Potser no. Podem fer dues coses. Podem contestar la pregunta al Noel o podem fer el que et vaig dir. És que jo et tiro uns personatges del món anglosaxó, potser més... Estadounidenc. I... tu m'intentes dir qui seria el seu homòleg català o espanyol. No sé per què l'altre dia estava jugant amb un amic i ens va fer molta gràcia. Jo crec que requereix més preparació. Jo li fotria el Noel. Si ens inspirem, pots compartir els teus, però jo no en tindré cap ni un.
O sigui, utilitzem el teu... És el precoctex frontal el que et fa dir les coses ràpid. Utilitzem aquesta part teva que la tens molt desenvolupada per anar donant rèpliques. Tinc alguns divertits. Estàs apanyadíssim. Però bueno, no ho sé. Vols començar amb això? Doncs... Jo, des que tinc moltes opinions sobre el Noel, vull dir que... guarda el personatge pel live que farem, pel proper directe. Serà més divertit. Així veiem les cares de la gent. I ja està.
Ui... Hi havia molta gent que t'ha pensat per un moment que faria un dels personatges i tenia moltes ganes. Ho guardem pel directe. Àlex, no me'n recordo la pregunta del Noel. Jo tampoc, però com que me l'he mirat fa sis minuts, la tinc una miqueta fresca. Bàsicament, ell comenta una situació molt personal que és la de... que generalment nosaltres sobreindexem els diners. El que parlem que en el món dels negocis, doncs, home, tot està pensat per fer creixement, reinvertir els guants...
Sempre has de mirar la pela. Hi ha gent que, per caràcter o per conviccions, pel que sigui, defugim i, inclús aquí m'incloc, entre cometes, no tant, potser no tant com... com altra gent, però defugim el creixement aquest, perquè sí, mirar pels diners, sempre aquest tipus de coses, que al final són els fonaments dels negocis, són els fonaments de les empreses. Una empresa que no fa diners no és sostenible.
Aleshores, Noel comenta que les empreses on ha estat s'han cobrat menys del que podria o tindria capacitats i qualitats per treballar en altres empreses que no estan alineades amb elles pel que sigui a nivell de... els fonaments de negoci o com operen, o pel simple fet de fer unes empreses i que prefereix treballar amb els projects, que tampoc els vol monetitzar. Vull dir, al final és un posar-se molts pals a les rodes. Més o menys per aquí.
Es pot viure malament el fet de no buscar la retribució econòmica amb els projectes? La meva resposta és no. Val? Però... crec que s'ha de fer des d'una postura de privilegi. M'explico. A veure, hem d'endreçar això al cap, perquè com que no he fet la feina prèvia d'endreçar-ho, ho hauré de fer ara a mesura que vaig explicant. Com comentaves?
Si al final, si t'estàs posant el pals a les rodes i vull treballar amb els meus projects, que no facturen gaire i a sobre no els vull fer facturar, podries estar treballant en una empresa que sí, tens les capacitats tècniques i les capacitats interpersonals, per poder treballar en una empresa en què pots progressar molt, arribar al lloc on estàs suficientment còmode i tenir feina perquè et paguin, però no la suficient per no tenir espai per fer altres coses i tenir els teus side projects.
Realment podries arribar a fer això aprofitant-te una mica de la feina aquesta i poder treballar amb un side project que tu decideixes no monetitzar. Al contrari, també desitges monetitzar-ho tot. Què passa? Que no voler perseguir els objectius monetaris no només en un, sinó en diversos àmbits de la teva vida et fa posar-te molts pals a les rodes.
Vol dir que probablement progresses menys en el que la gent percep que és l'interessant, que és la riquesa, el poder, el progressar, tenir una certa feina de més prestigi, ser conegut. Però això no té en compte que al final aquest tipus de mètriques, o inclús de categories de reconeixement, no són les categories que reconeix tothom. Jo, per exemple, comparteixo moltes d'aquestes coses, no obstant, sí que reconec un valor pragmàtic als diners.
És a dir, prefereixo fer diners amb l'empresa perquè així podré finançar altres coses que són més altruistes. Per exemple, el codi lliure. És un altre bon exemple. Pots dedicar-te a treballar només en codi lliure, però segurament les passaràs més canutes a l'hora de fer un sou i fer una carrera. Sobretot si només vols ser codi lliure i no vols cobrar. Molta gent alterna el codi lliure amb el freelancer.
Et lleures una reputació i la gent et contracta com a desenvolupador, sigui de PHP, de Rails, del que sigui, perquè, ostres, fer aquestes contribucions a codi lliure t'hi dones una tia molt bo i pots guanyar-te molt bé la vida amb això. Això fa que et puguis dedicar més, reinvertir en la roda de poder invertir més en temps lliure. Però, clar, depèn quantes pals a les rodes et vols ficar tu. Com més te'n fiquis, més difícil et serà completar el joc de la vida. És a dir, vols jugar...
Nosaltres, que partim des del privilegi d'estar en tecnologia, tenim més fàcil poder-nos posar aquests pals a les rodes perquè en realitat podem sortir-ne molt fàcil. Una persona que es dedica al sector social, per exemple, o que ha estudiat Filosofia, no li queda a un altre que treballa de gratis perquè no té tantes oportunitats laborals.
O sigui, no pot escollir, no pot tenir el privilegi de dir que va a fer un projecte per al qual no cobraré i a la meva feina prefereixo agafar una feina que estigui més alineada amb valors, però amb retribució econòmica, que no puc permetre, no ho ha dit mai cap estudiant de Filosofia. He dit Filosofia com podia dir algun altre, carrera vocacional.
Per tant, molts angles aquí, tema privilegi, tema sector, temes pals a les rodes i alternatives, també, suposo que depèn molt de la teva capacitat de ser, com estiguem en anglès, resourceful. És una paraula que no té una traducció, però és com una persona que en poc fa molt.
Hi ha persones més apanyades que les altres i poden sempre trobar una manera de subsistir, trobar una oficina gratis i compartir pis fins als 50 anys, o el que sigui, o al contrari, o es dediquen a fer de digital nòmet, però no ho sé, d'alguna manera sempre acabes necessitant els diners i per això que a mi se'm fa tan difícil. Però té molta més profunditat que aquest analitz superficial. M'agrada el punt de... i el comparteixo totalment dels pals a les rodes.
O sigui, ara mateix, possiblement la gent no està llegint aquest mail, però és un mail llarg, és del Noel, si fos curro no seria seu. Jo llegeixo i veig una conseqüència de paràgrafs en què només hi ha pals a les rodes.
Llavors, com has dit, el Noel té el privilegi, o la sort, o s'ho ha guanyat, evidentment, de pertanyar a un sector i haver triat una carrera que està molt ben remunerada, per ell és molt bo la seva feina i la seva vida podria ser tan senzilla com anar-se'n a treballar per una gran tecnològica, deixar de pensar en totes aquestes merdes i ser feliç de la vida. Aquí ja, o sigui, se li ha acabat el joc i ja està.
Podria fer això, no? Això seria una carrera molt raonable en la qual possiblement seria o no seria feliç, però és una cosa molt legítima que podria fer. No oblidant que la societat, la divisa que té per remunerar la gent o per reconèixer el valor, evidentment, sí, hi ha altres coses, però evidentment sembla que la més reconeguda i la que més líquida és els diners. T'agradarà més o menys, però per què t'explico això?
Primer, per allò dels pals a les rodes, perquè a veure, sí que és cert, o sigui, ell no té un problema de liquidesa a la seva feina, té una feina extremadament valuosa on molta gent estaria disposada a pagar per ella, és una posició de privilegi, fantàstic.
El que passa, i ara comencem, als pals a les rodes, a projectes de difícil monetització, o això sembla, malgrat que sigui difícil, ella encara la vol posar més difícil, hi ha molts projectes open source que es monetitzen per sobre, és a dir, que donen una capa de serveis per sobre, exploten aquesta part open source per monetitzar-se, i no sé si això és el cas de sòlid o no, és una cosa que s'ha fet, es coneix. On tenim el gran desentès, el Noel i jo, amb el fet que...
Jo soc de l'opinió i realment tinc aquesta convicció, i ara et diré per què, que quan tu fas una cosa que t'agrada, la monetització ve sola. Aquesta frase és la mítica frase de Happy Flowers, Unicornios, ens anem a la platja a fumar porros tots plegats, però jo realment crec que és certa, perquè hi ha un principi, una orística de la societat, i és que la gent és mediocra en la seva feina perquè no li agrada el que fa. Llavors, quan a tu no t'agrada alguna cosa, la fas malament,
o la fas a desgana. Per tant, en el moment en què tu t'agrada el que fas, bàsicament et posa en un avantatge social respecte a tothom increïble que la gent no es para a pensar. Perquè quan tu fas una cosa que t'agrada, ho fas amb gust, i al teu costat tens una persona que odia la seva feina i que es lleva cada dia i s'arrossega fins a porta de l'oficina per fer una merda que no vol fer. Això, simplement, aquesta tonteria et posa en un avantatge brutal respecte a qualsevol altra persona.
Llavors, això combinat amb la mediocritat de la majoria de les feines, que és una realitat, si tingués que donar com un consell al meu anterior marc, li diria, no et preocupis, la gent és molt dolenta a la seva feina, en general. No hi ha una competitivitat farotge. Només que destaquis una mica i aixequis una mica el cap, ja estaràs al top 10%.
Llavors, juntant aquestes coses, per això és el que penso que si fas una cosa que t'agrada, estàs en una posició més senzilla de monetitzar allò perquè la gent hi veurà valor. I com que pel primer corolari la divisa per pagar valor a la societat són els diners, no et faltaran els diners. El que passa és que també crec que el pobre Noel té una relació una mica peculiar amb els diners.
Perquè també és veritat que aquí a Espanya, no sé si és Espanya o les cultures llatines o és Europa, no tinc ni idea, no soc una persona tan viatjada, però veig que hi ha una relació, una mica de culpabilitat amb els diners. I us ho dic jo, que soc autònom, l'últim mono de la fila, la persona que ha de baixar el cap quan envia un pressupost. Quan tu emanes diners o envies un pressupost a algú, sembla que estiguis fent
alguna cosa malament. Sembla que quan el vagis a cobrar ho fas amb el cap baix, amb molta vergonya, com dient és això, no? No, escolta, ha de ser el revés. La divisa més comuna són els diners, el teu client és qui té la cosa més normal, la cosa més mundana, que són diners, que hi ha per tot arreu, i tu el que tens és el talent que necessites per al teu client. Aquesta relació no sé per què és inversa, però sí, sembla que aquí hi ha aquesta espècie d'estigma que cobrar és... Seran 2.500, eh?
Sembla que encara no tenim una molt bona relació amb els diners en general, però no ho sé. Igual és la cultura d'aquí, o potser soc jo, eh? Potser soc jo i aquí la gent que és el que més li agrada, per supostos, el loco. Has dit moltes coses. Començo pel final, a veure si me'n recordo la resta. És un tema cultural. Aquí estem en una cultura, digue-li la cultura llatina, és una cultura molt més basada al que és la negociació. És una cultura molt més mercantil...
Més que mercantil, no? Mercantil potser no és la paraula, eh? És més de... És més de... Com es diu això? Hòstia, és que no em sortirà la paraula ara. No és negociació, collons. Quan vols baixar-li el preu. Ah, del regateo. Correcte. Tu has vist la pel·li de La vida de Brian? Déu meu, és la primera vegada que em dius que he vist una pel·li i la resposta és que no. Quines merdes de pel·lícules mires. Me cago en la hòstia, Marc. No tindré en compte això. La vida de Brian, tio.
És una pel·li de MultiPython, una crítica de la religió cristiana, i tot això. Hi ha un moment molt bo en què el tio està fugint i l'està perseguint l'exèrcit. I, saps, són els romans. I es fot en un mercat. Li necessita una cosa per distreure'l. Vull canviar-me de roba. No me'n recordo molt, fa 15 anys que no l'he vist, però recordo un moment molt bo que fa paròdia de la cultura aquesta dels regatecs. Es fot en un mercat i diu, vaig a canviar-me de roba, vaig a comprar-li una túnica al venedor.
I llavors li diu, quant val això? I li diu, 15. Diu, aquí els tens. No, no, no. M'has de regatejar. No, però jo t'ho pago. Mira, t'explico com funciona. Jo et dic 15. I tu m'has de dir, no, això ho costa molt, és molt car. Te'n dono 7. I jo et diré, no, home, no, jo he posat l'esforç de la meva vida i, per tant, això està fet amà, mira, comparo amb la resta. I comença, li fot una lliçó, una masterclass de com funciona el món dels regatecs
perquè si no, no hi ha comerç. No me'n recordo com acaba l'escena, però sé que és com el... Ell li vol donar els diners, es posa inclús agressiu del pàl tiu. T'estic intentant donar els diners, cabron. Et vull traspassar diners meus. Sabeu què dient moltes vegades de... Rollo, quan...
Tu m'he estregut amb un problema, em sembla bodafor o no sé quina d'aquestes, que dius, t'estic volent pagar i no estàs acceptant els meus diners perquè tens un protocol allà de merda i m'estàs dient que no sé quin tràmit, però jo en realitat el que vull és donar-te més diners perquè funcionis millor. No funciona així. Nosaltres vivim en aquesta cultura. La cultura anglo-secciona
és bastant més transaccional. Jo m'ho he trobat molt a nivell de negocis quan vaig allà i, generalment, la confiança no te l'has de guanyar des de... No te l'has de guanyar ja que tens guanyada, com a molt la pots perdre. Sempre depèn de quin és el marc mental. Sembla que a Espanya, per lo general, o a cultures llatines, com que estem acostumats a fer-ho, quan tu entres en una relació contractual amb algú, t'has de guanyar la seva confiança.
Comences des de zero i a poc a poc te l'has de guanyar. Per això, tot el tema aquest de... Has de fer moltes reunions de ventes, que a cada reunió de ventes t'acosta més el punt de firmar el contracte, has d'anar guanyant una confiança. Això és una miqueta comú en totes les cultures, però hi ha cultures que hi ha menys passos. Aquí tenim 8 o 10 o 12.
No obstant, quan signes el contracte, sempre hi haurà una part prèvia de regateig, perquè és que molt rares vegades he tingut un contracte acceptat en aquest tipus de cultures sense un regateig previ, sense demanar descomptes, sense dir-me que això és car... Tampoc és que siguem una empresa supercara. Sé que som una miqueta per sobre de la mitjana, però collons, no som caríssims. Però com que està molt ficat a la nostra cultura, sembla com que ho has d'adamnar.
Sembla com que ja sabem que t'estan ficant un sobrecost, entenem el sobrecost com em volen estafar. Sé que realment li costa 15 i a mi m'està volent cobrar 20. I aquest és el seu marge. Mentre que altres cultures ho entenen diferent, ho entenen com... M'ha posat 20, sé que li costa 15, però si tinc marge jo per després, per poder fer més coses. O perquè si les coses van malament, ja ficarà aquest 5% el ficarà ell, no l'hauré de ficar jo. És molt
l'òptica aquesta. Generalment, als Estats Units la meva impressió i no és a tot arreu, als Estats Units no és tan heterogènic com tothom comenta i tal, tal, tal, però generalment al món dels negocis comences més des d'una posició de tens el 100% o un 75% de la confiança i tens més a perdre que a guanyar. Pots guanyar el 25% que et queda, però no és d'aquest esforç de dir que he de guanyar tota la confiança. Això per començar. Tu imagines que això era el primer punt de tots els que s'han
posat en el seu llibre. El segon, si no me'n recordo malament, és que venia, tot això, aquest discurs venia de la d'una de les frases de Naval Rebicant que la cita el Noel Atzocorreu, que l'any 2018 va fer un film bastant famós que era el de Com tornar-se ric sense comptar amb el factor sort. Jo crec que és un molt bon film que pot donar per un episodi dos o tres, que deia molta xitxa que m'ha il·luminat i ho he ficat a la llista de propers episodis.
Però un d'aquests tuits deia que si tu secretament odies la riquesa, la riquesa t'evitarà o et defugirà. I té un molt bon punt perquè si tu activament vas fer coses per allunyar-te dels elements generadors de riquesa o tu en la teva activitat ho fas de tal manera que dius que no em deixo els diners a la taula o prefereixo no cobrar-los o el que dius tu, que he de passar un pressupost d'una pàgina web que l'hauria... Ser inclús que el client té 30.000 euros per fer-ho,
jo la puc fer per 15.000. I estaria bé éticament fer-lo per 30.000 perquè en una altra empresa vindrà i el valor que li aportes és aquell. Fantàstic, podries fer per 30.000 i dius que no només no t'ho faré per 15.000, sinó que com que sé que puc subsistir per 7, doncs t'ho passo a 7. Ojo, que inclús li estàs donant al client potser de vegades raons per desqualificar-te per si em va saber ràpid.
Però aquí aquest no és el punt. El punt és si tu activament fas totes aquestes estratègies d'evasió de la riquesa al final acabes entrant en un hàbit de generar antirriquesa. El que diem, ja comença a posar pals a les rodes per sistema. I això t'acabarà perjudicant a tu i la gent que deriva de tu. Jo entenc que en tant que això només t'afecti a tu, fantàstic si estàs 100% alineat amb el que tu penses.
Jo estic molt alineat amb això, però a la vegada també penso que no em sento tant alineat amb aquesta proposta que té ell perquè de mi depèn de la meva família. I jo també he vist els diners que m'han donat un instrument per poder millorar la vida de la gent que m'envolta. No només la meva família immediata, jo soc molt de contractar els meus amics i amigues. Inclus si m'ajuden amb alguna cosa, una mudança i tal, pagar. Ja sé que tu ho faries per bona voluntat. És igual,
aquí ho tens. O quan em volen donar... jo què sé, recentment un colega que em va dir que podia donar la meva play antiga, la Xbox, perdona, i jo vaig dir que te la pago. Diu que no, però és igual. Tu per igualar por te l'hauries venut. Al final no va voler acceptar tot, però una part sí. Vaig dir que és igual, si això t'ajuda a pagar la següent, ja està. O hi ha gent amb qui hem treballat molt bé quan al seu principi vam contractar la Carol
per fer els dissenys de foc a terra. És una de les persones que tinc al cap per contractar-li coses. Per què?
Perquè genero molta activitat econòmica, jo no vull tenir aquests diners, podria centralitzar-ho molt més i quedar-m'ho tot jo, però prefereixo repartir-ho amb la gent que m'envolta perquè puguin dedicar-se allò que els agrada i que tinguin menys dependència de la seva única font d'ingressos, que poden ser la seva feina, el seu canal de projectes habitual i tal, i que puguin confiar que de tant en tant els hi cau alguna cosa de part meva.
Si tots ho féssim així, la societat seria bastant millor i no és per posar-me una medalla, però sí que és per rejar una miqueta del sistema turbocapitalista que tenim. No, però això és ben cert. És a dir, és un acte de reciprocitat que al final l'únic que fa és que fa més grana el pastís. És que per mi aquesta és una de les miopies més grans a nivells socials que hi ha, la de pensar que tot a la vida
és un joc de suma zero. I pots anar com des de el més macro, és a dir, a l'hora de l'estat de recabar impostos a la gent, fins a el més micro, que són aquestes petites donacions altruistes que al final el que fan és girar la roda i indirectament generar activitat econòmica. Des dels dos punts de tot aquest aspecte, t'adones que realment no és un problema de veure si puc rascar una mica més del pastís de l'altre, sinó és anem a fer una mica més gran el pastís que així menjarem més
de la vida. És el que tu dius, o sigui, aquest sistema... És que em fa molta ràbia la paraula turbocapitalista que fa servir, però aquest sistema el que fa és que és una gallina dels ous d'or, no saps com, però genera una quantitat de riquesa i una quantitat de diners. I no em sembla perquè això ha de ser com un motiu de vergonya. I és veritat el que dius,
hi ha un cert estigma aquí. Jo crec que estem una mica en la cultura del que li va una mica bé és perquè ha fet alguna cosa malament, ha enganyat algú o merdes aquestes. Quan veus que algú parla d'algú que ha sigut molt exitós o el que sigui, ja directament no sé per quin motiu se'l mira amb desconfiança. Des que li vagi bé, és la persona que més es contribuï al pastel. Mítica tonteria, no?
Però em segur que Mancio Ortega ha pagat més impostos en un mes dels que jo pagaré en tot la meva vida, segurament. Llavors, hòstia, ojalà li vagin molts com ell, no? Perquè, cony, són els que paguen la festa. Però... per la part del Noel té una relació molt adversa amb el tema dels diners. Jo també ho entenc, eh? Quan era més jovenet, a mi també em costava molt el fet de passar pressupostos i posar preu a la meva hora
o a la meva feina. I anava com teu amic de la pel·li al bazar acceptant tot i dir no, això per menys, però... Al final, t'has d'anar-te'n compte que és això, és un joc on juguem tots i sense agafar aquests valors tan transaccionals i les cultures més anglo-secciones, home, jo crec que hem d'aparèixer una mica aquesta realitat dels diners.
L'altre angle que has tret que m'agrada, i és que... I si vols fer com d'advocat del diable, en aquí, és aquesta idea que quan algú fa tanta apologia dels diners, des d'un punt de vista tan intel·lectual, és que a mi aquesta frase em fa molta gràcia i és la de si ets tan llest perquè no ets ric, no? És que... Bàsicament, és l'entitació dels criptobros, no? I dels influencers aquests dels diners. Exacte, exacte.
I és com aquesta idea que quan algú fa com aquest discurs tan superintel·lectual de política monetària i d'estratègia d'inversió i tal, llavors la teva rèplica claríssima és, escolta, si ets tan llest i cony, perquè no ets ric, no? Doncs... Ara no sé per què et deia això, Àlex. Hi ha dos punts més, igualment, que hi ha un parell més d'anglès. Un és... Al final, molta gent el que fa és tirar per la vida sense tenir-la perquè ha d'indexar.
És a dir, quines són les seves mètriques que el defineixen. Te'n recordes que alguna vegada jo he mencionat que... que jo m'inspirava molt amb el Sims, quan tu havies de triar el teu personatge? Quina serà la seva meta a la vida? Vol ser la riquesa, la fama, la família, els diners, el coneixement o no sé quina altra cosa era. I em sap que hi havia sis o set opcions. Jo sempre triava el coneixement. I això segueix sent així. Jo indexo molt pel coneixement.
I, per exemple, un dels objectius que m'he posat aquest any és prioritzar les tasques i els meus dies de feina. Impersonal, probablement, també, però començo per la feina. Categoritzaré les tasques i els projectes per a quant creix l'empresa. Percentatge d'impacte en el creixement de l'empresa. Si no fan creix l'empresa, ja no les faré. Perquè vull focalitzar-me en growth. Al mateix podria fer a nivell personal. Tot el que vull fer, això m'aporta creixement?
No, ja no. O això no m'aporta? Potser no ho invertiré aquest any. Un insist. Digues. Com ho amadeixes? A veure, no és fàcil. No ho tinc definit. Per això, per això. No és senzill. Però hi ha certes coses... Evidentment, tot fa créixer una miqueta. Si jo li dedico dues hores a millorar les plantilles, els contractes, la confidencialitat que tenim a l'empresa, milloro a l'empresa, però no la faig créixer ni en el corbles ni d'una manera substancial. Aleshores, crec que té dos vectors.
Una és la quantitat de creixement i l'altra és la immediatesa. En canvi, si aquelles dues hores les inverteixo en pensar una proposta de projecte que li puc tirar a un client podria arribar a acceptar i aquell projecte són 100.000 euros, sé que potser no és immediat, però són 100.000 euros de creixement en l'empresa. És un bon vector. Puc incrementar també l'equip.
A nivell d'urgència, potser és més fàcil, a veure, si faig això, crec un tal cosa, és a dir, si el dia demà començo a sindicar els POS de març-vesc, que abans ho feia, vaig deixar d'orar a fer, en newsletters de la indústria, això em reporta tràfic. Per tant, em reporta i hi ha un cert creixement. És un creixement immediat, potser no es dona d'impacte,
però és immediat. En canvi, hi ha coses de creixement immediat, focalitzar-me més en ventes, doble el número de reunions que faig al dia i tal, això segurament en el corbles m'incrementarà la facturació. Jo hi ha bastants angles. Això venia pel tema de per què vols indexar. Si tu què vols indexar és per impacte, o per la teva felicitat interior, no sé què, pots fer-ho. Però sempre hi haurà algunes condicions. M'explico. A casa som molt... o jo, personalment, soc de no fer servir de llibri.
Però és una regla que no puc tenir a casa o inclús a la feina, perquè aleshores impossibilito molt la vida dels altres. O la faig pitjor. Aleshores, jo, a títol personal, no en faig, però tampoc soc d'aquells pesats que es dediquen a fer apologia que la seva manera d'activisme és millor que la dels altres. Puc mostrar la meva opinió, però no seré aquells que intentaré anar a convèncer la gent de fer això o no fer allò. És a dir, no vaig...
Jo vaig dient que Globo és una empresa de merda, però no vaig dir als enemics que deixava de fer servir Globo. O sí, però no els forçaré. No sé si m'ho explico. Un exemple més concret. Ho dic perquè el Noel ho citava en un article que vaig escriure jo a la... a la B.A. Newsletter, que era la de sell out or cash out or die out, que és com o et vens o et mors, a nivell de negocis, vendre't a nivell de vendre els principis, no de vendre l'empresa. O vens els teus principis
o et mors. Per què? Perquè totes aquestes conviccions fortes funcionen molt bé, són més fàcils de mantenir si tenen condicions favorables. El tuit de la frase famosa de Marc Andreessen, que diu conviccions fortes... Sí, strong opinion, loosely held. Lossily held. Correcte. O el que deien, t'heu d'equivalent de... Jo tinc uns principis i no li agrada, tinc uns altres.
Quan totes les condicions juguen al teu favor, és molt fàcil poder dir no faig això, no faig això, això faig així, faig això... A que comencen a anar mal dades, has de començar a fer condicions. Pots mantenir-te sent un talion de les teves conviccions i en un cas entre mil, potser, et van bé les coses. I poden anar molt bé, però al final és un calcul de riscos versus recompenses. Serà més fàcil que et mantinguis si perds unes conviccions.
Si les perds absolutament totes, també perds en credibilitat. És a dir, al final tu has de mirar, hi ha molts angles, hi ha moltes dimensions per les quals has d'amadir i veure els resultats de les teves accions. Un exemple concret, perquè està sonant molt esotèric tot això que estic explicant. Quan nosaltres vam començar amb el Space, vam començar l'empresa com una empresa que només treballàvem remot, només fèiem rúbia, fèiem àngol,
fèiem web, i a sobre era més car. Si teníem molts pals a les rodes, i ens ha anat bé malgrat tenir aquests pals a les rodes, però amb pals a les rodes conscients. És a dir, hi havia línies vermelles i grogues. Línies vermelles quines eren? No anirem mai a fer treball en oficina, la gent. Per tant, ja vam perdre alguns clients que en realitat no eren clients nostres, perquè deien que no feien treball presencial, no es volien contractar. I tu diries que has perdut aquest client.
D'altra banda, sé que, havent traspassat aquesta línia vermella, la relació hauria anat malament des del primer dia, perquè jo ja hauria estat descontent, ells ja no m'haurien valorat la meva manera de treballar, jo ja estaria fent aquella feina i a sobre pensant en veure quan s'acaba aquest contracte perquè arribi el següent que em rescati d'aquesta condició miserable, etc. I després hi havia línies grogues. Línies grogues és la de...
Per exemple, el tamaig de projecte. Teníem un, hòstia, el nostre tamaig de projecte mínim serà aquest, però si treballem en una zona petita i la podem fer, la fem. I no passa res. Amb els anys ens hem anat alliberant d'algunes d'aquestes coses, perquè hem anat incrementant el ventall tecnològic. Però, per exemple, el que hem fet ha estat anar reavaluant aquestes coses o inclús en condicions més desfavorables hem estat més laxes. Per què?
Doncs en algun moment de més incertesa econòmica, quan el Covid i tal, me'n recordo, quan va haver el Covid, que inclús vam perdre un client gran, va ser com una hòstia, ja t'han fet certesa que no sabem
com estem d'aquí uns mesos. No tenim alguns contractes garantits, no vol dir tirant tots els nostres principis per la finestra, però serem més laxes a l'hora d'escollir projectes i vam agafar alguns projectes més petits que després potser ens vam empanadir, potser no, però en el moment vam salvar els plats i vam creure que era el correcte. O sigui que ens vam treure uns pals a les rodes.
I ara, amb el temps, estem molt agraïts dels pals a les rodes que ens van posar al principi de dir només fem web, després vam acabar fent mòbil, però vull dir, només treballem en remot, som més cars que la resta, només fixem agència en Ior, etcètera, etcètera. Aquests pals a les rodes, mirant enrere, són els que ens han fet arribar fins aquí. I el punt principal de l'article era que de totes les empreses que vam començar el 2014 o que ja estaven al 2014 i que eren similars a la nostra,
avui en dia no en queda ni una. No perquè nosaltres siguem els més brillants, però hi havia una diferència fonamental que jo crec, perquè és que potser tecnicament eren més bons, però no eren els clients. Potser eren més rics, el que tu vulguis, però hi havia una diferència fonamental. Parlant amb tots ells, ens deien que no ens agradava la part de negoci. Ens agradava estar amb tots els fundadors allò que a la mínima que podia, no, és que jo a la mínima que puc,
em puc fer un projecte. O estigui en projectes i quan falten els projectes vaig a buscar-ne. Malament, perquè arribarà en punt en què ja no podràs fer això de dir vaig a buscar-ne quan se m'ha acabat perquè ja no tens suficient favorables, tens accés de projectes i pots permetre't aquest privilegi. Però quan els projectes falten, no et pots permetre no tenir una persona dedicada a 100% del seu temps a buscar el projecte.
I aleshores jo feia l'explicació, explicava el que has de dir, és que a nosaltres ens agrada el negoci. Potser no és la nostra part preferida de gestionar l'empresa, no és això, no? No és el negoci, realment ens agrada el producte, ens agrada desenvolupar, ens agrada el que tu vulguis, però comparativament amb la resta hem tingut l'avantatge
que ens agraden els negocis. Deixem molts diners sobre la taula i jo sempre ho dic, hem arribat fins aquí i seguim vius, 11 anys després, malgrat 1, fer totes les coses de manera legal i 2, ser persones molt honestes, a dir, hòstia, aquesta empresa té 100.000 euros per fer projecte, es pot fer per 30, tio, doncs no li demanarem 100.000, li explicarem, mira, el podem fer per 30, et podem ajudar a maximitzar el retorn, si l'inverteixes una mica més, si te'l fem per 50 i tal,
però no tiri 100.000 euros o, inclús, projectes, a gent que ets editor, o no, vull contractar i dir-li, o no tenim la capacitat o no tenim... Sabem que no anirà bé, el podríem agafar, seria un enrisc, però no anirà bé o, inclús, no necessites aquest projecte. Ho pots fer d'una altra manera, pots estalviar, no el facis ara, és un error. Sabem que aquell projecte l'ha agafat a alguna altra empresa, que ha tingut menys escrupuls, no?
Per tant, no ho dic des d'una posició moral més alta, al contrari, dic, hi ha molts prismes per observar la realitat, el nostre, és bo, el meu, personalment, és el d'un pragmatisme amb els diners. Els defujo bastant. En alguns àmbits, alguns àmbits els busco, perquè també soc inversor, no? Si no, no soc inversor, què seria? Però defujo els diners bruts, els diners no ètics o no alineats amb els meus principis i crec que, malgrat tot, es poden fer diners, hi ha una manera ètica de fer diners.
Et costarà molt més i has de combatre veure tota la colla de gent sense ànima o amb menys ànima que tu, perquè no és un concepte binari, és un gradient que quan hi ha diners a costa teva perquè tu els has volgut deixar. Mentre tu estiguis content amb aquesta decisió i sàpigues viure amb aquests principis, endavant. Però és difícil, eh? A mi em costa molt. Però aquesta limitació artificial també el que fa és que al final indirectament t'ajuda a centrar-te més
en les teves fortaleses. 100%, exacte. Exacte. I de nou, si el primer corolari pel Consell de Vida a la persona jove era la de... que la barra és baixa, jo crec que la segona és que no pensis tant en parxegar les teves debilitats, sinó en reforçar les teves fortaleses. Vivim en un món de... És que no vull dir la paraula d'especialistes. No m'agrada el concepte, perquè no és real. Jo crec que el tercer Consell de Vida seria com abraçar la naturalesa generalista de la raça.
Però sí que s'advisa per les coses que saps fer bé i se't perdona bastant les coses que no ets gran cosa en el ben entès que siguis molt bo en allò en què et dediques. I això no és un clam pels especialistes, no tot el contrari, sinó crec que és un moto de vida en una societat on la barra de satisfacció ja s'ha pujat tant que les carències ja no es mostren tant a dia d'avui. Com et diria?
Abans, si volies una feina amb consultoria, el que se't demanava era que vinguessis d'un a un i més o menys apanyada i que no tinguessis cap antecedent penal dolent, però no se't permetia, per exemple, no presentar-te amb un traje i una corbata. Això era un showstopper total. Si et deien que et portessis amb un xandall, et deien que fora.
Ara, segurament, a un programa de brillant, si el tio es presenta allà amb un xandall i que no s'ha dutxat en tres dies, potser li diran a veure, contractat estàs. I ja treballarem en aquests detallets, però et passem aquestes coses perquè el vector en què ens interesses, on tu ets el més bo i ets el millor, per tant, centrat en les fortaleses, no en parxar res, ho pots fer. Però no ha de ser el focus.
El focus està en que aquesta persona s'hagi llogat una carrera en un vector molt valuós per la societat i el fet que tingui aquests showstoppers, que potser és un tio que broteja una mica i que no s'hi dutxa gaire i que parla malament a la gent, fins i tot d'aquell punt, el poden arribar a tancar en una habitació, però crec que és més valuós centrar-se en aquest tipus de coses.
I aquest discurs també d'art normativisme. És a dir, en temps on no hi ha hagut tant negoci, i això va per sectors, i la força laboral ha estat més comodity, l'empleador pot posar moltes més normes. I això jo sempre comento. Jo vaig viure com a xatradi, oi? Era com... ui, cabell llarg. No, ui, tu haixes, no, barba sobrearregladeta i traigui corbata. I ara vas a Deloitte i no passa això. Per què? Perquè es van veure que s'acaba el negoci. I ara ho estem veient
amb la tornada a l'oficina. Fa un any es va, més o menys, un any i mig es va començar a revocar progressivament el full remote i es va tornar a implantar el model híbrid, i ara hi ha hagut algunes empreses que han dit que s'acaba el treball en remot, que s'acaba la puta oficina, i qui no vingui a l'oficina està al carrer. Per què? Doncs perquè ara hi ha un excés de...
Un excés potser de la força laboral. Les empreses necessiten més eficiència, les empreses també han vist que per un cantó havien fitxat massa o potser havien estat massa optimistes, o el mercat els ha corregit, etc. I amb qui ho paguen? Doncs amb la força laboral. I d'altra banda, també hi ha una pendulització invers de tot el que s'havia guanyat en matèria de condicions laborals per certs sectors poc representats, etc. que s'ha percebut com excessiva per una part influent de la societat
i que estan dient que ho hem de desfer. I ara, si tu veus el discurs que està fent Zuckerberg de... A petar-nos la gent que no performa, les iniciatives de diversitat i inclusió no han funcionat, està venint una regressió en matèria de... Drets laborals i de reconeixement d'identitats molt fortes, molt nocives, al meu entendre. Jo crec que és un error clamorós, però bueno, al final ho acaben pagant els de sempre.
Però perquè s'estan apel·lencant molt amb el canvi de tendència a nivell de societat, a la finalitat, la societat està votant a líders com Trump, com Le Pen, com de Builders a Holanda, com Orban a Hongria... És que a veure, el més raro és que les empreses no comencin a posar esbàstiques a les oficines. És que no ho sé, estem patint una regressió a nivell de societat molt heavy. Per tant, mals moments per tenir segons quines conviccions pública venen
moments complicats. Jo no sé a nivell econòmic, a nivell societat, estic molt preocupat. A nivell econòmic no tant, per les converses que hem anat tenint, aquest any, si més no, el 26 ha d'haver-hi una recuperació notable a nivell econòmic, no en tinc ni idea, però m'enfio de la gent que m'ho ha comentat. I de fet, certs indicadors, petitets, jo de primera mà, es comença a moure més el mercat, però fins que això no afecti a la societat, sempre afectarà amb dos anys de decalatge.
Aleshores, hem de veure si aquesta pendulació inversa és curta o és llarga, o fins al fons, en el qual seria un moment molt complicat per molta gent. No, però aquest és un clar exemple de teoria pendular del Roger, 100%. Exacte, exacte. Hem mencionat dos ullents en un mateix episodi. Sí, a més, de la mà que també s'ha vist, i és ben cert que moltes empreses s'han adonat que el mercat premia molt les retallades agressives de personal, treure el 5% de la plantilla sembla que és una bona palanca
per donar-te aire. I s'ha demostrat i funciona molt bé. Crec que moltes companyies han viscut revaloritzacions molt grans a base de retallar plantilla de manera agressiva. Qui és l'inversor? És una persona que l'únic que mira són uns números o un excel. No mira que això afecta a persones.
Si l'estoc de les empreses el tinguessin, no només inversors professionals o semiprofessionals, si no gent que mirés també per a l'impacte de societat que tenen aquestes, o l'impacte ètic, que hi hagués com un cert arbitratge en aquest sentit, anirien diferents les empreses. Però segurament també estaríem sacsejant els fonaments del capitalisme. No sé si amb resposta... Jo crec que sí, però em donaven una bona resposta. Jo crec que sí. Ja que soc urràm. Tenia molts angles.
Ja et dic, en surt temes com... A mi m'agradaria fer un episodi al concepte de fer-se ric sense tenir sort, que crec que s'ha d'explicar bé i pot funcionar bastant bé, animar a l'audiència que ens passin propostes, fon episodis i temes, perquè si no, les nostres sempre són pitjors, si ho sabeu, i comentar això. Com tenim el Patreon, Marc? El Patreon està fet. Està esperant que el president de Foc a Terra li doni el bici blau, o sigui, se'l miri,
i li doni l'aprovació, sent tu el president. Jo m'acabo d'adonar ara que soc el president, després de tres anys, ara representa que soc el president de Foc a Terra. Sí, perquè la figura del president és més representativa. És aquell que no s'entera de res, o bàsicament. Jo et passo el draft amb la proposta i ets tu el que l'has de mirar, i des del teu despatx a la planta 46, amb vistes de tot Barcelona, l'has de firmar i has de dir sí, endavant, sisplau, muntem el Patreon. Jo te'l monto
quan vulguis. Jo he de fer el gest del César, de pols amunt, pols avall, i veure si la palma el gladiador. Sí, però tens la proposta enterrada entre dotzenes de patrocínis que t'han arribat aquesta setmana, i potser per això no l'has vist encara. Però quan arribis a l'oficina, que espero que no tinguis ordinador a la taula, només tinguis un telèfon, i et xequis el paper i trobis la proposta del Patreon,
i ho faràs quan ho publicarem. I hem de començar a moure ja el primer esborsada de forquilla de l'any que ve, perquè encara que no s'ha fet, jo crec que la gent ja està preparant la revolta amb les... Estan esmolant les eines per sortir a la nostra casa si no organitzem ja el primer esborsada de forquilla de 2025. Hauria de ser el gener, idealment, la setmana que ve podries ser una bona candidata.
Doncs ens dóna molt poc marge que l'anunciem i ens hi fiquem ja, o sigui, fem un nai fanànsment d'una cosa que acabem de decidir ara mateix, el posem ja i dirà, vinga, tal dia, el posem o què? Com ho veus? Mira, el mateix dia 23. Sí, ens atrevim o no? Sí. Val. Molt bé. Vinga. 23. Vinga, això de 23, així. Tite i fet, eh? Tite i fet. Doncs dia 23, esborsada de forquilla, el primer del... 2025.