L'internet és l'aire d'avui en dia, eh, Marc? Com pot ser que tingui un títol i encara no l'hem començat a gravar? T'has precipitat i l'has dit a la prèvia, tot i que no descriu gaire de què parlarem avui. Però, bé, almenys sembla que s'han solucionat els meus problemes amb internet. Des d'aquí aprofito per enviar una salutació amb una cadira a la cara a la gent de Vodafone, perquè sembla que són els culpables de tot això.
No que els tinguin contractats, perquè jo tinc boicot contra l'Ibex, ja ho saps, però perquè són els propietaris de la caixa, de connexions de la fibra de casa meva i bueno, hem fet una liada bastant corda. Dit això, no parlem d'això avui. Parlem del teu aniversari, no? No, tampoc. I de fet estic pensant, clar, això sortirà d'aquí una setmana, potser torno a no tenir internet.
Vull dir que m'he precipitat molt dient que ja en tinc. Ves a veure si quan surti aquest episodi el dilluns encara en tinc perquè se m'ha tallat ja tres cops des que estic en aquest nou pis i no fa ni un mes i mig que ens hem mudat, però bueno. No parlem del meu cumple, no. Parlem de... Hòstia, com es diu això? Propòsits d'any nou. Propòsits d'any nou i voldria aprofitar també per parlar perquè no sé si dóna per un episodi, de temes de de journaling.
Saps per què em va agradar i em va treure un somriure quan vaig veure... Perquè hi ha coses que no canvien i el 2024 no canviarà com fem els episodis. Bueno, la preparació que comporta es redueix a que jo ahir estava caminant per la Rambla a Catalunya i jo vaig escriure un guatge per Àlex com dient, Àlex, tio, de què parlem demà? I va caure com una mescla de resolucions, journaling i saps per què em va tornar a somriure o no? No, no, que va. Perquè.
Una de les més resolucions, i sé que no és resolucions, perquè l'altre dia em vas corregir i no són resolucions. Propòsits. Li seguirem dient resolucions. Una de les més resolucions va al voltant del journaling, així que crec que tenim com lligar-ho.
Val, jo la meva idea era parlar una mica de si fem propòsits o no fem propòsits, perquè és una cosa que sempre està com molt de moda, però m'agradaria aturar-nos un segon aquí i pensar realment per què fem propòsits, perquè si et passes a pensar, els últims 3 anys han estat dels 3 anys més inestables de les nostres curtes vides, Marc, perquè tu i jo som molt joves hi ha gent a l'audiència que no és tan jove,
però segurament també han estat anys molt convulsos a menys que hagin viscut el franquisme, però aquests 3 anys de conflictes bèl·lics caos logístic a nivell mundial. Pandèmies, no sé, tot tipus d'històries han estat, fan que planificar un any vista cada cop sigui més complicat I llavors jo aquest any m'he proposat no fer propòsits d'any nou, almenys no els que siguin anuals.
Jo fins ara venia fent una sèrie de propòsits d'any nou, que si vols us puc dir els que tenia per l'any passat, que més o menys són sempre similars. Tinc com tres grans àrees, que són l'àrea de la salut, l'àrea de l'aprenentatge i l'àrea de la feina. Si jo li dedico, tenia tres grans àrees amb els meus propòsits i els complia més o menys cada dia.
Eren propòsits a nivell anual, no sé si realment tenia una meta, és a dir, els meus propòsits, com bé saps, ja he parlat més d'una vegada, jo faig servir l'eina de tracking d'Everyday i els meus propòsits eren més aviat fer convertir-me en una persona d'hàbit. I aleshores tenir uns hàbits, ja ho vaig comentar en un episodi, que tenia el meu propòsit de fer exercici cada dia, o de dedicar-li 15 minuts d'aprendre idiomes cada dia, tocar la guitarra cada dia, caminar...
Una mitjana de 7 quilòmetres al dia a la setmana, fer alguna cosa de codi, etcètera, etcètera. Tot eren accions així, que eren de dia, diguem, accions diàries. Però no hi havia una meta anual. Ja estava buscant, clar, dic, hòstia, com puc saber si tinc una meta anual, no? I alguna d'aquestes probablement la tenia. Potser l'any passat em vaig posar una meta de baixar de pes tants quilos, no?
Fa uns anys, el 2020, que a principis d'any havia arribat als 90 quilos, que són com el meu màxim històric, em vaig proposar baixar 20 quilos i en un any i mig vaig aconseguir baixar-los. No vaig arribar-hi en un any, però en un any i mig sí que els vaig baixar. Després ja els he recuperat, però d'això en parlarem un altre dia. La cosa és que hi ha una relació molt forta entre els propòsits i el journaling, la gent que escriu un diari.
Per aquí volia conduir jo una miqueta l'episodi. És a dir, crec que les persones que fan journaling, que escriuen el diari, són més capaces, estan més predisposades per acabar aconseguint els seus objectius perquè ho tenen com més present, vas fent seguiment també et frustres més, la veritat, quan veus que t'estàs allunyant cada dia una miqueta més del teu propòsit però diguem que els tens molt més presents i jo almenys sembla que
compleixo molt més els meus objectius i els meus hàbits des que faig journaling M'ha fet gràcia el que has comentat abans dels tres anys convulsos perquè fa bona aquella frase que que tothom té un plan fins que li foten un cop de puny a la cara. Correcte, sí, sí. O sigui, dona que pensar una cosa, eh? I la meva opinió sobre les resolucions és que, un, a mi m'encanten perquè la meva ment està programada perquè li agradin aquestes merdes.
Perquè sembla com que converteixen el món en un lloc una mica més determinístic i això sembla que a la meva ment li funciona bé. Malgrat, després, l'èxit d'aquestes és més que qüestionable, però si et poses a pensar al final o sigui, les resolucions són com statements que ens. Diem a nosaltres mateixos per justificar la falta d'execució, no? Al final, tio, qui realment vol fer alguna cosa, tio, enganxa i ho fa, saps? No cal que ho expliqui a ningú.
Entenc el punt, eh? I com a humans som criatures una mica estranyes en el sentit que això ens ho proposem el dia, 1 de gener i no no el 7 d'abril, quan en realitat fa exactament la mateixa diferència les resolucions del 7 d'abril que les del 10 de gener, però sembla com que ens agrada alinear-les amb aquest calendari gregorià. Tot plegat és per pensar, perquè jo estava pensant sobre les resolucions, tal, al final no n'he fet cap, eh?
Però, hòstia, Àlex, quant de dependents són totes aquestes resolucions de la sort i els capricis del destí, eh? Sí, tens un molt bon punt, tens un molt bon punt, perquè de fet per aquí anava l'Anna i jo, i per això vull dir que ja no faré més resolucions, més collons resolucions, no tio, propòsits anuals. Per què? Si els propòsits... I això no m'ho he estudiat, m'ho estic traient de la màniga com pràcticament el 99% de totes les coses que dic en aquest podcast i que semblen colar moltes vegades.
Però una és, els propòsits té pinta que ve d'alguna tradició de dir escolta, la teva vida mai canviarà perquè és una tradició ancestral que es ve fent des de fa molts anys i clar, abans la vida de la gent no canviava tant. I de fet totes les vides estaven fetes bastant amb motllo, no? Era la de, doncs, neixes, creixes, et reprodueixes i morts, bàsicament, val? I el que no, doncs mira, era un puto pària i ja està.
Tothom sap d'algú del poble que era la persona que mai va tenir família i que no sé què, i doncs era un puto amargat i el van aïllar, perquè socialment era una persona estranya, quan avui en dia tindria tota la cabuda del món a les societats tan acollidores que tenim avui en dia. Dit això, clar, si tu penses que tota la gent està feta amb el mateix motllo de galeta, doncs és normal que pugui funcionar un sistema tan arcaic com el de Jullo, les resolucions dels propòsits, per què es fan el dia 1?
Doncs segurament perquè necessites fer algun marc mental de dir, hòstia, mira, comença l'any, any nou, vida nova, doncs aquestes.
Collonades que es diuen que solen funcionar també, però és veritat que vens d'una sèrie de dies, vens d'un parón de feina, vens de 10 dies que no has treballat, 10 dies de veure la família, 10 dies de tenir molt temps lliure, de valorar les coses bones de la vida, etcètera, aquestes coses que porten al Nadal i totes aquestes històries que us sorrondeixen, que segurament fa que puguis pensar una miqueta més, desconnectes una miqueta més de la rutina de la feina i puguis pensar amb una
miqueta més de claredat si els torrons i la ratafia t'ho permeten, d'acord? En el meu cas, jo, per exemple, és curiós, jo els propòsits d'any nou generalment els començava a preparar a l'agost. Per què?
Perquè jo durant molts anys doncs he fet vacances sol. pràcticament he fet 10 anys de vacances sol fins fa un parell d'anys i aleshores el meu període de reflexió anual era l'agost, feia vacances, m'anava un mes m'anava a un lloc remot, desconnectava de la feina, desconnectava de totes les meves rutines diàries i constraints a nivell personal, emocional i psicològic i podia pensar d'una manera més clara i aleshores allà ja començava els meus propòsits una miqueta abans que any nou,
perquè per mi any nou no significa gran cosa més enllà de ressacques infinites i gent que s'oblida de felicitar-me d'aniversari, però al setembre sí que arribava amb moltes forces i aleshores feia com un preany nou deia, jo ja començo a preparar-me perquè així el dia 1 que és quan començaré els propòsits d'any nou vindré en carrera.
Si m'he de posar a fer exercici, cada vez que em proposo fer exercici el dia 1, si no ho has fet mai el desembre o abans del dia 1 de gener, serà molt difícil que compleixis aquest propòsit. En canvi, si vens amb la carrerilla aquesta de, des del setembre, anar-te entrenant, anar començant ja a preparar, a comprar l'equipament, d'allà intentar fer dos, tres cops per setmana, a pujar-ho a quatre, després a cinc, etcètera, arribarà l'1 de gener i seràs superpreparat.
Però ara fa un parell d'anys ja que no faig vacances sol i per tant per mi l'agost ja ha deixat de ser el meu moment de pensar en mi mateix i de poder planificar aquestes coses. I aquest any ho he pogut fer al Nadal, com la gent més convencionalment i socialment acceptable fa. Dit això, l'única cosa que veig que pot tenir sentit a nivell de propòsits d'any nou que hagis de mantenir a nivell anual són aquelles que diguis que les pots trossejar.
Mensualment, i això és una idea que m'ha vingut fent els objectius anuals de l'empresa aquest any a l'empresa hem decidit no fer objectius anuals perquè ha estat canviant tant el panorama que qui sap si d'aquí 3 mesos haurem perdut quasi tots els clients, haurà canviat el mercat hi haurà una altra crisi migratoria que faci, jo que sé que qualsevol canvi de paradigma, com el que ha passat els últims 36 mesos que trastoqui tots els plans Per tant,
jo i moltes més empreses ja hem vist que el tema de les projeccions anuals no tenen gaire sentit i hem passat a fer objectius trimestrals, perdó, quatrimestrals. I penso que l'única manera de fer-ho a nivell personal també és aquesta. A menys que diguis, doncs mira, perdre pes, dius, hòstia, doncs perdre pes, si quantifiques tot el pes que vols perdre en un any i el divideixes entre quatre és exactament el mateix.
Si hagués de perdre 20 quilos aquest any, que podria ser ben bé un dels propòsits que m'hauria de posar. Doncs hauria de fer cada quatrimestre perdre 5 quilos. I és un objectiu bastant més assumible, més a curt plaç, és més fàcil de treballar-lo, és més fàcil de veure si estàs en l'objectiu o no, perquè ho mesuraràs quatrimestralment, no t'esperaràs a final d'any, i ja està.
I això em porta al següent punt, que és el que volia dir, que és que els objectius que realment no tenen una mena de seguiment, sinó que és una cosa que pot ser en qualsevol moment de l'any, jo no sé tu, però gent com jo que som procrastinadors i érem el tipus de gent que fèiem els deures quan estava a punt de començar la classe si és que no els improvisàvem perquè es corregien de manera oral el que fem és, hòstia, hòstia, hòstia que s'acaba l'any, novembre 30 o desembre 15 i dir,
vaig a posar-me a fer tots els objectius perquè en realitat alguns d'aquests objectius no són incrementals i llavors aquests no són objectius són tasques, per mi a mi l'objectiu va tenir com una dimensió temporal que hagis de treballar-hi durant un cert període de temps a poder ser un any, val? Aquests són una miqueta els punts que volia destacar dels propòsits d'any nou i a veure si a algú més li comparteix aquesta reflexió. Però llavors, quins tens? Què has resolgut aquest any?
No, no els he escrit encara perquè, de fet, he estat buscant... Jo faig, i ara aquí em palmarem amb el següent tema, com que jo faig servir un sistema de diari que vaig comprar a Berlín fa uns quants anys, ja deu fer mira, fa 3 anys aquest serà el quart que ho faig és un llibre un diari que era molt maco el vaig veure en una llibreria, es diu Ein guter Plan que es tradueix com un bon pla i realment té tot un marc
de treball que està bastant guai primer et fa plantejar ja posarem l'enllaç a les notes d'episodi, però et planteja A primer et fas com una autoavaluació a tu mateix, però la cosa guai que té és que diàriament pots anar escrivint la teva pàgina de diari, on fas totes les teves reflexions, el que vulguis anotar, pots fer bullet journaling, pots fer-ho com tu vulguis, és lliure. Però la part guai que té és que mensualment et fa posar-te uns objectius.
Més que objectius, li diu objectius i desitjos. En quatre àrees, que són esdeveniments, esports, feina i social, i després coses que t'agradaria fer. És bastant més mil·lennial aquest aproach, coses que poden passar però poden no passar, no vull posar-me massa pressió perquè la pressió del món ja és suficient per mi i després coses que seran molt difícils quines seran les meves dificultats del mes i la veritat és que aquest.
Acostament m'ha fet adonar-me que si ja no compleixo els objectius mensuals, què collons he de complir molts anuals, no? I gairebé vas mirant i si molts anys no compleixes els teus objectius anuals, doncs potser has de començar a treballar o fer-ho, trencar-lo en segments més petits, que és una miqueta també un aproach molt de tasques, de gestió de tasques.
Si les tasques grans et fan bola, i a mi em fan molta bola les tasques grans, s'ha de trencar amb tasques petites que puguis anar fent una miqueta de manera incremental, o gradual, cada setmana, després mensualment, i així veus progrés i també et fas com un cercle viciós de feedback, de reforç positiu, que t'ajuda a completar les teves tasques.
Per tant, com que aquest, el gutaplan aquest, requereix força feina a principis d'any, doncs estem a dia 4 i encara no l'he fet, perquè aquí és on volia arribar. Però, tot bé, més o menys, els meus objectius vindran a ser els mateixos que tenia en anys anteriors, o sigui, els mateixos tres eixos que he comentat abans. Però crec que a nivell anual només hi haurà el de, per exemple, el de perdre pes.
Pes, o si hagués de tenir un gran objectiu, com tenia l'any passat, que era canviar de pis, doncs que ho vam assolir, però grans projectes de vida, que és una miqueta el que hauria de pensar, però si no la resta gairebé que són més tasques que objectius. Cada cop veig més les coses com una tasca mensual, que no pas un objectiu anual. Propòsit aquest diu que tothom corre maratons des del sofà després d'haver-se menjat els torrons.
És el moment de l'any que més maratons mentals es corren. Tothom es projecta ja hi ha la línia de sortida de la Marató de Berlín, però després no la corre ningú, no? El dia 12 de gener és el World Quitter's Day, és el dia de la gent que abandona les coses, el dia que la gent abandona tots els seus propòsits i ja torna a menjar pizza cada dia, bàsicament, saps?
Vull dir que, generalment, ho sentia al podcast de My First Million, que comentaven que les cadenes de pizza i de fast food saben que tenen una davallada durant dues setmanes i el dia 12 tornen a tenir un record de vendes. És curiosíssim. Saps què passa amb això dels propòsits? És el que et comentava abans que són aquests feel-good statements que et fan sentir bé quan t'ho dius a tu mateix, no? Perquè tu ja mentalment et projectes en aquella situació. Llavors, què passa? Que és molt fàcil...
Començar a fotre la carta dels reis i dir que correràs una marató en menys de 3 hores, aixecaràs 100 quilos a més 4, meditaràs 3 hores pel matí i llegiràs 52 llibres. Per cert, em va agradar molt la teva idea de llegir tants llibres com anys tens. Em sembla interessant el framework aquest, és bo. I es va com complicant molt a poc a poc. És a dir, està molt bé perquè es va fent més difícil però és com una granota d'aquestes que mor bullint, no?
O sigui que la cosa es va fent més difícil però no l'usoficientment com perquè ho notis d'un any a l'altre. Està interessant. Hi ha dues maneres per complir-lo, eh, Marc? Una és fent servir audiolibros, que jo no ho vaig fer mai, l'altra és assumir que moriràs sol, i llavors per això vaig abandonar.
Aquest challenge després de sis o set anys perquè ja vaig dir que acabarà molt malament això per mi. Sí, perquè et dones compte que el suïcidi acaba sent una molt bona alternativa per complir-lo també. Així que no deixem aquest tema de banda. I ara ja no sé de què estava parlant. No, dels perquè els propòsits que et fan sentir bé però després la gent els va abandonant mica a mica.
Exacte, llavors això, el problema que et porta és que en aquesta societat en la que vivim que tenim coses com Instagram o TikTok, clar, què passa? Que volem exactament ser el millor del nostre fit en tots els nostres aspectes, és a dir, hem de ser el més guapo, el més llest el més ràpid, el millor cuiner i el tio que millor li queda de la pinya colada estirada a la platja amb una palmera. Per tant, per guanyar totes aquestes guerres t'has de fer un munt de propòsits i resolucions. I què passa?
Que en el dia 4 et dones compte que el teu dia no té suficientes hores com per masteritzar-les totes elles. Per tant, genera molta frustració. Llavors, jo recomano no fer resolucions ni propòsits de fi d'any perquè són una eina pel fracàs. Malgrat, en el moment, et fan sentir molt bé.
Per tant, una... oh, potser la solució seria com fer-les i llavors oblidar-te'n perquè llavors et quedes amb el millor de tot et sents bé i després no ho fas però, dit això, t'ho volia lligar amb una cosa, que no sé si és una resolució o un propòsit, no ho sé, però sí que és una bona pràctica. Jo he deixat de fer servir una cosa des de fa uns anys i estic extremadament satisfet. La molestin. Oh, mira, d'això en parlem després perquè és interessant també, però no és això.
És els sistemes de tasques. Saps? Els to-do lists. Per què? Els to-do lists són després del el fill meu pots fer el que vulguis en aquesta vida, la mentida més gran que se li ha donat a la societat moderna. Per què? Perquè tu allà són com les resolucions, els sistemes aquests de gestió de tasques, digue-li things, digue-li to do list o whatever, el que sigui, és igual.
Perquè tu allà pots ficar el que vulguis. Llavors, com que pots ficar el que vulguis, la llista es pot fer infinita sense cap tipus de limitació. Llavors, el teu temps és finit, però la capacitat d'engullir tasques que és d'un to-do list és absolutament infinita.
Per tant, hi ha un problema de finitud aquí, no sé si es nota, i una manera millor d'aproximar-se a aquest problema, i no sé si igual a la gent li funciona o no, a mi m'ha funcionat molt bé, i és que jo vaig deixar absolutament de fer-lo servir i, en canvi, en el seu, defecte vaig fer servir una altra cosa, que és una eina que vaig servir molt sovint, que es diu calendari.
En el calendari, o també conegut com a agenda, estan els teus blocs de temps, i això sí que és finit, perquè allà n'hi ha 24 el diga i els té tothom iguals. Des del més ric fins al més pobre, fins al més llest fins al més tonto. I aquests, tio, tu allà et poses el que podràs fer. Llavors, quan algú em dona una tasca, jo, en lloc de posar-m'ho en el to-do list, penso, vale, quan ho faré això? I ho poso en el calendari. I és una meravella, perquè, tio, allà t'ocupa un tros, no?
I ja saps que allò competeix contra altres tasques. Per tant, si es solapa amb l'hora en què he de meditar i m'he de llegir un llibre i he de fer no sé quines merdes, ja sé que una de les dues no la podré fer perquè no em puc dividir, no tinc aquest estat quàntic. Llavors. Com que no em puc dividir, sé que el calendari és una manera més sana d'aproximar-se a aquest problema.
Tota aquesta xapa era per dir-te que no facis servir sistemes de tasques, perquè són una autèntica merda, i fes servir el calendari. Això és una recomanació a l'aire per tothom. Però ara tu m'has dit la molestia. I ara aquí obro el segon maló. Una de les més resolucions és que, clar, mira, a la gent què li agrada fer? A la gent li agrada fer pilates. A mi no. A mi el que m'agrada és provar nous sistemes de notes.
I això té un problema, és que que en tens obertes a tot arreu, perquè no sóc dels que se les migra, sóc dels que comença de zero. Llavors jo tinc com tots els exports de tots els sistemes de notes. La meva resolució, el meu propòsit, diguem que només en tinc un. Vull fer aquest. Perquè això t'ho lligo amb lo d'Instagram, d'haver-ho de guanyar tot. Clar, és una recepta, val fracàs, perquè vols guanyar-ho tot. No, jo només vull guanyar-ho... Aquest any, només lo de les notes.
L'any que ve ja farem una altra cosa. M'agradaria trobar una caseta per totes les meves notes i consolidar-ho tot en un lloc i crear l'hàbit aquest que tu dius del journaling i tenir una mica de comptabilitat sobre el que faig escriure una mica com ha anat el dia perquè recordi també el problema. On collons és la nova casa? Què m'agradaria? I ara sí, vinga aquí, la molesquina. M'agradaria fer-ho amb paper i boli.
El que passa és que em sembla que és una manera... O sigui, és que m'encantaria fer-ho, però crec que és tan poc eficient perquè una de les gràcies de les notes és que les hauries de recordar i les hauries de revisar amb el temps. Però què passa? Una molesquina és finita. I el primer que li passa en el moment en què l'acabes és que se'n va al calaix.
I quan se'n va el calaix s'ha oblidat. Per tant, si allà has apuntat alguna cosa que era important, segurament hauria de ser important pel marc del 2023, perquè del 2024 no se'n recordarà. Què hem de fer, Àlex, amb això? Hòstia, l'1 de les notes l'hi hauria de donar una volta, perquè jo també tinc el problema, vull dir, ara mateix estava mirant i la meva aplicació de notes té 1.022 notes, però a l'inbox, diguem, allà on poses les notes noves que després has de classificar i tal, en té 169.
Vol dir que tinc 169 notes que he obert en els últims mesos i no he fet les accions derivades d'això, de les notes de les reunions, dels esdeveniments on he anat, de les coses que m'han vingut al cap o fins i tot dels plats que demanen al restaurant, que m'apunto una nota i després m'oblido i em trobo aquí un compendi de notes de tapes que he de demanar als llocs que és boníssim.
No, un parell de comentaris sobre el anterior, si vols després parlem del tema notes, però més que repartancar el tema dels propòsits, estic 100% d'acord en què les aplicacions de gestió de tasques són un acumulador de merda. Vull dir, no s'ha vist tanta acumulació de merda des que has fet servir una rumba més de cinc anys o has mirat tota la gent que ha passat per Vox, val?
Vull dir, tots els sistemes de tasques, jo és que ahir vaig emigrar de Things, que era la meva aplicació que feia servir per tasques, a Todoist. I he de dir que molt bé, eh, tio? Todoist, una meravellada producta i permet solventar molts dels problemes derivats, val? però, again. Solventa per edició, no per substracció. O sigui, dius, hòstia, que tens moltes tasques, mira, et poso un assistent de realitat, d'intel·ligència artificial que t'ajuda a trencar les tasques, t'ajuda a prioritzar-les,
guai, potser m'hauria d'ajudar a treure'n, saps? M'hauries de dir, aquesta tasca no cal que la facis, no? Això per un cantó. Però m'ha anat molt bé canviar, migrar d'una eina a l'altra, que és el que també faig de manera més o menys regular amb el sistema de notes, perquè així en la migració fas neteja.
Si no, no fas neteja i s'acumula, tio, s'acumula moltíssim s'acumulen tantes tasques que saps allò que has comentat alguna vegada que és la completar tasques per omissió doncs això ha passat jo què sé si tenia, vaig migrar de l'ordre de mil tasques potser 200, vaig dir, hòstia, si això està caducadíssim això era de, hi havia tasques abans de crear l'empresa, vull dir que fas tasques que acumulo des de fa 10 anys, Marc, saps?
Vull dir que tenim una naturalesa acumuladora, alguns dit això, i tu duis, també una part bona que té no és que estigui contingut esponsoritzat però és veritat que té la vista de calendari i ara que has dit això, clar, jo pensava, dic, quin sentit té la vista de calendari en un gestor de tasques?
Dic, calla, potser sí la té o sigui que potser ho provaré mirant la visió per tasques però el que passa és que ho has de posar per projectes i no tot en global, no sé si m'ajuda gaire, potser per la gent que no té gaires reunions o que és més. Mestra o mestressa del seu destí, que no és és el meu cas. Quan tens moltes dependències, doncs això, si vius amb família, mascotes, feines, reunions, viatges, no sé què, crec que no pot ser servir la vista de calendari.
Si controles molt el teu calendari, sí. Per tancar el tema a propòsits, Els meus 3 o 4 consells per aconseguir o fer, ja que he adonat tots els problemes del tema dels propòsits, potser sí que hi ha alguna manera, que és de com podem assolir-los una miqueta més. Com he aconseguit, jo, amb els anys, perfeccionar el poder aconseguir una part significativa dels meus propòsits?
Mai tots, perquè, com diem, la vida canvia substancialment i, de cop i volta, t'has de canviar de pis o trobes parella, deixes la parella o tens una hèrnia discal, com el meu cas, i durant quatre mesos no pots entrenar, per tant, aprendre per sac tot l'entrenament de l'any. Sí que hi ha quatre coses que crec que pots fer per treballar els propòsits i fer que sigui una cosa més assolipa durant l'any. Per mi, una és molt relacionada amb el tema del calendari, que és posar-los
al calendari, bloquejar un espai de temps per fer-los. O sigui, 100% d'acord amb el que deies abans. Només ho he fet en un, bé, ho he fet en un parell, però un d'ells és el tema dels gimnàs. Jo tinc bloquejat de les 12 a les 2 del migdia per fer gimnàs cada dia, encara que després potser dic mira, demà no hi podré anar pel matí, vaig per la tarda. Però tinc aquell bloc que el moc. I llavors hi vaig cada puto dia. Si ha de passar alguna cosa molt gorda, com perquè no hi vagi.
Aquesta és una... Per què? Perquè està el calendari. Suposo que, clar, si et comences a omplir el calendari de totes aquestes coses i et poses els 15 minuts de Duolingo, una hora de tocar la guitarra, una hora d'estar amb els crios, una hora de fer no sé què, al final no tens les 8 hores per la feina. Però, no sé, podríem parlar d'aquest tema. Val, després, una altra és... Limitar-ho en temps, val? Molta gent diu el meu propòsit aquest any és aprendre francès, val? O sigui, què vols?
O sigui, què vols fer amb limitar... O sigui, sigues més específic una és posar l'objectiu de dir, no, m'he de treure una certificació o assolir tal nivell però per fer tal cosa ho has de trencar en tasques. Quines tasques pots fer? Segurament pots fer .italki per fer 30 minuts de conversa cada dos dies.
Faig 10 minuts de Duolingo al dia. Tasques suficientment atòmiques i això ve del llibre d'Atomic Habits, que és un, llibre que bàsicament hauria d'haver estat no un post de blog, hauria d'haver estat un tuit bàsicament, es podria explicar perquè la resta són tot cases per gent d'NBA, però bàsicament el que et diu és que les tasques si estan suficientment descrites i clares i són assolibles és molt més fàcil que les segueixis i les marquis com a completes.
Després, l'altra cosa que m'agradaria destacar és que ha d'haver-hi algun tipus de demostració social, és a dir si tu tens un propòsit per l'any que només és per tu Tu, si no el compleixes, no passa res, d'acord?
I si el vas deixant, el vas aparcant, no passa res. En canvi, si has fet algun tipus d'aposta, o l'has publicat, o vas mostrant el teu progrés a la gent, el comparteixes amb algú, per exemple, vull sortir a córrer tres cops a la setmana, doncs si ho comparteixes amb una amiga, una amiga, un familiar, i aneu junts, és una bona manera que el pugueu compartir.
O tens GitHub, per exemple, si vols fer codi cada dia, doncs tens el comptador de GitHub, o Duolingo, que tens el comptador de la cadena el concepte de la cadena funciona molt bé, i, per últim, si ets més hardcore doncs pots fer servir l'eina aquella que havia fet Peter Labels i que em sembla que n'hi ha una altra, em sembla que es diu Beehive o alguna cosa així, que és de.
Per complir promeses tu li poses allà 30 euros si compleixo la promesa me'ls tornes si no, els dones a una ONG o els hi dones a un amic o el que sigui està molt bé aquest tipus de... Això és per gent que ja requereix una miqueta més de motivacions més hardcore però crec que aquest seria les 3 coses que jo faria, 3-4 coses coses perquè la gent pugui assolir els seus propòsits. I ara, si vols, podem passar al tema de les notes que també té molta xitxa.
Només per desencallar ja finalment aquesta dualitat entre tasques i calendari i has mencionat el llibre Atomic Habits, el de James Clear, que sí, és veritat podria ser un tuit. Jo crec que va ser allà on vaig llegir és que també jo formo part del problema, eh? M'he llegit el llibre. Jo crec que tothom m'ho ha fet. Vaig llegir aquella idea com de no sé si és un professor en una classe ser que porta un pot amb unes roques i sorra. Això ho has sentit en algun lloc?
Sí, sí, sí. Vale. Exacte. Que si omples el pot de sorra primer, després no entraran les roques, i si ho fas posar les roques primer, després entra la sorra, no? Sí. Exacte, exacte. Per mi, aquesta metàfora està trencada per dos llocs. Primer, un, assumeix que l'agenda de la classe és retressada mental. Perquè, a veure, és evident que perquè funcioni el conte o la fàbula, tots els nens de la classe han de ser tontos.
I es veu que ho van fer en una escola o sigui, d'MBAs, vull dir que no era tercera primària, d'acord? D'MBAs o d'NBAs? Perquè si és de jugadors de bàsquet potser ho explicaria. No, d'MBAs, d'MBA de Marc. I la segona, i per mi on està el problema d'aquest... On està el problema de la metàfora aquesta i està trencada és que, tio, el cabron del prof aquell va venir amb les roques i la sorra, que sabien que si posaves primer les roques i després la sorra que havien justes.
Però el que no et diuen és que la vida és que t'han triturat la puta muntanya de Montserrat i et donen un pot petit com una llauna d'afanta, saps? i et diuen, ara fot la muntanya Montserrat aquí dins. Esclar, el problema és que les tasques són infinites. I el teu calendari, un putet d'un actimel. I et diuen que fotis la muntanya Montserrat dintre l'actimel i el tio no funciona.
Saps? Llavors això és... Crec que és una cosa com que s'ha de donar a favor del calendari versus el tema de les tasques infinites perquè si no, no funciona. I per cert, has dit un concepte, t'has equivocat però és que hauries de crear un producte només amb aquest nom. Has dit un assistent de realitat. M'ha encantat. Realment és el que necessites. Anava a dir realitat virtual. No, és que és el que necessites. Necessites un assistent de realitat. És exactament això, tio.
Hauria de venir allà i dir-te Àlex, això no ho faràs. Oblida't. No ho apuntis, no ho faràs. Sí, no ho posis. Això de la Marie Kondo, quan deia allò de que si... No sé si ho deia Marie Kondo, eh? Però dins del món del minimalisme hi ha el concepte aquest de si una cosa no l'has fet servir en sis mesos o dotze, no la faràs servir mai. Per tant, fot-la al carrer, val? Tira-la, regala-la, recicla-la el que tu vulguis, no?
El mateix hauríem de fer amb les tasques i les notes, vull dir, jo ja saps que porto com un dos anys buidant el meu pocket, llegint un article cada dia, però com que en tinc més de 3.000, doncs no arribaré mai, ni en 10 anys, no? I el mateix amb les tasques i les notes, el que segurament has de fer és totes les notes més antigues d'un any, si no són coses que tu vols consolidar, perquè realment les consultes les hauries de tirar, val?
De tenir coses allà per si de cas, doncs, home, d'aquests tipus de coses, no? Si tens una idea, perquè a mi em passa, o tinc algunes tasques que són idees de potser podria fer aquesta idea de negoci, aquest això. Si no l'has fet en 10 anys, probablement ja no la faràs, no? Ja no té sentit. No, ja ningú fa servir Betamax. Àlex, ja potser hauries d'abandonar aquest projecte de... Basat en Betamax o en Google Glass o en Friendster, doncs no, probablement ja no té cap tipus de sentit.
És a dir, donar-te també... Mira, potser seria com la cinquena cosa que afegiria a la meva llista de coses que has de fer si vols complir els teus propòsits, que és com posar una data de caducitat. Totes les tasques haurien de tenir una data de caducitat. Si no s'ha fet abans de tal dia, esborra-la immediatament, saps? Esborra automàticament. Ara sí, entrem al tema de les notes.
I, mira, perquè vegis que he fet una mica els deures, com que m'ho vaig posar com a propòsit, vaig dir, Marc, no fallis, tio, ja, posa-t'hi en sèrio. I estava com intentant decidir quin seria el meu lloc per acollir totes les meves notes repatriades d'altres aplicacions on collons posar-les, no? A mi el que més m'agradaria del planeta neta, és utilitzar paper i boli. Però és que crec que és molt ineficient.
És a dir, mira, una de les resolucions personals del Marc, però aquesta no és de l'1 de gener, eh? Vull dir, ja és de fa molt temps, és que m'agradaria ser una mica més proactiu amb la tecnologia. És a dir, no ser tant l'avi tribunero que es queixa de tot i que diu que tot és una merda. M'agradaria abraçar una mica més aquesta idea de progrés. I jo, hòstia, vull ser el que va amb la llibertat i el romàntic, que escriu aquí amb el seu boli i amb el seu llapis, però.
Crec que com a societat hem construït eines més potents que això i crec que hauria d'anar una mica cap allà i el que vaig fer és que vaig dir bueno, doncs a veure Marc, quina és l'eina que sembla com que tothom te n'està parlant i tu estàs negligint i vaig caure en Obsidian tinc tants amics que ho estan fent servir que vaig pensar ara va, tio, dóna-li una pensada i aquí una salutació al Noel que sé que ens escolta, i ell, o sigui, no és que...
Jo crec que el va inventar ell, Obsidian. És soci fundador. I m'hi vaig posar. Llavors, igual crec que el Noel ens podria donar una consultoria gratuïta sobre com fer-lo servir, però vaig fer els meus deures, clar, perquè la gràcia no és agafar tot el que tens i fotre-ho allà, però no és per res.
La gràcia una mica és estructurar-ho de forma que funcioni perquè tu treguis el màxim profit de totes aquelles notes, i vaig estar combinant estratègies d'arquitectura de la informació dintre d'Obsidian. Es veu que aquí hi ha un sistema que es diu, i perdó si destrosso el nom, jo crec que això és nòrdic, sinó germànic, eh, el nom, es diu Zettelkasten. No sé si et sona d'algú. Sí, sí, sí. Sí? Ah, mira, fantàstic. Està molt bé sobre el paper. És fantàstic.
El problema és que fer-ho fot una mandra de pilotes. Perquè bàsicament el que et diu és que com que tot concepte ha de ser una nota, no? I ha de ser com... Ho has d'atomitzar a un nivell brutal perquè funcioni. I tot ha d'estar connectat entre ell. A veure, ho puc entendre, eh? El que passa és que, hòstia, nano, començar des de zero, quan no tens absolutament recreat, clar, és que has de crear una nota per cada lletra que fas, quasi. És extremadament complex.
Mira, porto tres dies i m'està començant a fer mandra, ja, eh? Mira el que et dic. Jo vaig començar a fer servir obsidians fa un parell d'anys i el vaig abandonar per això, perquè jo també sóc molt obsessiu en moltes coses i una d'elles és la de si faig una cosa la faig bé. O sigui, no, mentida, és completament mentida.
No, no la faig bé, no sóc perfeccionista. I tu saps, és la vull fer bé i em poso la pressió de voler-la fer bé, em poses a fer la definició de la arquitectura d'informació, l'estructura, ara faré això, això ho lligaré així, faré les notes del dia, faré els conceptes, em muntaré el meu CRM, no sé què. Després t'adones que quan portes migrades 15 o 20 o 75 notes, dius, hòstia, és que tinc, em queden tantes per migrar que no acabaré mai, val?
Em costa trobar la solució més eficient per començar un projecte ambiciós. Sembla com que ho faig al revés. Faig una molt bona definició per projectes que requereixen molta gent i podria fer-ho si això ho subcontractés a algú i li donés com temps infinit, però per fer-ho jo no. Aleshores em costa molt trobar aquest aproach. És una d'aquelles coses amb les que estic millorant amb els anys, però i ara ho he començat a fer amb el Todoist, però hòstia, saps?
Potser no has de fer aquest overengineering perquè et mata el projecte des del principi, sinó que l'has d'anar fent a cada... O sigui, anar construint les coses a mesura que les necessites. Té una contrapartida, que és que aleshores dius, merda, sovint et trobes que per no haver pensat en això has de canviar pràcticament tot el sistema, val?
Perquè no ho havies pensat al principi. Però clar, si ho haguessis pensat al principi potser no hauries arribat a aquest punt perquè t'hauries mort abans de fàstic. Vull dir que trobar l'equilibri entre aquestes dues casuístiques, trobar el punt d'acord entre aquestes dues necessitats imperioses de funcionament. És probablement un dels no sé, diguem, és un dels punts d'equilibri més difícils d'aconseguir i per alguna cosa existeix el concepte d'enginyeria.
La mare que et va parir. O sigui, acabes de descriure bàsicament el problema de la meva vida. La tinc oberta aquí al meu costat. Tinc una nota que es diu Obsidian IA, d'Arquitectura de la Informació. O sigui, bàsicament, m'estic intentant crear com vull que funcioni Obsidian i estic invertint més temps en això que no pas en estar escrivint i posar notes, però sé que després em fotrà una mandra seguir que l'abandonaré i acabaré tornant a la llibreta.
Però llavors em frustrarà perquè pensaré que la llibreta és ineficient i no estic abraçant la tecnologia. Llavors seguiré sent infeliç tota la vida. No sé si m'explico. Em sona, em sona, em sona. Clar, llavors aquí ve el meu punt de quan ja portes molt temps i t'estan intentant qüestionar i estàs buscant excuses per deixar-ho, et preguntes per què. Llavors jo si vols et trasllado la pregunta a tu. Per què collons volem fer això amb obsidien.
És a dir, mira, per què collons tu et vas posar a mirar totes les notes amb obsidien i volies per sistema perfecte, per... Prendre notes i tenir com aquesta arquitectura tan perfecta i aquest sistema bulletproof. És a dir, quin és el punt? Però si ens morirem demà passat, saps? Llavors, és quan començo a pensar en això. Llavors, això és molt dolent, també, perquè és com que el nihilisme comença a treure el cap per allà, saps? I es comença a aparèixer i comença a dir, Marc, què estàs fent?
Si no importa res, o sigui, no et matis en això, si no és l'important. I llavors és quan jo començo a dubtar i necessito consultoria gratuïta de l'Àlex Rodríguez perquè em facis com cada dijous. Clar, però és que si t'hi fixes una miqueta com als propòsits, si el gran contraargument per.
No fer que els propòsits siguin anuals, és que si no fas propòsits anuals no penses en gran, perquè si només penses en un mes vista o fas propòsits diaris o setmanals, doncs faràs tasques més aviat petites i tampoc acabaràs arribant al lloc, no? És a dir, aniràs tirant, passes endavant més o menys en una direcció determinada, però no saps quin és el destí.
Per tant, no no saps calcular tampoc ni els esforços requerits, ni els recursos que necessitaràs, ni si això generalment et farà créixer a nivell personal o professional. Per tant, clar, té sentit pensar en gran i fer plans a 1, 3, 5 anys vista, més o menys, per tenir una idea. Com hi arribaràs allà és el que han de determinar els passos. Però l'objectiu hauria d'estar clar, hauria d'estar definit i s'hauria d'anar reavaluant.
És a dir, pot ser que cada trimestre hagis d'anar reavaluant el teu objectiu anual, Perquè, en el cas d'Obsidian, si tu el teu objectiu anual sigués vaig a migrar totes les meves notes a Obsidian, no pots deixar-ho així. El que has de fer és dir, en migraré dues al dia. El meu objectiu trimestral és fer-ne tantes i a part haver construït ja un mòdul.
I el mòdul pot ser el mòdul del teu personal CRM, per exemple, pot ser el teu mòdul de codi, de snippets de codi o documentació de projectes, pot ser un altre mòdul que seria el de tracking d'hàbits, podria ser el mòdul de les notes del teu diari, etcètera, etcètera, i fer com un gran mòdul per trimestre o quatrimestre, i així a final d'any, Tens, assoleixes, haver fet la migració perquè havies pensat en, hòstia, m'he posat, m'he donat tot un any, prepar, he fet l'enginyeria inversa
de cada trimestre, quatrimestre, setmana i dia, em planifico aquesta sèrie de tasques i objectius i això m'ajuda a arribar a destí. Si tu ho fas així, és la manera més eficient que funcioni el pla. Que potser et motives molt i ho acabes en la meitat de temps.
Per això està el tema de la reavaluació. Ho acabes en la meitat de temps, tens la resta de l'any per fer altres coses, tio, per comprar-te la Play i jugar al Gran Turismo, o per, seguir incrementant l'Obsidian i fins i tot desenvolupar alguna llibreria de codi obert i hi ha algun mòdul que tu et funcioni per tal i el puguis comercialitzar, vés a saber, d'acord?
Doncs aquí passa el mateix amb el tema dels propòsits i la documentació, també, és a dir, si no li dones com un sentit estratègic, acabes fent una miqueta com els ases, no? Tens el sistema amb aquell que no et deixa veure cap als costats i només mires cap endavant, però no et planteges el teu únic sentit vital és el de donar passes cap endavant. I si no ho fas a nivell de vida, doncs fas bona la frase d'aquí dia passa any empeny, però no és cap tipus d'objectiu vital.
Jo crec que si no fas tu mateix el replantejament aquest anual o cada quant ho vulguis, de dir, hòstia, que vull fer la vida, vull seguir vivint a Barcelona, me'n vull anar a viure a l'estranger, vull canviar de feina, vull canviar de sector, vull tenir crios, no vull tenir crios, vull tenir gats, no vull tenir gats, saps? Vull passar-me a ser DJ els caps de setmana o vull dedicar-me a explorar el meu món interior a través de la ayahuasca.
Doncs no ho sé, és una d'aquelles coses que tu t'has d'anar plantejant, perquè si no fas grans propòsits a la vida, no sé, jo, és probable que t'acabis estancant molt, a nivell personal, ja no dic només a nivell personal, sinó professional, val? Aleshores, clar, per això té sentit posar-te també com una mica de grans objectius. És que t'ho compro, eh? Però tu creus que els nostres avis estaven molt preocupats per això?
No, perquè és una miqueta el que deia. Ara tenim moltes més possibilitats del que hi havia abans. Abans tothom estava fent una miqueta amb el mateix motllo de galetes. Per tant, les vides eren molt similars. Tampoc tenies exemples de gent que hagués fet coses més enllà d'anar a comprar el pa pels matins, arreglar el jardí, fer la seva feina a la seva granja i encarregar-se als dotze crios a veure que no se'n morin tres abans que els passi un any de vida.
Clar, fa diverses generacions aquesta era la realitat. No podies pensar més enllà del dia a dia, perquè ves a ser l'esperança de vida fins pràcticament fa 150 anys, era de 40 anys. Aleshores, clar, tampoc podies fer grans plans a la vida si no eres una persona extremadament privilegiada. Quan havies d'esquivar la mort, o la mort dels familiars, o grans catàstrofes a nivell diari, o tenies els diners justos per passar la setmana,
doncs aquestes són les teves preocupacions. si no tens estalvis, no pots fer plans que requereixin diners. No hi havia la possibilitat d'anar a l'estranger si no tenies cap tipus de formació ni possibilitats d'abandonar el teu poble i tota la teva família depenia de tu. Des de la vida extremadament còmoda i solucionada i privilegiada que tenim avui en dia, ja podem fer plans. És a dir, sempre dèiem que la gent que pot invertir és la gent que té diners.
No serveix de res que li ensenyis intel·ligència financera a la gent que no té diners perquè això no els hi ajudarà. És molt bo la meva parella sempre diu que tots aquests influencers que diuen, si t'aixeques a les 5 del matí i poses mentalitat de ric acabaràs sent ric, i diu, jo no sé jo a les 5 del matí el metro el veig ple de pobres no el veig ple de rics, saps?
Els rics no van al metro a les 5 del matí saps? però bueno, dit això no només val la mentalitat sinó que has de tenir també les condicions.
Necessàries perquè es puguin donar aquestes coses, aleshores, clar home, no, els nostres avis decididament jo què sé, és que les meves àvies no sabien llegir ni escriure, per tant, tampoc podíem fer molts plans i la cultura que tenien era la de, bueno, t'has de cuidar quedant les teves criatures i fent content el teu home que per alguna cosa ets dona, era el seu paper i poca cosa més, no podia plantejar-se, me'n vaig a estudiar a Belles Arts, a París, és que no una cosa que ara ens
estem plantejant perquè hem evolucionat moltíssim com a societat i per sort ara és una cosa que ens podem plantejar però és que fa dues generacions això aquesta conversa no la podíem estar tenint la gent no tenia ni tan sols gestor de tasques perquè no tenien tasques més enllà de les que havies de fer cada dia no havies de recordar tasques que no fas cada dia perquè totes eren les tasques que fas cada dia i havies de recordar tres números de telèfon
que eren els de la família i per això la gent celebrava els sants i no els aniversaris perquè els aniversaris se'ls feien pocs i deien que collons més podem celebrar celebrem els sants Per què ja no celebrem els sants? No sé si a la teva família et celebren, a la nostra ja no, però és perquè tu ja tens tants aniversaris i tantes celebracions que ja no et calen. Els sants ja estan de... No només és que han passat de moda,
sinó que dius hòstia, una altra cosa a celebrar. Traiem aquesta, que és la més inútil de totes. Perquè vegis que faig el que predico. Intentaré posar-me un gorro positivista i abraçar aquesta nova realitat que tenim i no vull romantitzar temps passats en els quals no hi vaig viure i vull pensar que es vivia millor, val? No, allò era dolent, el que tenim ara és bo.
Però, també t'he de dir, En l'esperit crític, tot sigui dit que el fet d'intentar competir en 32 guerres diferents contra el millor de cada una d'elles i, a sobre, això no és una guerra local, sinó que estem parlant d'una competició global, és a dir, era saber jugar a escacs millor que Kasparov i el salt de longitud millor que Carl Lewis, que també era molt bo córrer els 100 metres llisos.
Hòstia, crec que no és un escenari mental molt fèrtil per crear-te aquestes resolucions i una molt bona recepta per la felicitat. Però, dit això, jo el que recomano és intentar... Clar, què és el problema? Que si fiques massa coses no compliràs ni una i et dilueixes i acabes sent un oceà que ets un dit de fondo, no? En canvi, si només et proposes una o dues coses, potser és una recepta per a l'èxit, eh?
I, escolta, potser no saltes molt bé a la pèrtiga o no acabes corrent maratons, però potser has estimat molt la teva família aquest any, saps? Mira, de fet, quan tu has mencionat el... Aquest projecte que veia jo, aquesta meta ambiciosa de llegir a la meva edat en llibres cada any, va començar perquè, hòstia, no me'n recordo quin any va ser, però devia ser com el 2012, el 2011, em vaig adonar que havia llegit un llibre o dos en tot l'any, no?
O sigui, va ser com l'any en què menys havia llegit, i potser perquè m'havien tastat en llegir algun llibre molt otxo, eh? Però perquè generalment jo he estat a llegir, però portava com dos o tres anys llegint super poc, un, dos, tres llibres l'any, i vaig dir que, hòstia, això és poquíssim. I aleshores vaig plantejar-me llegir molts llibres. Vaig posar, aquest any llegiré 15 llibres. Evidentment, això va resultar en fracàs. O sigui, no, perquè vaig passar de llegir un o dos llibres l'any a 15.
I mira que jo de petit havia devorat els llibres. I aleshores vaig dir, no, vale, el següent any, que va ser el 2013 o algo així, vaig dir, tot això està al meu Goodreads, o sigui que segurament és públicament accessible, vaig dir, aquest any llegiré 5 llibres. Per què 5? O sigui, 5 va ser un número completament arbitrari, perquè vaig dir, home, si he llegit 1, 2, 3 llibres els anteriors anys, si m'hi poso una miqueta d'esforç, ho aconseguiré.
I sí, aquell any en vaig llegir 7 o 8, perquè a més potser algun era com molt curt i tal. Però això em va donar motivació per l'any següent dir, vale, aquest any llegiré 10, i el següent ja vaig ser 15, i anava incrementant de 5 en 5, després van ser 20. I com que vaig arribar a 25, ja vaig dir, en comptes de fer 25, què tal si ja faig 30, que va ser, bueno, Bé, crec que ja era l'any que tenia com 28, 27 o 28 anys i ja vaig començar amb allò de llegiré la meva edat en llibres.
I això ho vaig estar fent 4 o 5 anys, en realitat. I em va anar bé, vaig patir també, algun any vaig patir. Però el fet d'haver baixat molt les meves expectatives, ara m'ha posat un objectiu molt extremadament assolible, em va donar la motivació per dir, ah, ho he pogut fer, doncs vinga, ja puc pujar al següent nivell.
És com el... I per donar-te l'exemple contrari, quan jo vaig començar a tocar la guitarra, que van ser els 18 anys, que ja vaig començar tardet vaig cometre un error molt greu que m'he adonat ara, gairebé amb el doble d'edat a més del doble d'edat ja, que és que vaig voler començar a tocar coses molt complexes en comptes de dir, va, vaig a tocar cançons dels Ramons que tenen dos acords, o tres amb sort i són super senzilles i qualsevol idiota les pot tocar.
M'amirellava en Metallica, en Child of Bodom Slayer, saps?
Coses d'aquestes que són com molt complexes, i jo pensava no, però si li fots hores ho acabes traient i alguna cançó, doncs bueno, més o menys la treia, però clar, sonaven poc depurades, tenia una guitarra molt dolenta un ampli molt dolent, no tenia no tenia aquest assistent de realitat que hem mencionat abans, que em deia, amb aquesta guitarra aquest ampli i les teves poques ganes de de practicar i tal, tal, tal, tal, tal, el que hauries de fer és començar tocant Misfits i ja està,
i en canvi quan vaig tornar a aprendre la guitarra després de molts anys, ara fa un parell d'anys o així, vaig dir, hòstia, porto molts anys sense tocar guitarra, he tocat el baix i tal vaig a tocar coses molt senzilles i vaig agafar Bad Religion, Misfits, Punk Rock, molt senzills Ramones, Clash i tot això i clar, treia 3 cançons al dia per què?
Perquè eren molt més assequibles estaven a un nivell que estava immediatament superior al que jo estava, per tant el podia no intentava pujar les escales de 10 en 10 no em comparava a mi mateix amb el capítol 10 d'una altra persona em comparava amb el capítol 1 d'una altra persona I aquesta dosi de realitat o de realisme és potser el que fa falta quan ens hem de plantejar grans canvis a la vida o fer sistemes de propòsits més ambiciosos.