La Belén Esteban té molta RAM - podcast episode cover

La Belén Esteban té molta RAM

Dec 02, 202453 minEp. 156
--:--
--:--
Download Metacast podcast app
Listen to this episode in Metacast mobile app
Don't just listen to podcasts. Learn from them with transcripts, summaries, and chapters for every episode. Skim, search, and bookmark insights. Learn more

Episode description

Després de quedar-te en blanc durant una discussió intensa, arribes al portal de casa i, de sobte, et ve al cap. “Li hauria d’haver respost això”, penses, amb un punt de frustració.

Ens ha passat a tots. És tan habitual com l’aire que respirem. Però, curiosament, sembla que a alguns els passa més sovint que a d’altres. Parlem d’aquell col·lectiu de pensadors lents que sempre troben la rèplica perfecta… quan ja és massa tard.

Notes de l’episodi:

  • Derek Sivers, filòsof modern que es dedica a existir i contestar correus, és un dels caps més visibles del moviment "slow".

Transcript

No ho tenies. No ho tenies, Marc. No tanta pressa, slow thinking avui. Avui, a poc a poc. Slow thinking. Tio, no ho tenies preparat, me cago en l'hòstia. Ara sí. Ara sí. Vaig a poc a poc avui. No comencem bé, eh, l'episodi? De què parlem avui, Àlex? Que no ho entenc jo, això. Avui, slow thinking. Avui parlem de... de la gent que pensa lent, d'aquells que pensem que no tenen cap sentit. I això és el que més em sembla. Si dels que pensem lent personalitzem-ho, posem protagonistes.

Això no existeix, ja. No existeix. El què, no existeix? La gent que pensa lent. Com que no hi ha gent que pensa lent? Hi ha molta gent que pensa lent. Què vols dir? Avui dia no pensem. Jo no penso, ja. He deixat de pensar. Fa molt temps que ho vaig deixar. Això era pels primats, abans. Ara no. Ara tens TGPT. Ara ja no penses. Jo no penso, ja. Però tu tens el cervell subcontractat a TGPT. Això és una altra cosa.

Això és el tema que comento de... de si fa servir molt el GPS, t'acabes apel·lencant i confiant només en el GPS i ja no fas servir... No entres més en aquella part del cervell. I per anar de Barcelona a l'hospitalet et poses el GPS, saps?

O per anar de casa teva a casa de teus pares, que segurament no et cal GPS perquè has anat 40.000 cops, simplement perquè és una dinàmica, és un hàbit, és un acostum, i el cervell, inclús, li agafa un cert vertigen quan no el poses, perquè diu, i si avui hi ha un accident i arribes tres minuts tard perquè et trobes un... trobes molt de trànsit allà i no arribaràs... al dinar i el dinar començaràs sense tu, la teva família t'ho dirà per sempre. Això són les males vegades que et passa al cervell.

Això és el que li està passant el pensar. Perquè estàs a la cua esperant al forn que et donin el canvi i treus el mòbil. Perquè et ve com una espècie de forat buit negre a dins de la ment, que es manifesta en forma d'avorriment, que té un propòsit evolutiu, l'avorriment et servia per dir-te que no està funcionant bé, fet alguna cosa amb la vida, ara no. El propòsit evolutiu de l'avorriment és treure el mòbil perquè no el sentis. I això és molt important.

Jo crec que hi ha criatures, ara ja a dia d'avui, que ja no saben què és viure sense mòbils, hi ha gent que no sap què significa avorrir-se. Això és molt fort, i hi ha gent que no sap què vol dir avorrir-se. Perquè no han tingut l'ocasió. És com si trobes un senyor a les muntanyes que mai s'ha banyat al mar i li dius, saps el que és banyar-se al mar i no s'ha banyat mai, no ho sap, no té ni idea. Es pensa que la vida es viu permanentment en un estat d'alta dopamina. Que fort, això.

Però això és precisament tot el que no havia preparat, perquè no era el propòsit de l'episodi, així que ens ho guardem per un altre dia. No, perquè molta recerca científica fotria molt la pota, aquí, amb el tema de les valls de dopamina, els estímuls permanents, el no deixar espai per la consolidació dels nous aprenentatges, la creació de les sinapsis, etcètera. No, això no... Aquí, en aquest episodi, no ho parlarem. Podem deixar-ho per més endavant, si tu vols. És fascinant.

És fascinant perquè... Són coses que inclús, a nivell de societat, s'acaben tornant en contra. Ara hi ha una... encara no corrent gran, però sí creixent, de gent que se'n va tornant contra Duolingo. Així que és una app que ha tingut una popularitat salvatge i a la gent li ha encantat, perquè m'està ajudant a fer-ho, però no és una app per a les llengües. Al final, s'ha acabat adonant que no és una app d'aprendre idiomes, és una app de crear hàbits. I és una app d'economia de la tensió.

Jo ja fa temps que li dic que no és una app d'aprenentatge a idiomes, sinó que li dic que és d'hàbits. És veritat, et crea un hàbit a força de fer-te unes claus de les seves cadenes, dels dark patterns aquests que tenen de... de fer-te entrar sempre a l'app i fer-te sentir malament. Si trenques la cadena una mica, una amiga o amb un familiar, et posa el mussolet amb els ulls plorosos i tot això. Bueno, no farem ara una radiografia de Duolingo.

El que venia a parlar avui és del que es considera el pensament lent, perquè alguns tipus de persones, no neurotípiques, tenim el que se'n diu pensament lent. El que em vaig adonar, deixa'm fer una intro, que és llegint els articles de Derek Sievers, que és un autor que he redescobert, que sempre el coneixia, feia molt temps, però mai m'havia adentrat molt a la seva obra.

Coneixia algunes xerrades, inclús els llibres i el loc i tal, però últimament estic trobant molts més paral·lelismes entre la sa forma de pensar i la meva i una sèrie d'articles en concret. Té moltes coses amb les quals no estic d'acord, però per qui no ho sàpiga és un emprenedor americà que ha viatjat per tot el món, ara està com semi-retirat, si no completament retirat. Va fer Music Baby o CD Baby, si no me'n recordo malament... CD Baby va fer, sí.

Exacte, CD Baby. I no sé quines altres mogudes. És una persona que ha fet empreses, ha venut, ha fet xerrades de la TET, ha escrit uns quants llibres, sis llibres em sembla que té ja, i s'ha convertit en una miqueta, en algo similar a un filòsof de l'emprenedoria, perquè és com... Tothom acaba citant a Derek Sievers en algun moment de la seva vida. Si tens una conversa molt filosòfica, l'acabes citant i sempre acaba sortint. Si parlo amb tu pot ser que surti.

Si parlo amb el Joan de Every Day acaba sortint Derek Sievers. Si parlo amb ell acaba sortint Derek Sievers. És un punt de referència per molta gent, inclús per una generació, no només per un sector. I un dels seus articles que em va rassurar més és el de I'm a very slow thinker. Soc una persona que pensa molt lent o un pensador molt lent.

I llegint aquest article, on parla de... de moltes coses relacionades amb la velocitat del pensament, a cada paràgraf que llegia deia, collons, que aquesta persona soc jo, saps el meme aquell de sur un xaval, un preadolescent, que podria ser la definició de xaval palangana o ninyo rata, i... davant d'un ordinador i posa, és que soc jo literal, saps el meme aquell? Doncs jo estava pensant això, és que soc jo literal. L'article parla de... Anem a disseccionar-lo, eh?

Parla de que sempre s'ha sentit diferent perquè quan el confronten en un debat o li proposen coses dels quals no estava ell esperant, no té mai una resposta, no té mai una recció. I s'acaba escudant amb el... bueno, això no ho sé, bon punt, ja t'ho diré en un altre moment, deixa'm que m'ho pensi, mai dona una resposta immediata. És curiós, un mecanisme d'autodefensa molt diferent al meu, que suposo que també va lligat a la personalitat de l'individu.

En aquest sentit, ell és una persona que prefereix diferir la seva resposta i donar-se temps per pensar i diu que al cap de dies, si no setmanes, torna a la persona que l'havia interpel·lat i li dona la resposta, no? Perquè ho ha de pensar molt, ha d'escriure, ha de reflexionar... Coses que fas quan tens milions d'hores lliures a l'any, probablement, i estàs sempre retirat o completament retirat. En el meu cas, no és així, en el meu cas és...

Generalment, la resposta em ve quan acabo de deixar la... que he tingut la conversa, és allò de dir, hòstia, he tingut la conversa, i havia de tenir un bon punt, però no se m'acut. Surto de l'habitació i dic, hòstia, havia d'haver dit allò, aquesta broma que se m'ha acudit ara, a mi se m'acudeix com 15 minuts més tard i ja està, no passa res. I l'article dissecciona el slow thinking aquest, perquè fa alguns molt bons punts.

Com, per exemple, diu, en realitat la gent que és capaç de respondre alguna resposta que ja havia fet servir en el passat, que probablement no és adequada, que ja està caducada. És a dir, si t'entrevisten per un podcast, el més normal, el més lògic, és que t'ho acabis tirant de memòria, no de reflexió immediata.

La gent que dona respostes ràpides no és que se'ls acudi la resposta en aquell moment, sinó que segurament són més ràpids a recuperar informació, per exemple, si t'han entrevistat i et parlen de quina ha estat la teva cagada tecnològica més gran o això, jo ho puc dir de manera fefeent, acabo tirant molt de memòria, a dir, em sembla que un cop vaig explicar aquesta, doncs vinga, vaig a... I són dues coses completament diferents.

Una és, la gent que és ràpida a generar aquest tipus de respostes, no són ràpids en generar les respostes, sinó que són ràpids a recuperar-les amb la information retrieval, el que passa és que donen la impressió que ho estan improvisant en aquell moment. L'altra és, les persones que no tenim aquesta capacitat, doncs, semblem tontos. I això és... Ha estat tret literal del seu article. Diu, és que semblem tontos.

Per què? Perquè no som capaços de donar informació al moment, no som capaços de prendre cap tipus d'acord, sembla que volem evitar el conflicte, sembla que el cervell no ens funcioni del tot bé i que necessitem el nostre temps per pensar-nos-ho i tal. L'article fa molts bons punts, el passarem per les notes de l'episodi, perquè és molt interessant.

I podria aprofundir en més coses, Marc, però has estat apuntant coses, no sé si tu ets un slow thinker o no. Si vols, et donaré una mica d'insight baseball de Derek Syvers. Endavant. Perquè és un tio que contesta als mails, sempre. Sempre, és increïble. Sí, sí, sí. Sempre. Jo amb ell potser tinc dotzenes de correus. De fet, vaig participar en el peer review del seu llibre How to Live. Em va enviar la còpia prèvia del draft del Borrador per llegir-me l'abans. I un paio molt curiós.

Però és increïble. Clar, llavors no existia el concepte de LLM, però no sé si disposa d'una armada d'assistents que li responen tots els mails, però ho contesta tot en un detall. I és com que se'n recorda de qui ets i la sensació, cosa que em sembla surreal, perquè la quantitat de gent que li deus escriure ha de ser... No sé com ho gestiona, però és interessant. És un concepte d'estudiar Derek Syvers. És que a Derek Syvers la seva feina és existir, Marc. I et pensa que avui dia ja no té feina.

Així què fa? Escriu un llibre, ara escriu el bloc, ara contesto quatre hores d'emails perquè tinc gent que m'estima o perquè tinc gent que m'admira i vaig a contestar els correus. Perquè hi ha el Marc que m'ha dit això. Per què no ho sé així? A mi m'agradaria. Com has dit això? La seva feina és existir. M'encanta aquesta frase. La gent que treballem tenim ocupada una part molt gran de la nostra existència.

És a dir, a menys que tu diguis que vol viure per aquesta feina, al qual li passa molt poca gent, tu saps treballant per poder existir. Allò que diuen, treballes per viure o vius per treballar? Generalment treballem per poder viure. Però, en tant que fas això, no ets 100% qui hauries de ser alhora que treballes. Perquè alhora que treballes, allò que et veu una persona, et diu que estic treballant, no puc estar per tu. Et deshumanitza una miqueta. El treball deshumanitza en general.

Et treu de la teva existència, et posen un moda diferent, et canvia la personalitat. Jo crec que per això una persona que ja no ha de treballar, que pot fer allò que verdaderament li agrada, segurament d'Erik Sivers en aquest moment, pot ser ell mateix en la seva completitud. És que m'encanta aquest debat i no vull obrir la tangent, però només deixa'm obrir-la una mica. I és que tinc molts pensaments sobre aquesta idea del treball dignifica o humanitza o digue-l'hi com vulguis.

O sigui, per una banda, vull pensar que sí, que viu per existir, i per altra banda, crec que un dels mals, o no mals, potser no és mal, sinó que és conseqüència, de tenir una societat moderna en la qual està pràcticament totes les necessitats bàsiques resoltes. I quan dic resoltes, vull dir, avui en dia, si algú pot triar, jo crec que és millor ser homeless el 2024 que el rei de França el segle XVI. Estic seguríssim. I molt pel comentari, mai he sigut homeless.

Fuertes declaracions. Hòstia, Marc. No, t'ho dic de veritat. Els paríells als quals s'exposava algú el segle XVI, fos el rei o qui fos, no has de pensar quina vida més miserable qualsevol mèrda o infecció et portava a l'altre barri. El fet que tenim carn que diuen ultraprocessada, gràcies, és ultraprocessada per algun motiu, per què no et moris quan te la mengis? És una cosa molt dolenta, però és induptable que el progrés ens porta a un lloc millor.

Segurament hi ha coses que es podran ajustar, però el progrés ens porta a un lloc millor. Perquè en un context on tenim la vida solventada, la feina cada cop més dona aquest espai de significat o et dona... Com es diu? Sí, significat propòsit. Purpose, sí, propòsit. Exacte, és un propòsit. Què passa? Si et deixen allà la sabana, sol amb un taparrabos, segurament et busques la teva feina, anar a matar llaons o gazeles o recollir balles per poder menjar i procrear i fer el que vulguis.

Un cop t'han cobert això, perquè tens el vicio i el mercadona, t'has de buscar alguna cosa. Llavors penso que el fet de no tenir feina, no ser empleat o no tenir aquest propòsit, possiblement en una societat que et cobreix tantes necessitats et fa sentir molt buit amb ells que et sàpigues buscar tu, per la teva banda, altres maneres de trobar aquest propòsit, contestant correus, dedicant-te a la família, aquest tipus de coses.

És un debat que em sembla superinteressant, el de viure per existir, o existir per viure. He tingut un input molt recent amb una persona que m'ha entrevistat al podcast, no diré el seu nom, per preservar identitat anonimat, que em va dir, no gravo podcast, em costa moltíssim, inclús en as de veniments i tal, demano les preguntes per avançat, perquè me les he de pensar, les he d'escriure i tal, perquè soc un very slow thinker.

Vaig dir, fill de puta, m'està donant els mateixos arguments que direct severs. Jo li vaig passar i vaig dir, tranquil, jo també soc un very slow thinker, encara que no ho sembli, i a la direct severs li vaig passar el meu article explicant com van aquestes coses i com actuo i tal, i traient-li pressió, sobretot. I dient, mira, no sé, en realitat no m'interessen tant els teus, les teves veritats i tot això, el que m'interessa és tenir una conversa, com la podríem tenir en un bar.

Tu i jo ja hem tingut moltes converses, podem tenir una conversa que en aquest moment, aquella en concret estarà gravada, no necessito. Aquesta inversió que vas fer en tant any... No faig aquest tipus de preguntes jo. Jo mateix no soc capaç de preguntar-les, no soc capaç de recordar-les. Si jo tinc... Com dic, no? Aquesta informació és irrellevant, que pots trobar a Google. Jo no la faig servir per les preguntes, les meves preguntes de l'estat d'aprenent del podcast, etcètera, mai han estat.

Tu l'any 2005 vas fundar tal empresa i et vas convertir en Vixen s'Angel de l'any, et vas aixecar una ronda amb aquesta valoració, la ronda era de tanta gent, quin tant percentus us vau diluir, com teniu el cap de... Segurament aquesta persona està pensant que em preguntarà pels percentatges, pel cost d'adquisició de clients, pel lifetime value, no sé què, com era el principi, com va evolucionar... No, no faig aquest tipus de preguntes.

Jo faig més preguntes que pots elaborar en el moment, que puguis recuperar de manera semi-mediata, perquè te'n recordes del procés o pots reconstruir-ho, o podem reconstruir-ho tu i jo junts a través de la conversa. És el tipus de converses que m'agrada tenir. Allò, les preguntes de fact-checking i de... Anem a buscar informació que perfectament podria estar a Wikipedia o a Google, això ja li deixem a perplexit.

Molt interessant com hem externalitzat moltes funcions cognitives, eines com aquestes, crec que estan construint com una nova evolució de la nostra espècie en la qual s'ha de preocupar de moltes menys coses i ara té altres preocupacions. Aquest tema també em fascina, et dóna el primer episodi. Però fixa't que té un sentit.

És a dir, jo no et preguntaré per la teva valoració, o sigui, quan et vas diluïm una ronda, no perquè jo no vulguin recordar-me d'això, sinó que jo considero que té zero valor en recordar-se de tots els números, les xifres i els moments històrics. I el que em fa molt greu d'història de l'institut és que tu sàpigues arribar d'una manera més o menys àgil a aquelles dades. És a dir, ells ens deien que no memoritzeu mai els anys. Les dates. No, quan va néixer Jaume I? Ni puta idea.

Ara, hauries de poder arribar a calcular, si tu saps que la batalla de València va ser tal any, més o menys saps ubicar la conquesta de Mallorca, de les Illes, de l'expansió, de la Colona catalana a Aragonès, a Aragonès i tal, tal, tal. I, més o menys, pots arribar a ubicar aquell marc històric on està, i, més o menys, algunes batalles, tal, tal, tal, hauries de saber que Jaume I va néixer, més o menys, en aquell rang de dates.

O sigui, hauries de saber que no és una persona que no ha eixat l'any 34 abans de Cristo, ni és del 1872. Però, bueno, et dona... Has de saber anar acotant en un temps més o menys àgil. És a dir, en cinc minuts, que en cinc minuts puguis arribar a deduir de quina època estem parlant. I dius, si no t'equivoques de cent anys, jo t'ho valoraré bé, saps? Aleshores, aquí el mateix. Hòstia, quina valoració tenia Cantox a l'any 2012 quan van passar per Seat Rocket? Doncs ni puta idea, saps?

Calculant què era l'any 2012, que més o menys saps per on anaven les rondes, calculant que era primera empresa i que va passar per un procés d'acceleració, que generalment hi havien donat un 8% a... No me'n recordo. Per on van passar, van passar per una acceleradora. I que generalment cada ronda et diluesses un 20% i a ta data hauries de poder més o menys estimar per on va. I això ja té un valor. El número exacte cada cop té menys valor. Ningú el recordarà.

El que volen saber és per on anava i com hi arribes. És el mític procés deductiu de McKinsey amb un 747 de pilotes de ping-pong. Correcte. Està molt bé que sàpigues... Si vols, que seria genial, eh? Anem amb bossos de ping-pong a omplir un 747 i segurament hi ha una resposta. M'encantaria preguntar-li a la GPD perquè segur que la té. Segur que algú ho ha provat. El tio de McKinsey que vam inventar la pregunta va anar a un hangar amb un 747 i li va omplir de pilotes de ping-pong.

La idea no és saber-te la resposta, sinó entendre el procés deductiu pel qual pots arribar a ella, que és molt més interessant i et fa a sobre a tu l'única persona que ha après alguna cosa a l'escola. T'has de treure alguna cosa del professor d'Història, i és més que la mitjana, que és zero, o negativa. Hi ha gent que ha tret coses negatives de l'escola.

De fet, aquesta aportació em va genial, perquè justament el següent punt, que no sé si aquest ias de Derecci versus meu, és que aquest tipus de gent que pensem lent, som, conseqüentment, gent més introspectiva, som gent que passem molt temps pensant en com millorar les coses, vivim molt dintre del nostre propi cap. I som molt més conscients de les nostres limitacions. I això també va lligat a la personalitat.

Pot ser una persona que es conforma amb això, o que es deprimeix, o que no... que s'escuda, va a la defensiva, o hi ha gent que diu, hòstia, doncs aquestes són les meves limitacions, doncs ja les conec, vaig a construir la meva fortalesa o bé, intentar corregir-les, si es pot, o, al contrari, doblant la meva aposta per les meves... els meus punts bons.

Per exemple, clar, jo em vaig adonar molt relativament ràpid que en els esports d'equip soc dolent, perquè no prenia mai la decisió correcta quan tenia la pilota als peus, quan venia a futbol, em venia algú a pressionar-me i tal, i mai la passava a la persona que tocava. Hòstia, no tenia mai el cap fred, no puc tenir mai el cap fred en una situació de pressió, en una situació que no hagi passat abans.

Per què? Doncs perquè aquesta manca de predictibilitat i aquesta falta de memòria muscular fa que no pugui prendre decisió. És a dir, tu podries pensar, la gent que sou Slow Thinkers no podeu ser, per tant, pilots de Fórmula 1. He dit, no, és incorrecte, pot ser un pilot de Fórmula 1? Increïble. Per què? Perquè al final, un circuit de Fórmula 1 l'has fet molts cops, hi ha un entrenament.

Sí que hi ha coses d'impredictibilitat, que és com, hòstia, aquest avançament no et vindrà aquesta persona aquí, però tu estàs molt en control, coneixes molt el teu cotxe, coneixes les teves virtuts, coneixes el circuit, coneixes què et pot passar més o menys en cada cosa i ja està. I aleshores es redueix molt el risc. Però una situació que no has...

Per exemple, aquesta pilotar un avió que està caient o algo, no ho he fet mai, no tinc els coneixements, etcètera, hi hauria gent que seria capaç de prendre decisions en aquest moment perquè tenen aquesta capacitat. Encara que no hagin estat entrenats, sí que poden tenir el cap fred. Jo no, jo em bloquejo.

Però en canvi, sé que com a pilot de Fórmula 1, em costaria molt anar al principi, però arribo en punt, en què poso tant foco en tenir exactament tot entrenadíssim i sota control, que acabo prenent decisions molt bones. Perquè en videojocs passa, en aquests que fa falta precisió molt fina d'una pantalla en què t'està perseguint algú i has de saltar a fer els salts exactament aquí i allà. A una persona neurotípica, probablement, li costarà deu vegades fer-ho.

La primera no se'n surt, la segona tampoc, la tercera va millorant, la quarta, i a la dezena, punt surt. A mi em fa falta 40 cops. De vegades hi ha gent que perd la paciència amb mi, perquè m'anima molt, però és veritat que hi ha pantes que diuen que potser ho pot fer. Jo hi porto 40 intents i no me'n surto. Però arriba un punt en què ho faig perfecte. A partir d'allà, ja puc fer-ho perfecte totes les vegades. Podria repetir-ho 50 cops i faig perfecte aquells moviments. Per què?

Perquè és com un cert clic mental que fas, que et dona memòria muscular, memòria mental, i executes d'una manera pristina, com diries tu. No voldria caure en l'error de pensar que no podem fer coses amb temps real. Sí que les podem fer, el que passa és que ens porta molt més temps entrenar-nos a temes de... No és un tema de capacitat, és un tema de convicció, en moltes vegades. En videojocs passa, si jo, per exemple, me'n recordo, jugar a Edge of Empires, si jo jugo pel meu compte, fantàstic.

Com jugui en cooperatiu? Malament. Perquè he de prendre moltes decisions molt ràpides a moltes variables que no puc controlar. Però en canvi, en jocs per torns, som autèntiques bèsties. Perquè tenim tot el torn de l'altra persona per pensar, per analitzar, i prenem decisions molt millors, objectivament. Passa en moltes facetes de la vida, perquè soc programador i perquè no soc actor. Probablement és per això. No em veig capaç d'improvisar com podria fer una persona

més neurotípica. No soc una persona... No em donaria gens bé el rap. Perquè poder fer rimes improvisades sobre... Això que veus els rapers que van pel metro i que van dient a la gent... No, perquè, hòstia, d'alguna manera, aquesta gent sí que tenen la capacitat de crear el moment. No és una recuperació d'informació que ja l'has fet... Segurament hi ha part d'això, també, però no està dintre el no fort. Conèixer-te molt bé és una manera de poder portar millor a l'slow thinking.

Soc jo? O després de 156 episodis, això és el més a prop que hem estat de parlar de la Fórmula 1? És bastant probable, vull dir. I t'he collons que ho hagi fet jo. Hem estat molt a prop. Tot el que he dit és això amb què et quedes, bàsicament. No, no és això, però això m'ha fet especial la gràcia perquè estava a prop i començava a parlar de Fórmula 1 i pensava que ja hem desviat la conversa cap allà. Segurament com tu a l'escola vaig aprendre una cosa, o cap, potser.

Però recordo que vaig anar no sabent de què fer el treball de recerca. I evidentment, llavors, m'agraden molts esports. Però em va venir al cap pensar com si un esportista es fa o neix. Mítica pregunta que es fa tothom, saps? I evidentment el meu treball de recerca no va solventar en cap moment, em va fer passar una bona estona fent la recerca, em vaig divertir.

Això em porta a pensar que mai en la vida m'hagués pogut imaginar que mencionaria el meu treball de recerca del Batxillerat en qualsevol context pseudo-seriós. Potser pot que no és, però és fascinant que m'hagi servit d'alguna cosa després de 18 anys o 19 anys.

Què passa? Que abans has mencionat que hi ha gent que, per exemple, no treu o no agafa de la memòria freda, ràpidament, aquelles dades que necessita i llavors el que tu dius, el slow thinking, que es queden com en blanc o no se'n ve que dir, i quan arribem al portal de casa dius que no hauria hagut de dir això. Però tu no creus que realment també hi ha un punt que el fast thinker no neix, sinó que també es fa una mica si mateix?

Em refereixo. Si tu ets Belén Esteban i estàs en televisió i t'estan ataladrant inputs, i bàsicament la teva vida funciona a base de contestar ràpidament, ha d'haver-hi un component d'entrenament. Estic segur que Belén Esteban abans de ser coneguda no era fast thinker. Penso en ser un fast thinker i penso que la persona que fa el cap és Belén Esteban. És una tia que té respostes per tot. Li dius el que sigui i té una volumitat de resposta increïble.

I dius, ostres, no creus que realment el fet d'exposar-te al rodeo et dona la capacitat de sobrepassar aquesta limitació que, possiblement, tens, però que també t'autoimposes i acabaràs agilitzant una mica la teva ment? O realment creus que estàs condenat de per vida? Hi ha una part que és d'entrenament i t'ho dic perquè jo mateix he estat capaç de corregir una mica això. És a dir, segur que hi ha una part de base i no sé quina... No tinc els fonaments científics

per poder-ho explicar. La més senzilla hauria estat deixar que torni una resposta i fer un Derek Sievers. Però hi ha parts que sí que pots entrenar. Precisament el que dius tu, una persona que es passa els dies i les nits en platons de televisió, hi ha un entrenament allà que fa que moltes vegades acabi tirant de la memòria calenta, no de memòria freda, de memòria corp làs, que al final això ja ho vaig dir ahir en no sé quin altre plató

en una altra entrevista. Em van entrevistar per Lola i després vaig anar al Sàlbamey i acabo més o menys tirant de la mateixa. Que al principi... Segurament arribes aquí més ràpid si al principi ja estàs preparat per fer-ho. És a dir, si al final pensa que com diu Derek Sievers, hi ha recerca d'això, el deep slow thoughts i el pensament profund i lent està altament relacionat amb l'autisme. Aleshores, clar, no ho sé si Belén Esteban

és autista. Vull creure que no i li desitjo que no. No, però Belén Esteban al contrari, té molta memòria ram. Emmagatzema molt en la memòria corp làs. Precisament, vull dir que aleshores no haurà tingut aquesta, com es diu, aquesta limitació inclús, de dir, o aquesta barrera a l'hora de desenvolupar un pensament més àgil. Si Belén Esteban hagués estat autista, potser no ho hauria arribat

aquí, perquè no hauria tingut aquesta capacitat. Ara bé, una persona que no és neurotípica com jo, en aquest sentit, també es pot entrenar. Suposo que depèn, i aquí és on patinaré i no vull fotre la pota, però suposo que depèn de quin grau d'autisme tinguis, de quin grau de restriccions tinguis, en aquest sentit. Per què? Jo he estat diagnosticat amb autisme, per això ho dic. Parlo de coneixement de causa, no sé gent que tingui altres graus.

Però sé que pots entrenar certes parts, és a dir, jo quan era un crio, era un crio que no parlava gaire amb la gent, que no mirava als ulls, que evitava tot tipus de converses. Ho explica'm més d'un cop. Em perdia pel carrer i deia, merda, doncs torno a casa, em torno a mirar al callejero, m'ho escric, per no haver de parlar amb algú i preguntar-li. Un punt a la meva vida que vaig dir és que no arribaré enlloc així. Hi ha una part d'automillora, que és la de necessito corregir

les meves limitacions, treballar amb elles. Avui en dia es diu més treballar, no es diu corregir, és més llenguatge positiu. Per poder-te treure barreres, per poder-te treure pals de rodes quan sigui possible. No en tots els casos és possible. I la personalitat també determina molt això. Hi ha gent que no té la personalitat de vaig a millorar o vaig a treballar amb les meves limitacions, sinó que ja s'acomoden amb el que tenen. Els sembla bé o s'escuden, el que deia. I jo al contrari,

tinc una personalitat molt de tenir una... Com es diu això? Una voluntat de ferro per poder millorar els meus defectes, les meves limitacions i treballo molt amb elles. I per això la gent em percep que una persona altament sociable i extrovertida és tot el contrari. El problema és que és un escut que m'he fet per no haver de tornar, per no haver de regredir i tornar a un estat que em genera

un desconfort constant. Aleshores, clar, m'he construït aquesta personalitat que és més similar a una persona sociable. Aleshores, clar, jo amb els anys m'he anat entrenant. El fet que pugui pujar a un escenari i parlar davant de milers de persones és una cosa completament entrenada. Però els primers concerts que vaig fer amb el meu grup de música és que no donava una nota, perquè ni tan sols tocava el màstil de la guitarra, els dits tremolaven d'una manera exagerada.

O quan havia de fer alguna exposició al col·le, tres quarts del mateix, vaig dir o canvio això o no arribarem enlloc i a força de treballar he aconseguit treballar-ho. Per tant, sí, hi ha una component de feina, hi ha una component natural que no tothom és capaç de corregir.

I si algú a l'audiència que ens sàpiga explicar per què, fantàstic, jo pels pocs papers que vull llegir no aprofundien en aquest tema, aprofundien més amb la correlació entre autisme i el deep slow thought, aprenentatge, per exemple, les característiques de la personalitat i tal, però no he arribat a llegir-m'ho tot. Per tant, sí que és una cosa que condiciona el teu estil de vida, però és entrenable.

Suposo que tenim un límit, inclús biològic, que no arribarem mai a donar respostes tan immediates. Considero que dono respostes força ràpides en coses, però sol ser més per haver fet molts cops moltes xerrades. El tema del podcast em va molt bé, per poder endreçar més ràpid. Tinc moltes converses al llarg del dia.

Quan m'entrevisten a algun lloc, el que generalment passa és que vaig a recuperar alguna cosa que he dit en els últims 15 dies, que potser vaig parlar en aquest podcast, vaig tenir una conversa amb els meus socis, i em ve en aquell moment. Ara, com hagi de reconstruir algo des de zero, que és horrorós, perquè potser no estan les meves capacitats. Però val la pena lluitar contra això? És a dir... I tant! I tant!

Però en una vida alternativa no t'haguessis... És a dir, no li haguessis tret més profit el fet de, en lloc de parxar les teves debilitats i buscar una ruta, com tu dius, a sobre de l'escenari, abraçar la teva naturalesa i dir-li que a la puta merda del món em facis programador. I donar-li una patada al món i abraçar la teva naturalesa autista, entre cometes, no em malinterpretais. No, és que depèn del que vulguis fer. Jo, per exemple, tenia clar que volia... Aquest canvi de personalitat

em va venir durant l'Erasmus. Jo tenia clar que volia anar a viure a l'estranger, que volia veure noves cultures, aprendre idiomes, viatjar, etcètera. Com a persona altament introvertida, enfrescada dins d'una personalitat en espectra lleu de l'autisme, ho hauria passat molt malament, no hauria associat amb ningú, m'hauria perdut, no hauria sabut demanar ajuda i ho hauria passat molt fotudament.

Jo, al cas que vaig preferir, et dic que anem a canviar això, perquè si no, no gaudiràs de la teva vida. Vaig passar molts anys en una situació d'incomoditat molt difícil de portar. Fa la vida molt, molt i molt difícil. Vaig tenir, per sort, la capacitat de poder dir que ho canvio, però hi ha molta gent que no pot. I almenys els que podem i volem, en la mesura que això és possible, doncs, hòstia, fes-ho, perquè si no, per què has de perpetuar?

Per què no hauries de voler arreglar una cosa que et fa estamenament? Al final, ja és un tracte evolutiu. Nosaltres busquem evitar el dolor. El dolor pot ser físic, emocional i mental, però per mi era un dolor emocional, inclús mental, que podia arribar a trascendir en el físic. A l'escenari, a la moment en què generava ansietat. Per tant, vaig dir, hòstia, quin és l'origen de tot això, com ho podria canviar? Doncs obrir-se més, intentar...

Anem a veure si puc desenvolupar unes capacitats socials més a un nivell estàndard o més acceptable a nivell social. Em va costar i ho vaig aconseguir. Ara, al contrari, ja puc sortir a un escenari amb milers de persones. He fet diversos concerts ja. I no he tornat a tenir mai la sensació de merda, que no faré res.

Mira, evolutivament, amb el tema del karaoke... És una tuteria, però la gent que em coneix, que sap que soc un apassionat del karaoke, vaig començar molt tard, vaig començar amb 20 anys, i sempre posar acompanyat d'algú... M'agrada cantar. Quan vaig descobrir-ho durant l'Erasmus, vaig ser del pal. Està guai això del karaoke, perquè sempre m'havia agradat cantar, però mai pujava sol. I no va ser fins als 26 o 27 anys que un dia, amb unes cerveses de més, vaig dir que avui ho provava.

I vaig sortir a cantar i jo sol i vaig dir... Em va venir un xute d'adrenalina, probablement equivalent a una muntanya russa o el dragon can o el shambhal o alguna cosa, evidentment, no faré mai. Però em va semblar que des d'aleshores ja ho he fet. Però ha estat un procés gradual. Molts anys de no fer-ho, molts anys de fer-ho acompanyat, i després, a poc a poc, anar introduint allò de... Vinga, va, una cançó sol, de tant en tant. I al final, ja és una cosa que per mi és una constant.

Ara per mi és molt normal que sempre puc, ja, una cançó sol. Si algú vol cantar amb mi, fantàstic, però és generalment triomf, triomf, fer-ho son. Clar, tries coses que et són favorables a tu. Aleshores, com a slow thinker, clar, és el que deies, al final he decidit eliminar moltes coses de la meva vida que em faran estar en situacions estrès, exagerades.

Jo no sabré com reaccionar. Per exemple, no pujaré mai al shambhala ni al dragon can, no hi pujaré mai, perquè les situacions de risc em bloquejo i no estic... No ho disfruto, igual que tampoc podria fer esports de risc. Per això vaig deixar d'esquiar en part, perquè no és un esport de risc, però és un esport en què has d'aprendre decisions molt ràpid i al final tampoc ho acabava passant tan bé. En canvi, prefereixo altres tipus d'esports en què estic completament en control del meu cos.

Per exemple, nedar, de la situació. No jugo a jocs de xúter, no jugo a jocs en temps real, jugo a jocs de... per torns. Clar, si hi ha un univers infinit de coses que pots fer dintre del teu confort i que vagin més d'acord amb les teves capacitats, et pots construir el teu imperi a través d'això. Per què tinc una empresa a bootstrap, una empresa de serveis,

i no tinc una empresa de venture capital? Sé que sembla un exemple molt exagerat, però probablement una empresa de venture capital ha d'aprendre moltes més decisions en temps real, o inclús una empresa de bit.ly versus una empresa de bit.to.v, que és condicionat amb pressions externes, i ara et truca la inversió i ara no sé què has de dir i que estàs... Pren decisions molt més a bandazos que jo no seria la persona adequada per fer això.

Per això soc una persona que té una empresa que és un lifestyle business, perquè puc pensar molt bé les coses, puc agafar i dir-li a un client... Escolta, mira, això t'ho diré la setmana que ve. Això que m'has preguntat avui, tu dic la setmana que ve, és que ara no ho sé. M'ho vull pensar. No tinc mai... Molt rarament, en aquests 11 anys que portem a l'empresa, he hagut de donar una explicació al mateix moment. És que no t'hauria de dir ni una ara mateix. Ni una.

Com a molt, t'ho dic demà o demà passat. Però a l'instant, allò que et truqui algú i dic... Digue-nos que no hem de prendre la decisió ara. És que ni una, Marc. Ni una. Aleshores, això és casual o ho has buscat? Però has de pensar com que la... resposta més invàlida en aquesta societat, és a dir, la que s'incentiva a que mai puguis donar o que et desqualifica socialment, és la de no ho sé. Quan 99% de les vegades és la més correcta, perquè l'única persona que ho sap tot és xatgpt.

La resta no sabem tant. Però és el que tu sempre dius, com que fas gràcia, allò de... Quan no saps alguna cosa és millor dir-ho amb molta convicció o arguments forts. És exactament això, és el fet de dir... La resposta correcta, en realitat, és no ho sé. Però a falta de no ho sé, digue-ho amb molta convicció, una altra semblarà que sigui correcta i socialment seràs premiat. Però com la societat desqualifica el fet de no saber? Es dona el benentès que tu sempre has de saber tot sempre.

I quan no és més una debilitat que una altra cosa, quan la majoria de vegades la millor resposta és... No ho sé, però ho sabré dintre de deu minuts o una hora,

ho posaré a treballar millor. Però torno a una pregunta d'abans, i és que no és que sigui contradictori, però veus com a vegades, tu, per exemple, has pres certes decisions vitals, com la de no jugar a esports d'equips, muntar una companyia a Butxra, no anar a Bitucí, perquè veies que això abraçava més la teva naturalesa, però d'altra banda em dius que també m'ha agradat treballar en altres coses que m'han tret de la meva zona de confort.

És a dir, pujar a un escenari amb mil persones, poder estar en un concert. Al concert no, el de l'escenari puc donar fe, que és cert, i que se't dona bé. Però... Per què amb alguns tens un discurs i pels altres un altre? Perquè pel mateix discurs m'haguessis pogut dir... Jo hagués tingut que muntar una empresa B2B, però volia forçar-me la meva zona de confort i vaig muntar una Bitucí per sortir de la meva zona de confort. Descoratjo tothom. Si aquest és l'exemple que hagués tingut, era dolent.

Però imagina't que fos el cas i que Bitucí fos la manera. Doncs per què amb una vols sortir de la teva naturalesa i per altres la vols abraçar? Perquè ho he triat jo. És a dir, vaig trigar molts anys pujar a un escenari de manera deliberada i meditada. De dir, ara em sento preparat per fer-ho. O a voler abraçar una... relacions interpersonals molt més típiques. És a dir, parlar amb més gent i ser més sociable, anar als deveniments, anar a les festes d'aniversari, anar a conferències i tal.

Però vaig trigar molt. Vaig trigar més arribar a aquesta etapa madurativa que a la gent més neurotípica. És curiós, ara que deies el de... No havia caigut en això, eh?, però... que es premia més a la gent que té la resposta avui en dia. És curiós la inversió de valors que hi ha hagut, quan en una societat antiga, la persona que no sabia coses, o que deia, admitia que no sabia coses, que és molt diferent, tipus filòsofs... Hòstia, això no ho sé, vaig a pensar-ho. Era la persona més sàvia.

En canvi, el nesi era aquell que ho sabia tot. I avui en dia és al revés. Avui en dia és com... es tracta de tonto a la persona que no sap res, i es premia a la persona que ho sap tot. A l'influencer de TikTok, hòstia, se li dona un reconeixement, un crèdit, no veuràs mai contingut de gent posant, ah, mira, això no ho sé. I ja està, dius, quina merda de valor m'ha portat això. Si no tens cap reconeixement, diré, que tonto, que et pavo. És molt curiós com hem involucrat en aquesta cosa.

Serà la única, eh?, no romantitzem el passat, aquest mateix filòsof que deia, no ho sé, quan es llevava l'estrès del matí havia d'anar a pixar fora, no podia pixar a casa, perquè no hi havia la babo. Vull dir... Sí. Insisteixo, eh?, és que jo de veritat, amb aquest tema últimament estic molt crític, perquè hi ha molta gent que romantitza amb el passat, i jo li dic, no romantitzem el passat, perquè el passat era una autèntica merda. Sort que hem nascut avui, sort, menys mal.

No, no, no hem de romantitzar això. També tenien relacions massa estretes amb... amb crius de doctors d'edat. Però l'últim punt que volia fer també, i és el que dius tu, eh?, o sigui, molt relacionat amb el... com està... És que no existeix la paraula enginyerada, no? O sigui, amb anglès que es diu, la societat està engineered, està dissenyada, està construïda. Està pensada per... per un col·leg, per la gran massa, no? És a dir, menys normatives... L'exemple més clar, per exemple.

O sigui, és a dir, la gent que ens hem d'adaptar a aquestes petites coses, no? Per mi no, eh?, és tant drama, o sigui... No tinc una incapacitat, una... una... Com dir-ho, no? Altres limitacions, altres reptes que té gent que és molt més neurodivergent, o inclús de diversitat funcional, no? I de mobilitat, etcètera, etcètera. Val. Però sí que és veritat que ens hem d'adaptar a que tenim com uns microesforços a cada petita cosa que fem, a cada interacció que tenim.

O un exemple que ajudarà a entendre molt gent i els que siguin escarrants ho entendran. Jo soc escarrà, a sobre de tot això. Soc escarrà. I cada cop que vas a intentar fer una cosa amb l'esquerra, t'adones que la majoria de coses de la societat estan pensades per dreta. Tontaries com que totes les tasses de té només pots llegir les lletres de les coses que tenen si l'agafes amb la dreta, perquè si no et queden darrere. No fa que la meva vida sigui més miserable.

Però sí que et fa pensar que tot està pensat per putos dreta. Qualsevol moment vas a obrir una porta està pensat per dreta. Com es giren les claus als panys de les portes, està pensat per dreta. Aquestes petites microflexions de cervell forcen els nostres cervells a sempre adaptar-se a la realitat dels demés. Això probablement és una cosa que juga al nostre favor. Ens cansa molt més per un cantor, però a la vegada necessitem exercir molt més el cervell que la resta de gent.

Aleshores, probablement la majoria de gent va amb el cervell en pilota automàtic. I nosaltres, en tant que es carrens, ens hem d'adaptar molt més i hem de pensar que aquestes tisores són de dreta. Això és de dreta. Aquí hi ha el botó, que està a la dreta. Tot està pensat per dreta. Per tant, has de fer aquestes microflexions, que fan posar una miqueta d'estrès al teu cervell i per un cantot cansa més, per un altre cantot exercites més.

Segurament tinc un cervell que té uns abdominals als quals podries ratllar formatge. Aleshores, si t'hi fixes, a nivell mental estem indexant per la immediatesa i el que perdem és la qualitat. Quan estàs premiant la gent que pensa molt ràpid, que respon molt ràpid, en realitat el que estàs dient és que la qualitat no m'interessa tant i el que vull és la immediatesa i que la societat funcioni així.

Per això m'agovia molt, som tipus de gent, ja no de generacional, sinó que en nivell personal, ens agobia molt la conversa telefònica. Una conversa telefònica ha de donar resposta immediata a això. Ahir vaig tenir una interacció que no em va agradar gens, però una persona que coneixem a casa es va presentar a casa i va picar i... Hòstia, mira, puc pujar i... I jo no li vaig saber dir que no. Però la Judit estava fent coses de la UOC.

El Blai havia d'anar a dormir i jo estava... I jo no li vaig saber dir que no. I no és una persona que dius que és un amic i el fas pujar. És una persona que sense donar detalls no havia de pujar. Com? Una persona que no és un amic teu et va picar l'snow a casa per... Ja et donaré detalls després. L'snow a mi a casa, tio, és que no em pica ni el globo, em pica. És igual, mira, per no donar detalls, imagina que hagués estat el tècnic del gas. Mentira, et ve a robar els òrgans.

No, clar, exacte, jo hauria de dir que no, però el meu cervell no va saber... Si es va bloquejar, i vaig dir sí, quan en realitat, i això és una de les coses en què m'he d'entrenar ara, que segurament Derek Sievers ja ho té fet, ell, el seu default és no. I el meu default és sí, perquè en moltes coses soc un people pleaser. Soc una persona que vol evitar el conflicte i, per tant, m'he entrat, potser massa, a voler ajudar la gent.

I dic que no, no, en aquest cas he de dir que no, perquè ara no és l'hora adequada, torna demà, torna en un altre moment i podràs pujar. Però no em surt. Aleshores, clar, costa molt... Fixa't que és una tonteria, però és que no vaig saber dir que no. Per això no m'agraden les trucades telefòniques, no m'agrada haver de prendre decisions al moment. Les reunions síncrones per a aquest tipus de coses.

Perquè, clar, en una societat on el cost de cada interacció és virtualment zero, la gent pensa que no costa res ni trucar, ni coordinar reunions, ni anar a parlar amb una persona i demanar això, ho faig. Perquè no hi ha fricció. Com que hem eliminat tota fricció per establir contacte amb una persona, qualsevol persona que t'escriu en WhatsApp ja espera una resposta de tu.

I menys les menys com la meva. Per tant, ara m'he de reentrenar els propers cinc anys segurament reentrenant el meu cervell a dir que no a les coses per defecte. I és una putada perquè pagaran justos per pecadors. Aleshores, clar, la inecció i les situacions de bloqueig costen diners. I estem forçant a totes les altres persones a funcionar com a màquines perfectes amb engranatges

que mai paren de girar. Però no tenim mai en compte que hi ha engranatges i rodes que giren una miqueta més lent que els de mes. És paradoxal, però cansa molt ser lent. No estem dissenyats per aquest món. Jo no, tio. Jo no sé tu com ho portes, però jo... M'agradaria que la Terra girés una miqueta més lenta, segurament moriríem. Però m'està costant molt adaptar-me a una societat

que va tan ràpid. Com sempre, i això sí que és un malefici propi, m'agradaria definir-me com un o altre, però amb tot el que has d'explicar durant el podcast, et diria que tinc algunes coses de sí, de slow thinker, però tinc algunes altres de no, de pensar ràpid. No em puc definir. És que em persegueix allà on vagi. Ja sé que moriré així. A mi m'encantaria dir el marc és tal, però em sembla definir i encasellar-me en un lloc, en un petit requadre de la societat. No puc.

Tinc algunes coses de slow thinker, i les veig, m'identifico molt, tal com has dit, d'altra banda, en tinc moltes altres que no ho són. Estic, com sempre, amorf, indefinit i sense pertànyer a una categoria en concret. Empatitzo moltes coses, però, per altra banda, jo ahir a les 9 no entro. Segur que no. Tots els crius dels anys 80, en tant que n'havien nascut, de cada sort, crius especials. Molts ens podem categoritzar.

Dintre del zoo de l'espècie humana estaríem a cada zoo de cada ciutat, tindríem un espaciment d'aquests. Tu series com el Floquet de neu, només n'hi ha un al planeta, i estàs al zoo de Barcelona. Però, dit això, vull dir que no n'hi ha molts com tu. Realment ets que has d'estudir i m'agradaria conèixer el servei perquè trobo fascinant com penses.

No ho hem fet, Falke, però aprofito per demanar preguntes per a la gent perquè estem valorant l'opció de fer el primer episodi convidat, que seria el Xavi Capellades, el CEO de Parlem, que ja s'ha compromès a fer un esmorzar de forquilla amb nosaltres. I episodis. Les dues coses hem de pensar si ho fem a la vegada o ho fem per separat, però potser té sentit que ens passeu preguntes perquè així no les haguem d'improvisar. Yes! Jo què sé, de les coses que puguem parlar amb ell.

I l'altra cosa, crida l'esmorzar de forquilla, Marc. Esmorzar de forquilla, no sé si cridar o no, perquè està col·lapsant a la vent en si mateix. Crec que estem patint d'una recorrència massa intensa, és a dir, que sempre som els mateixos pràcticament, perquè ens agrada massa. Potser hauríem d'obrir les portes i prioritzar que noves cares també entrin, també és possible que vinguin igualment.

És a dir, prioritzem les dues a la vegada i tanquem cantos que s'enceda de l'abaix només per fer l'esmorzar. Sisplau, dia 18. No, dia 11. No, no me'n recordo. Dia 18 o 11. Collons, Marc, dia 11. Mira, ho sé jo. Dia 11, dia 11, no 18, dia 11. De fet, les places jo crec que s'han acabat. Sempre cau gent. Mantenim la crida oberta perquè volem més gent nova, si pot ser.

Si pot ser, perquè entre els altres ja crec que ens acabarem convidant entre nosaltres al dinar de Nadal, ja de tant que ens coneixerem. Mentre anem popular l'únic event nadalenc que em fa il·lusió, l'esmorzar del dia 11, així que crida oberta que tothom pugui participar i ja ho sabeu, on trobar-nos el dia 11. Molt bé. Doncs, si et sembla, ho deixem aquí. Crec que serà l'únic episodi que podrem acomiadar com tal i no allò amb una frase d'aquestes incendiàries.

Sí, vols que digui adeu o com va això? Vinga, doncs adeu i adeu-vos guard. Adeu-vos i adeu-vos.

Transcript source: Provided by creator in RSS feed: download file
For the best experience, listen in Metacast app for iOS or Android