Arriben sempre tard.
I no només els de les vacunes.

I no només els de les vacunes.
Siguin benvinguts a un lloc bucòlic i en el que viuran en una felicitat eterna.
I quantes vegades haviem somiat amb tal color.
Amb els braços ben oberts.
Que ens veieu? I ara? Ens sentiu bé ara? Osti, un moment…
I un any, quan el jardí estava nevat, haviem vist el seu rastre.
Visca els dies de casa!
I sempre amb els colzes damunt la taula.
I mai deixar-hi d’anar.
Una mena de ciutat tèrbola i sense llei, guiada per una temerària.
Tornin després de Nadal, que en tindrem més!
Tots, d’alguna manera o altra, hi havien passat.
Aquella preudada minúscula ampolleta amb un líquid diví.
Tota! Sí, tota! Que t’ho juro, que tota! Hostimeta! Que sí!
Torna, et necessitem, et necessito, torna a ser com abans.
Aquesta no, aquesta altra tampoc, aquesta a contrallum, ui no m’agrado aquí…
Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!
I tampoc es perdrien res si ni ho fessin.
I no massa més.
I quan entrava allà dins era com si tothom perdés la por de callar res.
I veure com al barri només hi quedaven els veïns i com al carrer poques ànimes passejaven tranquil·les.
I aquells dies de calma i pausa que la caracteritzaven.
I els porcs i les gallines i els ànecs i les oques i els conills.
I tanta alegria a les petites botigues, que descobria després de mesos sense haver-les trepitjat.
I mai de pinya!
I notava quelcom dins meu que em feia emocionar al sentir les primeres notes dirigides per Pappano.
I la galana Plaça Concordia, on haviem parat una vegada a fer un gelat.
I bufandes i guants i pells i gorros i plumífers i botes i...
I la meva admiració profunda per aquelles cases d’una bellesa inigualable.
Els diumenges de ciutat eren dies banals, de clausura i d’autoreflexió, però amb una mica més de llum.