això ja per si mateix valia 2.000 euros, eh?

Però aquesta és una mica la idea. A la uni tenies 2.000 euros per tirar, tio. No, això era el 2015, no era a la uni. Ah, perdona, perdona, és 2005. No, no, 2015. Hòstia. 2015. Vale, vale, vale, vale. Hòstia, hòstia, hòstia. 2015. M'ha matat molt fora el cervell, dic, cabrons, saps? No, no, tenia dos... Vale, vale, 2015. Doncs... I el xaval em va comprar bitcoin a uns 210-212 dòlars, una cosa així. Ai, ai, ai, ai, ai.

Llavors el tio em va donar una adreça amb un wallet, em va explicar com funcionava, la part criptogràfica, blablabla. Llavors jo anava mirant. Durant els primers mesos la cosa estava bastant flat, estava bastant planota. Però clar, al cap d'un... No ho sé, al cap de vuit mesos, nou mesos... Ostres, allò, nen, va començar a pujar d'una manera que jo vaig comprar això a 200 poc. Em sembla que tenia vuit bitcoins, una cosa així, de l'època. Clar, és que ara ho penses i tenia vuit bitcoins, eh?

És surreal, eh?, 2.000 euros. I clar, allò va començar a pujar, 300, 320... I jo al principi deia, hòstia, això com tira, això, nano, quina bona inversió, Marc, hòstia, tu... T'he orgullós, nano, que anava una bona cosa, tu. Però clar, el dia següent mirava i allò començava a pujar, i 360, 370... I jo deia, hòstia, nen, nen, nen, això és la millor inversió que he fet mai a la meva vida, tu. Acullonant!

Però clar, va haver-hi un moment que ja vaig veure que allò va rascar els 400, els estava passant, i de cop jo vaig passar del modo això és la millor inversió de la teva vida a nen, això és una estafa piramidal, això és un engany. I vaig entrar en modo de pànic i li vaig dir a tu, això s'ha de vendre. Venem, el tio em deia, no, no venguis, que això tu damunt, saps? Això se'n va al 100.000, i llavors, xato, relaxa't, saps?

Et compro que és bo, et compro que m'has donat una bona inversió, però tu damunt, no. Llavors aquí, jo vaig dir, xato, fins aquí, i vaig vendre pensant que Bitcoin tocaria a teixo, doncs això, doncs els 400 euroets, no? I clar, mirar d'enrere va ser una bona venda, però clar, mirar d'endavant és un drama, no? Bueno, tio, 6.000 euroets, eh? Vull dir que... Escolta, pare, amb no re. Sí, Àlex, sí, Àlex, però jo soc un català, jo no sé invertir. Em poso molt nerviós.

O sigui, vull dir, imagina't, jo, esclar, després anava mirant i, clar, seguia pujant, seguia pujant, tio, 300, 400, ho vaig veure a mil pavos, però clar, ara llavors a veure qui és... Jo ja dient, no, no, això és una estafa, això és una estafa, a veure qui era el llest que tornava a comprar a 1.500, saps? Llavors ja, després vaig dir, no, no, perquè ja tot et semblava car, no? I vaig dir, mira, tio, saps què? Que et toca, que paca, tio.

I després, a part d'això, bueno, el noi aquest va comprar Ethereum en preselle, eh? Imagina't, eh? Hòstia, o sigui que li ha anat bé. És un criptobrò? Jo crec que està. D'aquesta llista que t'he passat, és evident que està dintre dels 88.000. Sí, tant bé, li ha anat bé. Li ha anat bé. Sí. Sí, hombre. O sigui, no ha acabat en la absoluta misèria. Si no ha venut, sí. Si ha aguantat hasta el dia d'avui, li ha anat bé. I tinc dubtes que pogués estar entre els 182,

els que tenen més de 100. Tinc dubtes. Collons, tio. Quins contactes que tens, eh, cabron? No, no, no, eh. Era un xalat que ho va veure clar. O sigui, el tio tenia com aquesta idea que això hauria de canviar el món i que era, literalment, dintre de tres anys ja no tindríem euros, sinó que tindríem bitcoins. I el tio era un conversor, o sigui, ho tenia claríssim. Havia comprat tot el bitcoin que va poder i llavors el tio no va comprar més perquè no tenia més estalvis.

I després, quan va haver-hi el preselle de Ethereum, aquest paio va comprar 10 más cèntims literal. No, tio, hi ha gent que és visionària, eh. I per això, tu i jo estem fent un podcast.