Saps qui fa o no les release notes de RSS.com? La saps tu, no? Hi ha una persona dedicada, jo soc jo. Me cago en el... Ah, vale. Hauria estat ja molt que no fossis tu, eh? És com la metasca preferida.
Home, home, preferia no, però potser és veritat que és d'aquest tipus de tasques que dius no l'hauria de fer jo, és clarament subcontractable, és clarament... la pot fer algú, però m'atorga tant nivell de satisfacció que mira, em fa estar més content a la feina fer-la jo i dedicar-li aquesta estoneta. ChatGPT, què hem fet aquest mes a RCC? Fes-me uns bullet points i... tu posa, ja ho tens. Per què? Perquè tens entrat a ChatGPT amb les release notes o... o què? O li passes tu?
No, és un àmbit. Ah, vale. És humor del marc, és humor del marc de dimarts, saps? Vull dir, així, sense més, ja està. Vale, potser ho pots fer perfectament, saps? Vull dir, tu li podries enganxar, li podries ingestar aquest tipus d'informació i que fes ell les release notes i dir-li, i ara es vull amb llenguatge de Shakespeare, saps? I ara es vull amb to sarcàstic, i ara es vull no sé què, i així és com ho feien els de Slack, però amb una persona dedicada.
Mira, saps què faré? Ho vaig a fer ara, això, abans de parlar dels diners, que ara anem a parlar de diners, perquè què bé haver gravat abans, és que estem gravant molts episodis junts i estem tots molt marejats, perquè l'Àlex ens en va a Sant Francisco i hem d'anar a córrer cuita. Llavors, què bé em va haver parlat abans d'eines de productivitat i que hagis tancat de manera tan poètica com dient que tu acabes pagant més però per aquelles ens t'acaben donant més també.
Ai, que maco, això t'ha quedat preciós, Àlex. És que tens una manera de tancar els podcasts. Quin paio, tu, quin paio. Ets un romàntic, en el fons. Per què t'ho deia? Ara intentaré agafar totes les release notes que tinc d'aquest quatrimestre, perquè evidentment estem a dia 28 de març a saber quan surt aquest podcast.
I clar, hem de tancar el trimestre. I jo cada trimestre, com a bon senyor de producte ordenat, envio un mític quarterly que dius, d'acord, anem a explicar l'equip que hem fet durant aquest quatrimestre. I diré, ei, fes-me un resumet d'això amb Bullet Points i posa-m'ho amb to... ...marquetiniano per enviar un mail així. I anem a veure què tal funciona. Ja t'ho enviaré, a veure què tal ha anat l'experiència. Però... Potser sí que això val la pena pagar per ser una mica més feliços, perquè...
Quina relació tens tu amb els diners, Àlex? És un tema que no et diré que em fascina, però crec que se n'hauria de parlar una miqueta més, no? Jo he comentat múltiples vegades tot el síndrome de l'impostor que he patit durant molt de temps, crec que el tinc bastant superat ja, haver d'estar davant d'una empresa de 20 persones, haver d'estar ara parlant amb gent molt important, treballant per una empresa molt important, invertint,
o que parli jo llistes d'inversors i coses d'aquestes. I una de les coses que em genera més... Com es diu això, tio? Hòstia, un terme... No és dissonància cognitiva, és una paraula similar, un concepte similar. És el tema aquest d'haver passat sempre d'haver estat en un background molt proletari, en una família en què no sé si mai va faltar de res, però mai va sobrar res, tampoc, saps?
I vam tenir èpoques i èpoques, i haver de créixer... A haver-me d'educar a base de beques gràcies a tenir pares separats, crec que és probablement l'única avantatge que té aquest tema, coses aquestes. I sempre haver estat una persona que ha sabut fer els seus propis calés. Cony, que pràcticament et diré que jo fins als 30 anys no havia tingut més de 10.000 euros al meu compte corrent. Probablement mai n'havia tingut més de 5.000, saps? I no exagero. Ja he viscut bastant el dia.
Soc una persona que ha hagut de tirar no de crèdit, però sí que és veritat que... Hòstia, ara arriba a zero, final de mes, bastant de temps, bastantes vegades. Al principi de l'empresa haver de demanar pasta als meus companys de pis per pagar el lloguer i anar pagant a places moltes coses, si el primer any me'n recordo, a plaçar la compra del super, fraccionar-la, aquest tipus de coses al màxim, sabent que jo arribaria a poder-ho pagar. Jo en aquest sentit soc una persona molt realista.
No hauria comprat un cotxe perquè no l'hauria pogut pagar, però potser sí que anava amb petites compres que pensava que arribarien a poder-ho pagar. I aquesta relació amb els diners, que per mi és nova i tampoc ha tingut molts referents a la vida, ni a la família ni a amics, que hagin tingut grans fortunes. Jo no tinc grans fortunes, però el no parlar-se'n a l'escola, a l'institut, a la universitat, ni en entorns propers, clar, de cop i volta la informàtica comença a pagar bé.
Jo quan vaig entrar a Deloitte no cobrava ni 600 euros al mes i et feien comprar-te trajes i corbates. O sigui que me'ls havia de comprar l'humana. Si anava l'humana a comprar-me roba per anar a treballar a Deloitte, o sigui, cagat. A la cop i volta, haver de començar a cobrar un bon sou perquè l'empresa va bé, he començat a tenir més pasta de la que he estat mai còmode tenint en un compte corrent.
I de fet és una de les coses per les quals he començat a invertir en Startups i posar pasta en altres llocs, en fons, etc. Per no veure mai molts diners al meu compte corrent, perquè no em sento còmode. Sé que alguna cosa aniria malament, potser prendria una decisió molt incorrecta. D'alguna manera he subcontractat les meves finances.
I crec que aquesta relació amb els diners és un tema que és molt interessant, sigui per la gent que és filla de rics i que, d'alguna manera, com gestiona aquesta pasta. O que tu et fas ric i com eduques els teus fills perquè no tinguin una cultura de ser uns fills de puta. I que et surti poder conservar la teva austeritat o, com el que dic jo, fer-me empresari, fer pasta i no tornar-te una persona de dretes, que és el que acaba passant sempre.
Aleshores, no sé, a mi és un tema que em té captivat perquè, en l'episod interior, que parlàvem de totes les eines de productivitat, la conclusió era que una cosa et surt a compte o crec que és una bona compra si t'aporta més valor del preu que tu pagues per ella. Per exemple, pagar 30 euros al mes per Superhuman, és que només que m'estalvidi una hora de feina, per mi ja hi surto guanyant. Posar un exemple molt tonto, però quan faig aquestes coses em sento molt malament encara.
Alguna vegada he agafat taxis per anar a algun lloc que està molt lluny, però perquè he pensat que si treballo aquesta hora que estaré al taxi faré més pasta o se'm sortirà a compte. Versus no treballar-la i perdre el temps i els potencials d'inès.
Potser per haver treballat una hora de taxi, no he fet mai, però he dit que agafo aquest taxi 40 minuts i me'n vaig a Mataró, però aquells 40 minuts els treballo i això em computa com a hora treballada de la feina i no l'he de recuperar més tard o coses d'aquestes. Això és una cosa que una persona normal potser...
Normal perquè em considero estrany, perquè la gent normal sigui més avorrida, ni més banal ni el contrari perquè jo crec que de vegades tinc aquestes coses que no estàs... que aquí hi ha algun cable una miqueta peladet per aquí. Però crec que quan comences a mirar les coses, quan comences a pensar en el cost del teu temps,
veus la vida diferent. També és una cosa molt possibilista perquè no tothom té accés a fer aquest tipus de coses, no tothom es pot permetre pagar un taxi de 100 euros per poder treballar en ell, amb el seu portàtil, amb les seves dades il·limitades, perquè allò és la meva oficina durant una hora.
És molt possibilista, també t'ho dic, però segurament se m'acuden altres exemples, com pagar un wifi de 60, 80 o 100 euros a un avió, perquè tanves a San Francisco, són 12 hores d'avió, i poder treballar aquelles 8-10 hores a canvi de 100 euros de wifi, a mi m'és igual, els pago a gust perquè sé que amb les accions que faig allà em retornarà molt més que el que m'ha costat.
Però com deia el capacitista, el possibilista, i són moments, el primer any de l'empresa no hauria pogut fer, el segon de l'empresa, potser sí, però amb moltes reserves justificant-ho molt, els meus socis, i el tercer any, que ja anava una miqueta més amples, de calés en aquest sentit, ja vam dir, anem a invertir en coses que ens ajudin a nivell de productivitat, si ja no anava a mirar tant el detall.
I a mesura que vas acumulant capacitat financera, pots començar a pensar en aquestes altres dimensions que, com et deia, molta gent no es pot permetre perquè viuen en el dia a dia. Hi ha molts angles aquí, no sé per on vols començar. Mira, vull començar per la dicotomia o per la dissonància aquesta que has mencionat, que en realitat no era una dissonància, però la que jo et porto sí que ho és, i és la de temps diners.
O sigui, es fa molt difícil, crec que la gent posa o sobreindexa, sé que t'agrada molt aquesta paraula, que no existeix, sobreindexa moltíssim sobre els diners i no sobre el temps. Quan? Què vol dir sobreindexar? Ho estic sentint, ho estic començant a sentir en podcast, una paraula que ha començat a fer-se servir fa un mes, encara no sé exactament què vol dir. O sigui, explica-la, perquè ja la vas dir fa un parell d'episodis i em vaig quedar una miqueta a quadros.
I després l'he sentit a My First Million, A6TG i alguna altra podcast, i dic, aquesta paraula no l'havia sentit mai a la vida. M'alegro ser el pioner que ha portat la paraula sobreindexar el lèxic català. Exacte, gràcies. Des d'aquí una crida al ifec, perquè a part que l'any que ve no ens facin fer tants papers per justificar la subvenció del podcast, o que sigui una mica més flexible, que també que indexin la paraula sobreindexar.
Ah, pensava que anaves a dir que em donessin crèdit per ser la persona que l'ha portat a expandir i a contribuir al català, a l'enriquiment d'aquesta llengua. A tu t'haurien de adonar que dius des de luego i no sé quines altres perveritats i parles la meitat de les paraules en anglès, cabrona, tu t'han de donar un reconeixement perquè una paraula al català té collons. Diguem que si una cosa compensa l'altra, ja tinc una mica... i ara, mira, em tolero l'error, el cupo, com cobert.
Temps diners, què estàvem dient amb això? Sobreindexar. Què vol dir? O no ho escoltes? Jo d'on l'he portat de la paraula overindex, que vol dir donar més pes o més valor a un concepte que a un altre. En aquest binomi, temps diners, sobreindexem, donem més importància i més rellevància als diners que no pas al temps. Quan un és finit i a sobre no saps quant de finit, és a dir, igual demà... T'atropella un autobús i deu no ho vulgui, però ja no estàs en aquest planeta, estàs en un altre.
O diners, que és la cosa més comuna del món i la seva capacitat de generació, potser no és infinita però l'economia et vol fer creure que sí. Per tant, crear temps encara no ho hem fet, crear diners sí que ho hem fet, però el que sí que hem fet és posar diners sobre la taula per generar temps. Crec que a la gent li costa molt... Quan dic la gent sempre parlo en línies generals. És com una generalització estúpida. Però penso que a nivell societari ens costa molt trencar això.
Un exemple tonto, que jo intento donar per feta encara que a vegades tinc... Aquí va la meva castellanada... Ramalazos... Hòstia, ramalazos... I'm sorry. De èpoques anteriors. Mira, imagina't que et vols comprar una bicicleta per Wallapop. Que val 200 euros. I només per estalviar-te 20 euros et passes fotent recerca, marcant favoritos, xatejant amb països... 3 mesos.
El temps que has perdut fotent aquesta recerca de merda, que potser han sigut 20 hores, val molt més preu-hora que no pas la merda de 20 euros. Però què passa? Que comprar la bicicleta per 180 i lloc de 200 ens fa sentir molt feliços. En canvi, aquelles 20 hores que hem perdut ni les pensem. Per tant, a vegades... O pitjor, anant-la buscant persona.
Creues puta Barcelona, pagues la T10 o el que sigui, i després ho juguen o pilles un taxi per tornar per la cosa que has comprat, i t'acaba sortint la diferència. Sí, o recanejar l'enviu de certes botigues en línia. És a dir, és estúpid, no té cap sentit. El fet que algú et porti una cosa a casa per 3.99 euros és el regal més gran que t'han fet mai a la teva vida. La teva hora val molt més que 3.99 euros.
Almenys que siguis un tio molt desafortunat que visqui a la part més pobra de Bangladesh, la teva hora sol valer més que això. Per tant, paga l'enviu. És també l'enviament. El que passa és que ens han educat tant que és gratuït que de nou se'ns fa difícil pagar per segons quines coses. A vegades no posem prou pes en el temps, en canvi, en posem massa en els diners. Som molt rates en donar dos eurets.
Jo què sé, quan ens hem comprat una bossa de te per Amazon, diem que estava 20% off, que ens hem estalviat 1,5 euro. I estàs molt orgullós perquè has fet una recerca per comprar aquella merda de bossa de te, quan en realitat a la teva feina no has fet el número però t'estan pagant 60 euros l'hora i has invertit 3 hores en fer una recerca de merda. He posat l'exemple d'una bossa de te, però com qui posa l'exemple de rotllo de paper o uns llogurs, no és un moment típic.
No estic fent una crida a no estalviar, estic fent una crida a posar almenys el mateix nivell en el temps i en els diners a l'hora de generar un patró de decisió. Aquesta és la primera. Després m'has preguntat abans per la meva relació amb els diners. Ja ho saps que jo soc un tio bastant minimalista i aquí sí que tinc una dissonància cognitiva, no com la teva d'abans que no ho era. Jo vull pensar que em toca un peu el tema dels diners i me les dono que aquesta és la meva filosofia.
Llavors, si recomences a arrascar una mica i dius per què... Jo soc el típic tio que quan li fas la pregunta de què faries si et toqués la loteria, et diria exactament el mateix. Faria exactament el mateix. Series el puto hogarit a fotre't la manida aquella amb pollastre cada dia. Jo et veig així. Sí, tio, sí.
Si vaig a l'hogarit aquell a menjar-me la manida d'aquella amb pollastre que m'encanta, per als que no la coneguin, a manida farruix acollonant, jo vaig allà a menjar-me aquella manida perquè és la que m'agrada. Encara que tingués 50 milions d'euros al banc, és a dir, és que seguiria anant allà. No disfruto anant al Via Veneto. És que no m'agrada. Si m'agrades al Via Veneto... És un restaurant que és molt car. Això vol dir que no he fet suficient penses. M'acabo de descobrir.
No, tio, si m'agrades al Via Veneto, prometo que aniria al Via Veneto, però és que no m'agrada ni l'experiència en el que donen. A mi el que m'agrada és la puta manida de pollastre de l'hogarit i ja està, i malament jo encantat de la vida. Llavors, on vaig? Primer, aquest tipus de relació que vull pensar que és com... És la que tinc, o no sé si està imposada per mi... És que no ho sé, em pots analitzar psicològicament un altre dia, si vols. Poden ser valors, personalitat.
En el teu cas, pot sonar més clar. O aquí és on va la dissonància cognitiva, que és el tema de... El que et deia... Socialment es fa molt complicat que et toqui un peu perquè la societat no t'ho posa fàcil. És a dir, socialment, per algun motiu... El motiu és perquè vivim en un món que viu de... Consumista. Sí, exacte. I és un sentiment infinit per poder sostenir el seu ritme. Per tant, que t'està proposant 24 hores 7. T'està dient gasta, gasta, gasta perquè, si no, la mentida cau.
I se'ns veuen els calçotets. Llavors, esclar, es fa difícil una societat així en la qual... Igual vaig a dir una tonteria, eh? Però molta gent, i de nou utilitzo molta gent com a pròxim per donar aquesta generalització, fa servir el fet de tenir molts diners com a pròxim per ser bona persona. És a dir, a dia d'avui, si tu arribes a una festa amb un Fiat Punto, amb tot el respecte, o hi arribes amb un Bugatti Veyron, ets millor persona si arribes amb el Bugatti Veyron que amb el Fiat Punto.
Els ulls de la gent. Tenir diners no vol dir res de la qualitat humana de les persones, malgrat socialment crec que s'intenta, aquestes palanques de la societat, que mai ningú sap qui les mou, que això sigui així. Llavors, si al final acabes pensant per què són els diners, crec que arribes a conclusions diferents i és una cosa que m'he preguntat moltes vegades i per mi els diners em compren dues coses. La primera és seguretat i tranquil·litat. A què em refereixo?
Jo vull tenir la seguretat que no em passarà res, és a dir, jo no vull patir a la vida. Si algun dia tinc un problema, jo, la meva família... I quan dic un problema em refereixo no a que no m'agrada la camisa groga que porto i em vull una de vermella. Em refereixo a que, ei, tinc un problema mèdic greu, personal greu, que necessito solventar perquè la meva supervivència endepèn,
ho podré pagar sense... No és que sigui despentinàrem, és que ni preocupar-me, és a dir, si he d'enviar un familiar a un hospital de puta Massachusetts i s'ha de pagar un milió d'euros per això, es fa i punt i ja està. Vull aquesta tranquil·litat, per mi això són els diners. I l'altra cosa que em compra és opcionalitat. I quan dic opcionalitat és l'opció de fer el que vulgui a la vida. O sigui, jo no vull jubilar-me. I a mi m'agrada el que faig.
És a dir, si de la mateixa manera que has dit, hòstia, Marc, si et toqués la loteria, seguiries anant a l'Hogarit, sí, i al Petit Bangkok també, i seguiries comprant cafè al Cira. Seguiria fent exactament el mateix, perquè és el que m'agrada. Però malgrat que sabria viure sense això, és difícil perquè has de fer molts pocs diners per no poder anar a l'Hogarit, perquè està molt de preu. Però... Sí, sí, sí. Anem allà perquè és que és una hòstia. I podria viure. I podria viure. I podria viure.
I tan picant, molt picant, que generalment no en trobes a Barcelona. Estic content amb aquest bactó de felicitat. Va bé, perdona. No, està bé, està bé. Però a què em refereixo? Que si em toqués la loteria, seguiria fent el que faig perquè ja és el que m'agrada. És a dir, no estic ara ociós a la platja amb una pinya colada perquè no puc. No hi estic perquè no vull. És a dir, perquè no em ve de gust.
A mi m'agrada llevar-ho al matí, fer una miqueta d'esport i sortir i fer alguna cosa grossa amb algú i contribuir. No treballaries menys? O és més, jo et veig la típica persona, et toca la loteria i li compres un pis a tots els pares o als teus tietes, i us regales tota la teva família. Ho tinc claríssim. Jo no seria tan generós, però estaria en un terme mig entre tu i la persona ultra-garrepa que se queda tot per ell. Espera un segon, Àlex.
Has dit això perquè t'ho he mencionat alguna vegada o no? No. No, no, no, perquè jo et veig així. Realment, quan el concepte... Jo moltes vegades dic que jo tendeixo al minimalisme, però mai m'he dit que soc minimalista. Però probablement dels persones més minimalistes que conec que ets tu, i sé que ets una definició de persona austera, però cap a vent o cap a dolent, tampoc. Pagues per no ho són perquè els regales. És que no sé com es diu, ràquen en català, però no entres aquí.
Una cosa és l'austeritat, que és una cosa positiva, i l'altra és la de ser... no voler pagar per res. És una persona... No em surt, no et sabria dir com és la paraula. Em surt amb molts altres idiomes. Em surt amb anglès, em surt amb italià, però no em surt en català, tio. No sé com es diu, ràquen en català. Doncs en aquest sentit. No ho sé, jo ho veig així. És una cosa que realment, si t'hi pares a pensar, probablement té relació amb el teu rerefons cultural i familiar.
Què és el que faries si et toques la loteria? Si t'hi fiquies a la gent que té menys educació econòmica o financera, és la que acaba tenint problemes de calés perquè els toca la loteria que fan es comprar un pis, es comprar un cotxe, no sé què, i de cop i volta és com... Hòstia, veuen que el cost d'entrada se'l poden pagar, però no tenen en compte el cost del manteniment d'aquestes coses.
No tenen en compte el que és la dimensió temporal de tenir, potser, comprar una casa que té tants costos associats que no se la poden permetre, perquè s'han quedat a zero. Es pensen que només comprar el cotxe a la casa, que no puc permetre, posa-li els dos milions d'euros que m'han tocat, em costa el pis, el cotxe i les quatre coses que em compro, però després el manteniment de tot això ja no se'l poden permetre.
Aleshores, accedeixen, pugen dos o tres esglaons socials i econòmics, per tant, però tenen, diguem, a la front fee, el preu que pagues aquest prevençat el poden permetre, però no es poden permetre el tren de vida que ve associat, el cost mensual que ve associat a això. Aquest crec que és un dels problemes fonamentals de la societat que tenim. T'he deixat a mitges amb el tema d'explicació aquesta. No, és que m'has deixat una mica fred perquè... Per què? És que tu... T'ho he preguntat... Sí?
...lo de si tu ho he dit mai o no, perquè has donat exactament, paraula per paraula, la resposta que doncs cada Nadal... És que cada Nadal sempre surt en certs temes. Tu jugues a la loteria, Marc. Tu no jugues a la loteria? No, no, no. És l'impost de la gent que no sap d'estadística. No, jo no jugo a la loteria, però cada dinar de Nadal... És que t'he posat el dinar de Nadal com a exemple de... Com et diria?
Saps el mític lloc on es tenen que parlar de coses cada any que sempre són les mateixes perquè el tiet treu les mateixes? Doncs a casa meva quines són? Quan has acabat de dinar i tots estem molt tips, sempre surt la pregunta de quants diners t'hauria de pagar perquè et mengessis una altra plat de canelons. Aquesta és una. I l'altra és... Sí, sempre hi ha aquest tipus de coses. I després sempre hi ha una que és... Si et toqués a la loteria, què faries? Llavors cadascú respon la seva.
Ara ja no té gràcia perquè cada cop ja ho saps i tothom sempre diu el mateix. Però el primer any crec que va sorprendre perquè a mi em va sortir de l'ànima i vaig dir... Jo sempre faria el mateix. Jo potser... Potser li compro una masia a l'emport dels meus pares, però jo seguiria fent el mateix. Val. Això diu molt. Jo crec que hi ha un tema... Hi ha una desigualtat molt fotuda en la distribució de les riqueses de la societat.
I això, evidentment, qui conegui el nostre esforç i les meves idees polítiques està claríssim. Però què passa? L'educació finançena crec que falta per les dues bandes. Per què? Perquè per la gent que no té accés a capital dius... Hòstia, hi ha un debat que és el de... No gestionen més diners perquè no saben tractar els pocs que tenen i per tant no els saben fer créixer.
No crec que aquest sigui el discurs, però és veritat que d'alguna manera també estem collant molt fortament a les classes, a les capes més baixes de la societat. Per exemple, per què has de cobrar el sou a final de mes? Quan avui en dia hi ha tecnologia més que sobrada per poder-lo cobrar en dos parts. Cobrar una part, 15 nals en comptes d'un cop al mes. Hi ha eines que et permeten, fins que hi hagi tard, que et permeten avançar el sou a canvi d'una petita comissió.
Tu cobraràs 1.500 euros al mes, però dius que potser prefereixes cobrar-ho amb 1.430, però cobrar-los quan jo vulgui. No ve d'esperar el dia 30. Fantàstic. Totes aquestes eines no havien existit fins ara, existeixen, perquè no estan. Però és veritat que hi ha gent que et diu que no vol cobrar abans perquè m'ho gastaria abans. És a dir, ara et donaré una mica de un passeig per explicar on vull arribar. Jo vaig trigar 10 anys a tenir personal de neteja a casa.
Visquent sol, m'ho he menjat sol tota la vida quan he compartit pis, i després, quan he estat sol, 10 anys. Per què? Perquè jo això no ho havia vist mai a casa. A mi era com un senyal de dir que t'hi toca penoha i és classista, d'alguna manera. I mai m'he sentit còmode, a la Nino. Inclus, ara que porto dos anys, no em sento còmode. Aleshores, per què vull arribar aquí? Perquè a la persona que tenim ara, la meva parella aquí a casa, li paguem cada dues sessions.
Per què? Perquè diu que si ho té, si li paguem a cada sessió que ve, s'ho gasta abans. I vaig dir que quina manera de pensar. Clar, què passa? Veus el seu refons personal, cultural, històric, tot això, i pot tenir raó. Amb un ecosistema d'escaçat, amb un ambient d'escaçat, és veritat que tendeixes a pensar molt més en el dia a dia, en solventar les necessitats immediates. Potser ho gastes ja en això. Quan tu passes gana, et donen cinc euros, vas i ho gastes ara.
Però si no passes gana, et diuen, vols cinc euros ara o deu euros demà? I la gent et dirà, professor, i deu euros demà. Perquè jo ara no tinc gana. Un exemple molt bàsic. Hi ha molts exemples d'això, són els estudis clàssics dels crius, que els diuen, vols un caramel ara o vols dos caramels d'aquí dues hores? O algo així. I ara acaben triant la recompensa immediata, perquè pensen més en el curt i plaç.
Una criatura pensa més en el curt i plaç perquè no té en compte les variables temporals, etc. Dit això, per això volia entrar en aquest tema, perquè dic, hòstia, la gent que ha nascut en un clima d'abundància, abundància, abundança, crec, tampoc té aquesta educació financera, perquè donen moltes coses per descomptat, i és la gent que gestiona pitjor la pasta. Perquè tenen tanta que no saben valorar les coses.
Te'n recordes que fan parell d'episodis, jo comentava que jo no subcontracto res que no sapiguer fer jo abans. És per diversos motius. Dos dels quals són, un, vull entendre la feina que estic subcontractant per saber si l'estan fent bé o no, perquè després no em vinguin aquí i m'estafin. Vull dir, d'alguna manera, puc auditar un mínim del que s'està fent. Si m'ho fa a un cirugiat, no li ho diré res. Vull dir, es paga i punt. Però sí que és veritat que s'hi ha de subcontractar.
Crec que serà una traducció d'un document perquè és molt llarga i no la vull fer jo, no sé si tu que estiguis... Però almenys serà d'algun idioma que puc llegir jo i veure si m'han fet un Google Translate, perquè una coneguda marca d'advocats de Barcelona ens ho va fer. Es va fer un puto Google Translate i el resultat era lamentable. Aleshores, clar, jo ho vaig poder revisar, perquè no era una cosa que m'hagués de fer. I l'altre és perquè vull adquirir aquest coneixement.
T'has de dir que hi ha una part humanitzadora. Si tu fas aquella feina, el dia que no t'ho puguis permetre, podràs fer-ho tu mateix. És a dir, jo abans de contractar, reparar la bava, ho he fet jo. I ara que ho he fet dos o tres cops, ara ja em puc permetre el contractar-ho algú. Perquè sé que si algun dia mereixin les coses malament podria tornar-ho a fer.
I aquesta crec que és l'avantatge competitiu que tenim la gent que hem vingut de baix, respecte als de dalt, que el dia que els falten els diners se'n van a la puta misèria i els han de rescatar com si fossin bànquia. Perquè són complets i inútils i no tenen cap tipus de coneixement més enllà de... els diners et compren conveniència, et compren immediatesa, compren opcionalitat, compren seguretat del que tu dius, però no et compren coneixement.
Coneixement sí, si et pagues una carrera, un màster i tot això, però no et compren experiència. Aleshores, per això que la relació amb els diners sempre és complicada i crec que també té aquest angle que tampoc hem tocat aquí. Jo tinc només un parell de minuts, si vols dir algunes últimes coses per tancar, si no, algun últim resum, Marc. Sí, que la paraula que buscaves abans era garrepa. Ostia, garrepa.