T'hi trobava a faltar el pitcher aquest de la sabrevesa amb aigua. És cruïris. Ara sembla que m'estiu fotent birra igualida per esmorzar, però no. Sí, a les 10 i 13 del matí. Àlex, que tenia pols. Mira, encara tinc pols del micròfon, dels dies que fa que no el faig servir. Un mes sense gravar, eh? Què et sembla? Em sembla que et trobava a faltar, Matxos. Que tio, em vas a les Amèriques i em deixes aquí sol.
Bueno, tampoc ha estat tan greu perquè almenys a l'audiència no l'hem deixat abandonada, perquè els vam deixar episodis gravats. Hauríem d'estar contents i contentes, eh? L'audiència se la cuida com a la família. I més si ens passen feedbacks sobre els títols dels episodis i ens passen coses tan boniques com els emails que ens fan arribar. Fins i tot tu, Marc, te'n vas a dinar amb un d'ells.
Total, eh? És fort. A mi és el que m'agrada del podcasting, és aquesta idea que tu com que pots donar amor... O sigui, tu tens una capacitat limitada de generar amor a la vida, jo crec. Això és una teoria personal. Llavors, això ho pots repartir de moltes maneres. Tu pots donar com una miqueta d'amor a molta gent. Jo així no funciono, aquesta idea no m'agrada gaire. En canvi, pots repartir aquesta quantitat com donant molt amor a poca gent. Aquest soc jo. Això em defineix.
És com la teoria que els facts són limitats. Tu coneixes el llibre aquell de Marc Manson, el Deceptile Art of Not Giving a Fuck? Exactament. Aquest llibre em sembla una basura, però és el típic llibre que amb una entrada de bloc ja hauria estat bé. Perquè jo em vaig llegir una entrada de bloc on el resumien i vaig dir, hòstia, això és brillant. Vaig comprar el llibre i vaig dir, quina basura de llibre. O sigui, acabo de perdre el meu temps durant 300 i escaig pàgines.
Però bueno, bàsicament, per qui no l'hagi llegit, un llibre que diu que és difícil de traduir el concepte de to give a fuck. Donar importància a les coses. I ell, bàsicament, l'autor ho resumeix com que els facts, les unitats d'importància, són com uns tokens que tu vas distribuint a la vida. Diu que quan som joves, en distribuïm massa d'elles i llavors quan arribem a ser grans ja no ens en queden gaires i per això la gent gran fa coses que, bàsicament, estan de tornada de tot.
I fan d'aquestes coses i dius, hòstia, però per què ho fa? Ja no li importa res, no? Perquè ja s'ha gastat tots els tokens d'importància de donar importància a les coses a la vida. Aleshores, és una bona pràctica vital el, potser, moderar l'ús o la distribució d'aquests tokens massa aviat a la teva vida i començar a triar on vols posar-li més fitxes i menys per tenir una estabilitat mental més equilibrada, bàsicament. Però ja està, dit això no és el tema central d'avui.
No, però es dona a tu un molt bon tip i és el de... hi ha molts llibres que podrien ser un blogport, això és sabut, no estem descobrint la sopa d'all aquí, però sí que és veritat que hi ha una bona pràctica i és que hi ha molts llibres d'aquests que, evidentment, mira,
pots fer un mític xat gpte i dius, escolta, em pots resumir el teu llibre i ja ho tens, o el mític Blinkist, que també te'l resumeix, que bueno, jo no sé com funciona aquest model de negoci, també després de tota aquesta onada de models generatius, però és igual, no és el punt. El que anava a dir és que hi ha molts autors d'aquests que surten als mítics podcasts de Placeholder, mític Tim Ferriss, mític Sam Harris, mític Joe Rogan, i fan com el tour i expliquen com les idees darrere del llibre.
Tio, et mires un podcast d'aquest i ja està, o sigui, ja has vist el llibre. És que ho descobreixen absolutament tot. Si vols tots els punts, tal, ok, llegeix-te'l, però d'altra banda et diria que...
Escolta, tres podcasts d'aquests i estaràs molt tranquil a la vida. És una bona pràctica. Jo últimament t'hauria de dir que ho estic fent. Passo olímpicament, jo ja m'he desintoxicat els llibres de business, pràcticament no llegeixo cap, sobretot des que vaig descobrir que les primeres 80 pàgines són molt útils i després les altres 300 són palla i palla i palla.
I gràcies a la teoria del nostre amic Carlos Villavieja, que ens escolta, que em va dir que aquests llibres pensen que estan fets per MBAs. I els MBAs com funcionen? Amb casos. No sé si es tradueix casos, els case, que fan servir...
Els fan estudiar case, case, case, case, case... Doncs, bàsicament, és un llibre que et presenta una teoria i després te l'exemplifica amb casos i exemples i exemples i exemples. I són 300 pàgines d'exemples. 300 pàgines de palla, per tant, perdua temps absoluta, la majoria dels llibres de negocis.
No puc estar més d'acord i això que has dit per llibres de negocis, a mi a vegades també em ve al cap per MBAs, perquè el tema del cas, pagar 100.000 pavos perquè m'expliquin un cas, a veure, potser me'n vinc a la startup grind i m'escolto l'entrevista i fem un bon cas, també.
Igual crees una empresa a tu i et paguen a tu perquè et facin un MBA i saps què vull dir. Això ho he pensat tantes vegades, de dir a veure, en lloc de gastar-te 100.000... Que entenc el punt, que fas amics i que et connecten molt bé, whatever. En lloc de gastar-te 100.000 pavos amb un MBA i gastar-te'ls amb una empresa, monta algú guapo, no sé, dóna per pensar-hi, però avui no havíem vingut a parlar d'això, havíem vingut a parlar de tu.
Avui és com que t'entrevisto, perquè és com que l'Àlex torna de les Amèriques i jo us ho emmarco i li dic, eh, Àlex, com que fot un puto més que no parlem, explica'm com t'ha anat i aprofitem i fem un podcast. T'has preparat preguntes o no? O sigui, jo serà espontani. No, no, tinc preguntes. Tinc preguntes. Tens un guió de preguntes. Et veig capaç. A veure, Àlex, és que si no, no seria jo... no seria fer el podcast amb mi. Això va de contrastos, evidentment. Vinga, dispara.
Vale, o sigui, a mi primer de tot m'agradaria entendre què collons vas anar a fotre allà. Que se l'he cobrat la primera. A veure, jo vaig cada any des del 2013 perquè és quan vaig anar... sí, quan vaig deixar la meva feina tradicional, consultoria tradicional, i vaig anar a fer un viatge de descobriment personal a Sant Francisco.
Vaig anar a passar tres mesos amb el visit turístic. Vaig reinventar-me, vinc de consultoria tradicional, buificar-me al món dels startups, doncs on millor que a Sant Francisco. Vaig allà, aprenc, absorbeixo tot el coneixement, aprenc d'innovació, d'emprenedoria, de tecnologia, etcètera, etcètera. Em renovo perquè venia de treballar per una consultora molt tradicional, per clients encara més tradicionals, com asseguradores i banca.
I allà vaig al salt. Va ser al moment en què estàvem creant també Marsbased, vaig aconseguir el primer client allà. I per tant va ser un viatge transformacional, també va ser on vaig aconseguir el chapter de Startupgrind. I des d'aleshores per mi és com el viatge a la meca. El faig un cop l'any, vaig a passar unes setmanes, de vegades algun mes allà, aquest cop he anat un mes.
I generalment hi he anat només per negocis. De fet, els nou primers anys hi he anat només per negocis. Perdo, els vuit primers anys. Aleshores anava a la conferència de Startupgrind i després a veure els clients que tenim allà. Perquè sempre hem tingut, crec que activament des del 2014 sempre hem tingut clients als Estats Units, més concretament a Silicon Valley. Però aquest any ha estat el primer que he decidit fer vacances, també.
O sigui, he anat allà a la conferència, he anat a veure els clients, vaig fer una setmana de conferència, una setmana de clients i després dues setmanes de vacances. Vaig anar amb la meva parella i la seva criatura i vam fer un road trip de dues setmanes per California. O sigui que ha estat després de nou anys, collons, i ara ara, perquè fins i tot els meus amics d'allà de San Francisco s'han reïat de mi.
Diu, tio, és que portes nou anys venint i encara no has vist... No he vist ni el Catràs. I també diria que aquest any tampoc hi he anat. Però no havia vist res fora de San Francisco gairebé. Realment havia fet un parell d'incursions, però no havia fet turisme com a tal, no havia fet vacances. Aquest any era l'any. És que ens ha estampat una cosa interessant i és dir que hi havia un moment en la història en què l'Àlex...
És a dir, anem-ho a posar d'una altra manera. La teva identitat està extremadament vinculada a l'emprenedoria i a les startups. És inevitable, no? La gent quan et mira a la cara i creu que ja ho portes pintat. És com la primera cosa que penses quan et veig, per exemple. Potser passaria... Jo què sé, et dona la sensació que Kip Choge quan tenia 3 anys ja corria al Marató de Berlín.
En canvi, hi havia un moment en la història en què l'Àlex era un outsider d'aquest món i tenia que anar amb bicicleta d'aquelles de rodetes i aprendre de què collons anava tot això. I això, jo crec que ha de donar molta esperança a la gent en el sentit que ningú ha nascut a pres. És a dir, que tothom ha hagut de passar una corba d'aprenentatge. I estic d'acord que a vegades hi ha coses que se't donen millor o pitjor a la vida i tens més facilitat per enganxar-les que no altres.
I et posaré un exemple. Hi ha molta gent que em diu que he corregut un munt de maratons i no sempre les he corregut. També ho penso i la primera vegada que m'hi vaig posar em va sortir molt natural. Vaig agafar i encara me'n recordaré. L'any 2011 crec que va ser sense haver corregut en la meva vida... Perdó, la mitja marató de Sant Cugat. Havé corregut una mitja marató i la vaig acabar en un temps,
però no l'entenia ni jo. I cada vegada vaig dir, hòstia, Marc, això se't dona com natural i llavors ja vaig progressar cap allà. Però per altra banda, no ho sé, em fots a l'aigua, a nedar i, hòstia, estic d'acord que podria aprendre. I ja he après, però soc un tronc, s'emdona molt malament. Tu creus que se't dona natural aquest món? Creus que és per tu el teu... Com el teu playground, d'alguna manera, el teu sorral? No, perquè jo mai havia volgut ser emprenedor.
A mi, la història aquesta de, jo sempre he volgut aprendre, evidentment, com a bon català, la meitat de la meva família tots han tingut el seu negoci, però eren... Els emprenedors d'aquí són gent que té botigues, no ens enganyem, no té empreses. Té botigues, que evidentment fa falta tenir empreses per tenir una botiga, però no són empreses tecnològiques. I a la meva família hi havia empreses, però eren botiguetes, no ens enganyem.
Tampoc és allò que digui que ho porto a la sang. I d'altra banda, el meu somni queda molt impopular, dir-ho el 2023, però jo sempre havia volgut treballar per Google. Realment la meva màxima aspiració de treballar per Google, part del viatge d'anar cap allà,
era anar a veure com entrar a Google. Després de 7 o 8 anys de consultoria tradicional, vaig dir que vaig aprovar de treballar per Google, perquè ja que vaig allà... I tenia el projecte amunt de l'empresa, que no sabia si aniria bé o no. Aleshores vaig dir que jo igualment començo a fer entrevistes de feina pel que sigui, perquè potser això de l'empresa no li donava molta confiança.
I ja està. Però va tirar molt bé el de l'empresa i vaig decidir cancel·lar... A Google, si no recordo malament, no em van agafar. Però alguns altres processos que tenia d'aquest de 7 o 8 entrevistes, em vaig cansar i vaig dir prou. Em portava 5 o 6 entrevistes. Em vaig dir que en sèrio aquests processos calen, aquesta pèrdua de temps, cal aquest commitment. I res, com a resum, no sé si és el meu pati d'escola, no sé si és el meu sorral. Jo no ho crec. Ara soc una persona molt adaptable.
Jo sempre he considerat que soc una persona que acompanya molt bé els projectes d'altra gent, però no és un líder. El projecte de Mars Bites, per exemple, surt d'un dels meus dos socis, del Jordi, que sempre ens va estar allà empanyent a mi i a l'altre soci, el Xavi, perquè creéssim l'empresa. Vinga, hem de fer una empresa, hem de fer una empresa. I vaig dir, bueno, va, m'hi sumo, però no ho lideraré.
Tot i que ho pugui semblar, perquè soc la cara pública, en realitat sempre he considerat que estic allà acompanyant un altre projecte que també m'he fet meu, però vull dir que sempre m'he sumat a projectes d'altres persones i crec que és on faig millor les coses que no pas les coses que liderat jo generalment no han sortit bé. I prova d'això és que pràcticament ningú coneix cap dels projectes que he tirat jo endavant
perquè no han arribat gaire lluny. Que se'm doni natural o no és una altra cosa. A mi sí que m'agrada parlar amb gent. Durant el meu Erasmus vaig fer una transformació a nivell personal o abans de l'Erasmus perquè vaig pensar...
Jo era el típic desenvolupador que quan era jove no volia parlar amb gent completament introvertit, perguanyós i tímid i que si es partia pel carrer, abans a Google Maps, no preguntava les direccions a gent, tornava a casa, o tornava a mirar el Callejero de Barcelona i aleshores tornava a sortir al carrer. Abans que preguntar-ho a una persona estranya vaig haver de fer un canvi personal perquè vaig dir que si vas a fer Erasmus així no vas pel món.
I aleshores, amb el temps de desenvolupar-te una sèrie d'habilitats socials que sí que m'han donat la possibilitat de poder liderar la part pública d'una empresa i inclús els esdeveniments Start Up Line, però prèviament haver cofundat SN a la Pompeu Fabra, una associació d'estudients d'intercanvi, que, vulguis que no, tot això ha acumulat segurament en crear la personalitat que tinc avui en dia i les capacitats que tinc a nivell empresarial.
Per tant, m'hi trobo còmode, sí, és el que més m'agrada, no ho sé, però se'm dona molt bé, no ho sé si realment és el que més m'agrada, saps? M'agrada molt desenvolupar i no tinc temps per fer-ho, no és compatible amb el tipus de feina que faig. De vegades, com diuen, la feina del CEO és 80% les coses que has de fer i 20% les coses que a tu t'agrada fer. Doncs en aquesta balança, no sé si la tinc repartida al 80-20, més aviat potser és al 90-10, però bé, també m'ho passo bé.
Ja, Àlex, però hi ha com aquest diagrama de vent mític, no?, del que t'agrada, se't dona bé i és valós per a la societat i com tu has d'estar al mig d'alguna manera, i estic d'acord amb el tema de programar, per exemple. A mi, programar és una cosa que és molt valosa per a la societat, és una cosa que m'agrada molt, però anem a dir que se'm dona regular. Et sé apanyar quatre coses, però ara, jo he vist grans programadors, també he vist grans corredors i jo no soc ni un ni l'altre.
Llavors has de dir, bueno, Marc, tu has de saber on ets bo i on ningú et guanya, i jo ho penso i dic, on ningú et guanya? A mi? A mi ningú em guanya amb l'obsessió.
Allà, bueno, és a dir, soc el mític tiu que no se li passa ni una, que ordre, racionalitat, minimalisme, aquí és el meu triangle d'or i allà em faig molt fort i crec que per això la vida m'ha portat més cap a la zona de producte, gestionar projecte, perquè al final, això és el que diem, que cadascú, el món o l'acaba posant on li toca o ell ja troba el seu camí, perquè si no, no ho sé, sempre ets com un cotxe que no està corrent pel terreny
pel qual ha sigut concebut, però canviant una mica com de registre però seguint la mateixa idea, en aquesta idea que, ostres, has acabat fent el que se't donava bé o no o havies nascut per... Tio, et volia preguntar com has vist en l'actualitat, és a dir, ara, perquè jo crec que això, el que et preguntaré ara són com dues peces que mouven sempre i que no sempre tens la mateixa resposta
en aquesta pregunta, no? És com les diferències culturals que hi ha entre les Amèriques i les Europeus, quan de cosades estan i quan parlo de les Amèriques, evidentment, jo em refereixo...
Jo crec que als Estats Units són dues coses diferents, són les dues costes i la resta i quan parlem dels Estats Units parlem de les dues costes, perquè ens ocupen ara i sobretot jo ho veig més accentuat a la costa oest, però és a dir, tio, quins contrastos has vist en el registre de la costa oest comparat amb la cultura europea, sobretot, si ho has vist més accentuat o menys que altres vegades i sobretot si tu creus que ets un tio que...
el van concebre o el van dissenyar per ser americà o per ser més europeu, saps? No, no, americà no, tio, jo no suporto absolutament res de la cultura americana, vull dir, la cultura dels Estats Units, eh? Crec que tots vivim amb la fascinació aquesta d'haver vist les pel·lis i que et pinta als Estats Units d'una manera i vas allà i dius que és molt mola, saps? I realment els autobusos són com el del Simpson, saps?
I els cartells de les autopistes i les milles per hora i les clavegueres fumejant i no sé, el seu menjar i com que agafen el cotxe per tot i tot això. San Francisco, pel que diu, és la ciutat més europea dels Estats Units, pel que diu, una de les més europees, no? San Francisco i Boston, crec que és l'altra. No obstant, ells com a societat són completament diferents, no?
No, a mi no m'atreu res, de fet jo ja en el primer viatge, després de passar tres mesos allà vaig decidir mai viure aquí, saps? O mai viure aquí per un llarg temps, no?
Podria viure-hi per feina d'uns un any perfectament, podria suportar-ho, però és que els seus valors toquen tant amb els meus, en tantíssimes coses que no m'agraden, no. O sigui, cada cop m'agrada menys anar-hi, cada cop trobo més fricció que per un tema fonamental, ja saps, jo de quin peu calço, a nivell social, a nivell polític, als Estats Units, el tema que la seva esquerra d'allà sigui la nostra centre dreta, per dir-ho ja ho sé, saps?
Allà jo crec que el PSOE estaria il·legalitzat com a partit d'extrema esquerra, si t'ho imagines que malament estan en temes socials, no? Però vas allà i veus que és una societat que fonamentalment a la que fots la pota un cop et deixen caure, no hi ha cap tipus de xarxa de seguretat, i de vegades no és un error teu, de vegades és simplement... Clar, és una societat que viu bàsicament de crèdit, en deute, no? O sigui, em sembla que la mitjana...
Tu vas treure aquesta... Vosaltres vau parlar això a Safreig, me'n recordo, eh? Quina és la mitjana, a veure si te'n recordes, quina és la mitjana de targetes de crèdit que té una família americana? Me'n recordes, aquesta dada? Sí, tio, és que el puto Ramon sempre em feia preguntes al principi del podcast, era horrible, perquè... Era boníssim. Ostres, em deixaven evidència, encara, dos per tres, perquè... Saps aquestes mítiques preguntes de quantes pilotes de ping-pong cauen en un 747?
Sí. Tota les seves eren així, jo era vera, tio, o sigui, ho puc saber, ok, però eren algunes que semblaven molt evidents, no? Que deia, tio, quin número d'impressions té tal plataforma o quants usuaris?
I jo pensava, hòstia, tio, és que... És que crec que et puc donar com un estimat, però, és a dir, t'ho puc computar de la mateixa manera que computaria les pilotes de ping-pong al 747, és a dir, tinc que dir, vale, si crec que Facebook té tants milions usuaris i crec que Twitter té tants i crec que te'l té tants, doncs aquesta, per comparatius, potser està en tant, no? Bueno, no et distreguis, no et distreguis, respon la pregunta, te'n recordes o no? No, clar que no, com vols que me'n recordi?
Vale. Crec que eren 17, si no recordo malament, i ara ho estic dient de memòria de fa dos anys o tres que no escolto, s'ha fred.
Però és una societat que, bàsicament, tira de crèdit, vull dir, i tirant de crèdit perquè tenen mogollón de targetes, no saben què és el dèbit, van a universitat i d'aquí a volta s'endeuten amb 85.000 dòlars o 100.000 dòlars, és que no sé quan van a la universitat d'allà i han de pagar el student loan, aquests crèdits, per poder estudiar fins a deu anys dins de la seva carrera professional, després que, evidentment, es compren cases, es compren cotxes, sempre viuen en deute.
Aleshores, clar, és una societat que viu molt al límit, tio, si estan acostumats a prendre riscos, perquè és que cada pas que fan a la seva vida és un puto risc perquè agafen un deute al·lucinant, saps? Aleshores, clar, una cosa, et va malament, agafes un apendicitis, quan no tens feina, allà no tenen assegurança mèdica, els arriba una factura de l'hospital de 125.000 dòlars perquè t'han curat un apendicitis, perquè si no ho feies et mories i se'n va anar al puto carrer.
Te'n van al puto carrer i ja està, i no hi ha ningú que el sustenti. Xarxes familiars molt dèbils, perquè viuen per tot el puto país i, aleshores, esclar, es distancien molt de la seva família, difícil arrelar i aleshores tens una societat completament fragmentada.
A mi això no m'agrada, vas per Sant Francisco, que és una ciutat meravellosa, però hi ha una divisió social al·lucinant, no política, sinó a nivell de capes de la societat, aleshores, clar, tens penya a xutar en la heroïna a la porta de Twitter, saps? A la porta de Salesforce, tens barris que són, sembla, les faveles de Rió, saps? Vull dir, una de les ciutats capdavanteres a nivell de... una de les ciutats amb més PIB a nivell mundial.
A mi això no m'agrada, no m'agrada una societat que ho permet, que ho tolera i que, sobretot, ho ha normalitzat. O sigui, jo, inclús, amb els anys m'he deshumanitzat, en el sentit que vaig allà, ho veig i dic, hòstia, és que és part d'això, però no, no m'agrada, si, passejar per Sant Francisco i veure el nivell de misèria humana que hi ha pel carrer, aleshores, la gent ja ho té com a normal i ho accepten com a normal, no hauria de ser normal.
Aleshores, bueno, com a societat, una societat molt malalta. Aleshores, per mi això no m'agrada. Si fos diferent, potser sí. Ara, m'agraden certes coses americanes, com més aviat el folclor, la música, la cultura, no sé què, sí, tenen un país de l'hòstia a nivell de natura, perquè jo ara ho he descobert, fent dues setmanes de road trip als parcs naturals, veient secoies, veient Death Valley, veient els llacs i les cascades de Yosemite.
Sí, però hòstia, a nivell de societat, no, no, no, no, no, com a gent europeu, cent per cent, i a més et diré una altra cosa, saps quin és el gran avantatge que tenim els europeus respecte als americans? S'ho prenen mà. Que no tenim desastres naturals, pràcticament, saps?
Allà, cada dos per tres, és... De fet, quan vam arribar, feia tres mesos que estaven tenint el pitjor hivern de la història de Califòrnia, o sigui, tres mesos de pluja ininterrompuda, sense veure el sol, riades, tempestes de neu, huracans i no sé què més, que s'han carregat moltes carreteres, de fet, moltes carreteres no les hem pogut fer. Per la costa oest, la Highway 101, no hem pogut fer la meitat baixar fins a Ficsur perquè estava destrossada literalment per les riubades.
La platja de Santa Cruz, desapareguda. El port de Santa Cruz, desaparegut, saps? És que estava tot trinxadíssim. Els parcs naturals, quan vam arribar a Death Valley, que Death Valley, una de les zones més seques del planeta, s'havien esborrat la meitat de camins i el dia abans que vam arribar, nosaltres vam reobrir el 80% del parc, però quedava un 20 o un 25% que estava tancat com a resulta de les destruccions causades per la natura.
A Yosemite, que també vam anar, vam anar dos dies abans que el tanquessin perquè per por a les riades que causaria el desglas, perquè estava pujant molt la temperatura, havia anat tantíssim que hi havia més de dos metres de neu a certes parts del parc que quan vam anar nosaltres hi havia 30 graus, s'estava forrant la neu a nivells urgents, molt, molt, molt ràpids i diuen és que demà tanquem el parc perquè és que hi haurà nois riades de la hòstia.
Si tu imagina't, això és el padre cada dia quan vius als Estats Units. Segurament hi ha zones més tranquil·les, perquè a certes zones és austint, no ho tenen desastres naturals, però generalment si no tens tornades tens riades, si no tens riades tens saqueres, si no tens terratrèmols, si no tens inundacions cada dos per tres com a Florida. Vull dir que és difícil viure així, és molt difícil.
A mi això no m'ha agradat tant de risc, soc una persona més aviat calmada i conservadora en aquest aspecte de la meva vida. Però no només això, Àlex, però és que et sorprèn com aquí ja ens pensem que la societat està trencada i que hi ha una diferència brutal entre... Què va? No en tenim ni idea. Això és de gent poc viatjada, Marc, ja t'ho dic jo. Clar, sí, però és el padre cada dia, ho veiem, no? El que tothom diu, no?
La classe mitja, s'està anant a la merda, s'ha estat polaritzant molt la societat i és una realitat, però aquí estem jugant les lligues amateurs d'això.
És a dir, aquí encara el model social i aquest estat del benestar del qual tot ens queixem i tot és una merda i el que sigui, encara està fent un favor aguantant una mica la societat junta, perquè tu veus els drames que hi ha allà, que penses en els Estats Units i dius que és el porta-avions de la societat, és com el màxim exponent del progrés i el que tu vulguis, eh? Però, clar, inclús a les parts més afluents d'Estats Units tens una societat absurdament trencada, és que és acollonant.
A mi em sembla brutal. Jo no combrego gaire amb aquesta literatura, tampoc, amb poc que no m'agrada molt l'intervencionisme estatal, també t'he de dir que, possiblement, ve de la mà que no he viscut prou l'altra cara de la moneda, però no ho sé, tinc dubtes sobre això. Allà és que és una societat que posen per sobre, però per sobre, en totes i cada una de les situacions de la vida posen per sobre les empreses que les personen.
És molt estúpid, però és molt clar en la manera de veure com funciona. La gent allà ja ho saps com són. No volen pagar impostos, perquè, tot i que a Califòrnia són més oberts en aquesta part i no tothom és un obert capitalista. Però, pel simple fet de no voler pagar impostos, tothom diu que vol controlar on van els diners i no sé què, l'Estat, després l'Estat, no sé quines merdes... Ok, ok.
M'he fartat de veure una cosa que per mi és completament ridícula, que és el fet de pagar per adoptar una autopista. Què vol dir això? Tu no vols pagar els teus impostos perquè millorem les infraestructures estatals per tothom, però vols poder tenir la possibilitat de pagar per adoptar un tram de l'autopista, que porta el teu nom i tu l'hauràs arreglat. És un tema d'ego al·lucinant.
Això el que fa a favor és un individualisme exagerat en què la gent diu que prefereix pagar això perquè sé on van els impostos, les taxes, van aquí, i jo he millorat aquest tram d'autopista. Però probablement això és tan completament ineficient que fa que hi hagi un tram de l'autopista que estigui molt ben parit i els altres estan completament abandonats. Per això, si tots pensem així, no arribareu a tenir unes autopistes en condicions. Tenen les autopistes lamentables.
El que més em rebenta als Estats Units és que han aconseguit quedar-se amb la narrativa de que som la primera potència mundial quan tenen més problemes que cap altre país del planeta. Jo sempre els dic que a mi no em convenceu, el problema és que la resta del món els segueix comprant aquesta història.
Un país que no té transport públic en condicions, tu vas dir en un dels episodis anteriors on parlàvem dels pelotons aquells, els transports aquells que vendien uns camions automàtics, té un país que va apostar molt per la indústria de les autopistes en el seu moment i no en transport públic, té uns trens que són lamentables.
El tren de Sant Francisco és un tren de la península de Silicon Valley que només té una via, es trenca cada dos per tres i és el que aporta el trànsit de persones entre Sant Francisco i Sant José, que són una punta i l'altra de Silicon Valley. Si has d'anar a treballar a Los Gatos, perquè treballes a Netflix però vius a Sant Francisco, has de menjar una hora i mitja de tren per fer 40 quilòmetres.
És lamentable que un tren que es trenca cada dos per tres al transport públic de Sant Francisco és lamentable per bé que cobreix bastant bé la ciutat i té una certa freqüència, és lamentable comparat amb el que tenim a qualsevol ciutat europea. No et dic Barcelona, segurament el mètode Bilbao és 12 cops millor que el de Sant Francisco. Aleshores, és clar, a mi em rebenta molt això. Jo estic molt desencantat, però per aquí he anat molt.
Aleshores puc posar l'accent crític sobre el mètode social, però la majoria de gent que els idealitzes perquè no ha estat allà o no ha passat suficient temps, o potser ha anat una setmana a Nova York i ha vist Manhattan les parts més glamuroses, però no han anat a veure les parts no glamuroses. I no ho dic des del punt de vista que has de viure allà
per veure-ho. No, simplement ja només anant-hi per feina veus els problemes que té a nivell de societat, el nivell de gent que viu a l'hospital, el nivell de drogues, inseguretat, etc. I que no només a Sant Francisco, estem veient altres ciutats com Detroit, Filadèlfia, Chicago, Nova York... És un puto desastre. Per mi és la prova que el capitalisme ha portat a l'extrem. No funciona. No funciona. Ja ha patat, eh? Està patant. Però està patant a poc a poc, però acabarà patant.
Mira, a veure si havies escoltat aquesta idea. Jo quan la vaig escoltar em va semblar una de les coses més brillants que... Com una reflexió, de veritat, eh? Que se'm va quedar per sempre. I és que... era a Chicago? Sí, estava a Chicago en una barca d'aquestes que era en un riu i ens estan fent com un tour, un noi arquitecte i ens explicava... una mica l'arquitectura de Chicago, bla, bla, bla. Molt bé. Però va sortir una frase que...
Ostres, em va semblar com per a en Maracay perquè te la guardessis sempre. I era que l'arquitectura... O sigui, els... No vull dir els gratacels, però ho veu. L'arquitectura d'una societat o d'una ciutat és com la cristalització de la seva època d'aurada. És a dir, tu mires... On està l'arquitectura més progressista i més vanguardista del moment i això què et dona? Et dona la societat que en aquest moment està tirant del progrés. Llavors, si et fixes... A Estats Units viu molt de rentes.
Jo crec que s'està donant ara mateix, i tu ho has apuntat, com a canvi d'ordre mundial, i és claríssim, crec que a Estats Units ja no és la potència dominar ni molt menys. Però... Em refereixo a que si tu mires l'arquitectura americana i com han cristalitzat aquells edificis, ostres, tot el que veus allà són literalment edificis dels 50 i dels 60. I d'empreses. Sí, exacte. En canvi, tu ara i dius, ostres, què ha cristalitzat això? L'època d'aurada americana van ser els 60s i els 70s.
I bueno, sí, van tenir la crisi del petroli, mil merdes. Però, vull dir, després de la Segona Guerra Mundial, a Estats Units es va menjar al món i li van deixar menjar al món. No en tornarem a emparquejar, perquè no. Però si ara mires, dius, què està passant a nivell arquitectònic a Estats Units? Et diria que gairebé res. Tu ara entres a la Wikipèdia i mires com la llista dels edificis més alts del món i on s'estan construint. L'empire States està al 37. I no tens ni puta idea.
I encara veus el King Kong allà enganxat. Que veu molt del màrqueting. Però mira exacte, Alex, i tu ara te'n vas, on estan aquests edificis? Estan a Sud-Este-Asiàtica, a Dubai, a tota la... Sobretot a Xina també n'hi ha molts. Però veus que allà s'estan construint unes autèntiques bogeries, però unes autèntiques animalades.
Però encara m'he quedat amb la imatge de l'empire States, però veus que aquests tios, els xinos, i tota la gent de Middle East i tota la gent més aràbica, crec que no són bons amb el màrqueting. No fan pel·lícules. Han de fer pel·lícules. Exacte. Qui té la potència mundial del cinema i qui controla la narrativa de màrqueting del món? Estats Units. Qui té? Hollywood, bàsicament. Hollywood ens ha ensenyat que els russos són dolents, que els italians són mafiosos,
que els xinos també són perillosos. Vull dir que és que realment ells han controlat la narrativa de tot i que, clar, els Estats Units són la terra del desig, el somni americà, etcètera. Jo crec que això està caducant, però mentre ells segueixin dominant tot i tot el puto món segueixi mirant els Oscars i segueixin mirant totes les històries que passen allà, donant-li més importància al que fan allà, al que fem aquí. Seguim celebrant Halloween. No per celebrar la castanyada, tampoc.
Cal ser fundamentalista d'aquestes coses. Mentre seguim adoptant totes les seves... què serà el següent? Aquí celebrem la Super Bowl. Trobo una cosa ridícula. Un país que juga esports als quals només participen ells i s'autoproclamen campions mundials, o juguen ells amb els seus veïns, com el bàsbol, que ells juguen ells, Cuba i Costa Rica, potser a Porto Rico, no me'n recordo. No ho sé, no em sembla a mi que hagi de ser un país referent en tantes coses a la resta del món. O sigui, exemples?
No gaire, no n'agafaria gaire d'allà, per això. És el que dius tu. Jo crec que els estan passant la mà per la cara, no se'n volen adonar i hòstia, realment... Jo crec que ja no estan capaç de liderar el planeta d'aquesta manera, després de cagades històriques que han fet, sobretot, des dels 90 cap aquí. Però bueno, és un reflex pur i dur de la societat trencada que tenen.
Si pares a pensar, tots els presidents dels anys des dels 90 cap aquí, Llavat Obama, potser, i podríem parlar també d'un o dos episodis de les cagades d'Obama, però que a mi també ha semblat la gran campanya de marketing dels Estats Units va ser posar Obama com a president dels Estats Units. Però a la resta, desastres absoluts. Clinton, Bush, Trump... Realment, quin putíssim desastre. I aquesta és la gent que ens governa.
Anem parlant de Rajoy, eh? Anem a fer una altra Rajoy i dels inútils que hi ha altres països, com a Itàlia o com a Europa, o com vulguis, tio, però és que Estats Units... Mare meva, tio. Jo encara no entenc com és el país que aguanta amb tot això i per què la gent té aquest deliri, aquesta bogeria per anar allà a petar i a fer calés, eh? Amb la castanyada has fet mal, eh? Tu ets un nova? Jo, el catalista de la castanyada? I on és, allà, bro?